08.03.2013 - 06:00
En Climent, un escriptor obsessionat en la forma i amb dificultat per trobar l’argument per a enfilar una nova novel·la, viatja amb els amics a Roma, una ciutat que coneix i s’estima. El darrer dia de l’estada anuncia que s’hi queda, que vol intentar escriure la novel·la que fa tant de temps que el fa barrinar. Per això ha carregat fins a Roma una calaixera-arxiu, de plàstic, on guarda les llibretes de notes, cartes, fotografies i més material per a confegir l’obra. Però, poc abans d’acabar l’estada, en Climent es mor.
Amics i família retornen el cos i la calaixera a Girona. Enterren Climent. I la calaixera es converteix en el seu llegat literari, però també en una peça voluminosa i incòmoda per als amics, un destorb, perquè aquella vella andròmina té un pes, real i sentimental. Per deslliurar-se d’aquest pes, els amics encarreguen a un escriptor, que coneixia veladament Climent, que miri d’escriure la novel·la que ell tenia al cap, amb l’ajut dels papers que conté la calaixera.
Ens endinsem en un món d’una doble creació literària, la que conté els papers que guardava Climent i la de l’escriptor que té l’encàrrec d’enfilar-los. I en aquest punt situem la conversa amb Josep M. Fonalleras, autor de ‘Climent‘ (Ara Llibres) i li demanem sobre la creació i més aspectes metaliteraris.
—Dieu que és la novel·la més autènticament de ficció de totes les que heu escrit. Tanmateix, també dieu que és la més arrelada a la realitat, amb noms i llocs que són del tot reals. Hi ha una aparent contradicció en totes dues afirmacions…
—Introduir personatges reals i indrets identificables era una cosa nova per a mi. Va anar així: mentre escrivia, pensava: ‘T’has de deixar anar, has de poder identificar els llocs sense que sembli una cosa impostada.’ I amb els amics funcionava de la mateixa manera. Llocs i amics feien d’agafadors amb la realitat.
—I això dieu que és nou? Ni en els contes no ho heu fet abans?
—L’entorn no és identificable en cap de les novel·les que he fet abans. Però això les converteix en massa explícitament conceptuals. En canvi, a ‘Climent’ he experimentat la sensació de partir d’una realitat molt determinada (viatges, cartes, amics, el paisatge del costat de casa…) i això m’ha permès de crear una línia molt ficcional. I n’estic molt content. Tinc la sensació d’haver creat un món, una història homogènia.
—Us heu fixat en el què, a més del com.
—Què passa a la novel·la és important. I això va lligat a la concreció. Abans pensava que posar localitzacions a les novel·les era sinònim de costumisme, i la no localització de les escenes s’associava a la literatura d’idees. Però, és clar, no és necessàriament així. Amb els contes també ho feia, segurament perquè pensava que havia de construir un món de ficció a través del llenguatge, sense més referents, perquè això li donava més universalitat.
—Bé, doncs us heu tret un llast.
—Va ser un moment d’il·luminació. Vaig pensar: ‘Has de deixar-te anar narrativament.’ Fou una il·luminació d’afany narratiu, perquè quan busques la raó última del llenguatge, et passa que no pares de preguntar-te: ‘No ho podria escriure d’una altra manera, això que he escrit?’, i quan estàs així acabes no fent res. Ja ho veus, amb ‘Climent’ m’he llançat a un mar on no havia nedat. Cercar l’essència del llenguatge a seques és una làpida, si fas narrativa, però no si fas poesia. Fins ara, a la meva narrativa hi aplicava estratègies de la poesia. I aquest deixar-me anar és un moment d’epifania.
—Amb les localitzacions us ha quedat una novel·la molt mediterrània.
—Sí que té un aire mediterrani, i és molt viscut. Que una part de la història passi a Roma no és gratuït ni és cap ‘boutade’.
—Què té Roma?
—És un lloc que conec bé, me n’hi aniria a viure demà passat. Tinc una mítica personal vinculada a Roma, forma part de la meva geografia particular, un escenari genuí, natural. Ja ve del meu pare: era guia turístic i de vegades viatjàvem amb ell. La primera vegada que em va portar a Roma jo tenia dotze anys, i em vaig perdre a la plaça de Sant Pere. El meu pare, que era molt vaticanista, em va fer fer la comunió solemne a Roma. I recordo la primera vegada que vaig visitar Roma amb en Modest Prats: vaig tenir la sensació de descobrir més coses de Roma que mai. Se la coneixia tan bé, era com una audioguia sense pitjar el botó.
