Versos a tocar

Quatre punts de vista de quatre autors amb trajectòries molt diferents. Poetes d’avui opinen sobre la formació en el gènere i parlen sobre els mètodes més amables per introduir-se en la poesia.

La Poesia una mica més a prop

Un dels factors que tradicionalment ha provocat un cert distanciament entre la poesia i els seus lectors potencials és aquesta aureola sofisticada que sovint envolta els versos. Sembla que tot hagi de ser magnificent, monumental, elevat, complicat… i aquest factor, sovint, ha provocat que molta gent se n’hagi sentit allunyada.

En contradicció a aquesta idea, Jordi Guardans ens assegura que la poesia no hauria de ser mai un gènere elitista; “la poesia hauria de ser terapèutica […] és més necessària que mai actualment, en un moment en el qual la gent no troba estones per pensar en ella mateixa”.

Però tampoc hem de veure els nostres poetes com els causants d’aquest distanciament. Jaume Subirana es pregunta si realment s’ensenya poesia a les escoles. Assegura que seria bo que es llegís i es discutís sobre poesia a les aules, més que no pas explicar els poetes o els moviments. Per introduir els nens i els estudiants a la poesia cal deixar que s’hi enfrontin, i el procés hauria de ser “començar per les cançons populars més properes a la gent. Que els nens s’inventin una frase i aprenguin la diferència entre el llenguatge convencional i vegin que a vegades només varia en canviar l’ordre de les paraules”. El Jaume assegura que si s’introduís els joves de manera més senzilla a la poesia, després serien igualment capaços d’analitzar poemes més elaborats.   

Eduard Carmona també creu que no s’ensenya bé la poesia al món acadèmic perquè sempre es presenta com l’expressió de gent que queda molt allunyada de les persones del dia a dia: “Si al primer contacte et parlen d’una cosa que no t’interessa i no has sentit mai, el que faràs és allunyar-te’n. No pots agafar algú i parlar-li de la poesia de Riba, perquè Riba no parla en el nostre llenguatge. Cal parlar de coses més properes i afins a tothom”.  

Segons Josep Pedrals, un dels grans problemes de l’estudi de la poesia a les aules és que quasi sempre ens han ensenyat poesia a partir de les biografies dels autors. El poeta assegura que aquesta pràctica no té cap tipus de sentit perquè això significa que no s’estudien les poesies com a tals. Un poema ha de poder “ser” sense la biografia del seu autor. “Hi ha un problema i és que t’expliquen la poesia d’una manera massa reconcentrada, no com una cosa natural, fluida, juganera i simpàtica. Et plantegen la poesia com alguna cosa molt transcendent, i a vegades no en té de transcendència. Per ser una bajanada mal rimada, mal escrita i tonta, no deixa de ser un poema, hi ha poemes dolents però són poemes. Quan veus això ja jugues d’una altra manera, entres en una altra sensibilitat i això fa que t’ho facis més teu, perquè entens que hi ha les llicències poètiques”.

Es vol apropar la poesia?

Vies d’aproximació a la poesia

Per la seva banda, les traduccions han permès que la poesia s’internacionalitzi. Els nostres entrevistats es posen d’acord pel que fa a la importància de les traduccions, i accepten que, com diu Jaume Subirana, la majoria de bons traductors o són poetes o tenen una familiaritat important amb la poesia.

Quan ens trobem amb una traducció hem de ser plenament conscients que hi haurà elements que s’hauran perdut pel camí, però Josep Pedrals ens proposa mirar-nos-ho d’una altra manera: “Les traduccions són necessàries, seguríssim. No perds l’essència del poema perquè potser en trobes una altra. Jo el que faig és llegir edicions bilingües per fer-me una idea de què hi ha a l’altre cantó i veure el treball del traductor. Perquè si el traductor és bo, està bé que es noti que ha passat per les seves mans”.

I en aquesta línia hem de ser conscients que tant traductors com poetes es veuen obligats a jugar amb els sentits del llenguatge. La llengua es converteix en instrument, i com més es controla més s’aprèn a expressar allò que es vol transmetre. També és cert, però, que fer poesia a vegades també implica deixar-se portar, que hi hagi un arravatament i el llenguatge sigui el qui mani.

És per aquest motiu que els nostres poetes conflueixen en el punt que la formació professional no és important a l’hora d’escriure poesia. L’Eduard ens explica que “si partim de la idea que la poesia és una cosa fisiològica, una manera de dir coses que no es poden dir d’una altra manera” ningú te n’ha d’ensenyar, i ningú et pot dir què és poesia i què no ho és. La formació acadèmica en cap cas és determinant, el més important és llegir una mica i posar-se a escriure.

Cursos i recitals

No s’han de tenir prejudicis contra iniciatives com els cursos de poesia que ofereixen entitats com l’Ateneu barcelonès o centres cívics i casals populars. Josep Pedrals, professor de l’Ateneu, assegura que “faciliten eines a gent que vol aprofundir en la forma d’escriure. No els dónes inspiració […] sempre són ells davant d’un paper, però hi ha qüestions tècniques que es poden ensenyar perfectament perquè el poema surti millor”. Però un bon professor de poesia no hauria d’imposar mai res, de fet, com diu l’Eduard Carmona, el que hauria de fer és proporcionar instruments o mecanismes perquè cadascú es pogués posar a prova a ell mateix.            

Alguns poetes organitzen recitals per tal d’oferir poesia en un altre context. Eduard Carmona i Josep Pedrals participen en aquest tipus d’esdeveniments, i sobretot al segon, el podem escoltar al bar l’”Horiginal” del barri del Raval de Barcelona. L’Eduard assegura que “jo m’he trobat amb gent que després d’un recital m’ha vingut i m’ha dit: Hòstia no sabia que això també era poesia! Es tracta de portar un tipus de poesia per cada tipologia de gent. No la poesia tradicional sinó la poesia de gent viva, que parla de coses properes”. En alguns festivals de poesia, també s’ha optat per començar a recitar versos quan la gent menys s’ho espera. Per exemple, l’Eduard ens ha explicat que un bon moment per sorprendre amb poesia és quan “un poeta es posa el davantal de carnisser i recita mentre despatxa”.

Tot i així, evidentment no tots els poetes participen en actes com aquests. Jordi Guardans, per exemple, no acostuma a anar a recitals i opina que són unes trobades que s’han de preparar amb molta cura perquè la gent no s’avorreixi. En aquest sentit, Jaume Subirana també adverteix que recitar bé és un do i no necessàriament per ser poeta se n’ha de saber.

Tot i així, no hem de negar l’atractiu d’aquests espectacles on es reciten versos en veu alta, a vegades acompanyats musicalment. Sobirana, ens ha recordat que alternatives semblants a aquestes van fer un favor immens a la salut de la poesia catalana: “Estellés em pot agradar però “Coral romput” forma part de la meva biografia existencial i literària gràcies a Toti Soler i Ovidi Montllor”. De fet, un dels poetes que hem entrevistat s’acosta molt a aquesta tendència de la Nova Cançó de musicar poemes; Jordi Guardans fa poc ha presentat el disc “Anem de Part” juntament amb Carles Rabassa i Maurici Villavecchia.  

Enllaços
Array