Alba Dedeu: ‘Si se’m presenta l’ocasió de parlar, protesto’

Ens fixem en l’escriptora i traductora Alba Dedeu (Granollers, 1984). Tenia vint-i-sis anys quan el seu primer llibre de contes, ‘Gats al parc‘ (Proa, 2011), va guanyar el premi Mercè Rodoreda i el Crítica Serra d’Or. L’octubre de l’any passat publicava un segon volum de contes, ‘L’estiu no s’acaba mai‘, també a Proa, del qual acaba de sortir la segona edició. A més, en poques setmanes de diferència, signa l’edició de ‘Sempre han tingut bec les oques‘ de Joaquim Miret i Sans (que ha estat un dels llibres més venuts de la llibreria la Central l’última setmana de febrer), i és a punt d’arribar a les llibreries la seva traducció de la gran obra de Sibilla Aleramo, ‘Una dona‘ (totes dues obres a l’editorial Adesiara). Per tot plegat, l’entrevistem.

Té una imatge discreta, però molt segura. Si en mirem els inicis literaris, hom diria que és un dels valors de futur de la literatura catalana. La volem conèixer, i per això decidim de recuperar les tres preguntes que la Revista va fer a les grans patums literàries i als joves escriptors que despuntaven en aquell moment, el 1933. L’enquesta era una peça especial per a commemorar el primer centenari de l’inici de la Renaixença. La recull Agustí Pons en la biografia sobre Salvador Espriu. Així doncs, comencem per la primera pregunta:

—Quin és el vostre ideal vital i professional?
—Deixar el món una mica millor abans de morir-me, ni que sigui una millora infinitesimal. I si això ho pogués fer, en part, a través de la literatura, seria la cosa més fantàstica que em podria passar.

—Aquest desig em fa pensar en l’actitud combativa, de justícia social, que vau tenir en el discurs de lliurament del premi Crítica Serra d’Or.
—No m’agrada gaire parlar en públic ni sóc militant, però si se’m presenta l’ocasió de parlar, si em donen veu, trobo que he de protestar.

—I avui de què voleu protestar?
—Ui, d’un munt de coses. Que els polítics es decideixin a escoltar les exigències de la gent sobre la dació en pagament; protestar per la impunitat dels diputats acusats de corrupció, fora impunitat; protestar contra les pilotes de goma… La llista seria llarguíssima.

—Aneu a manifestacions? Creieu que serveixen?
—Hi vaig i vull creure que sí que serveixen, encara que han d’anar acompanyades de més accions. Però si la gent no sortís al carrer, no s’hauria aconseguit que s’admetés a tràmit la ILP sobre la dació en pagament al congrés. Sí que serveix.

—Tornem a l’enquesta de la Revista del 1933. La segona pregunta diu: Quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
—Humilment, he de dir que he llegit poca literatura catalana de la generació que em precedeix i per això prefereixo no opinar. Ara m’hi he posat, però durant molts anys he llegit sobretot literatura anglesa i italiana.

—I els escriptors de la vostra generació, els coneixeu?
—Sí, alguns com el Borja Bagunyà i el Carles el Saure. Amb ells vaig compartir un viatge a Sèrbia, a un festival literari, i va estar molt bé.

—Vau congeniar?
—Tenim estils molt diferents, però ens reconeixem de pertànyer a una mateixa generació, per l’edat i per les ganes que tenim d’escriure i de convertir aspectes de la literatura.

—I, més enllà de la literatura, en general, quin concepte us mereix la generació que us ha precedit?
—La generació dels meus pares és la generació de la transició. A mi em sap greu la seva frustració, fins i tot amargantor, perquè saben que van perdre, que totes les il·lusions dipositades en aquell moment de canvi es van esvair. I fins i tot ens han traspassat aquesta frustració. No ens han transmès les ganes de lluitar, sinó més aviat una sensació de desil·lusió, perquè la idea que tenen és que encara que es lluiti no s’aconsegueix res.

—Però, pel que dieu, la transmissió ha fallat. Teniu ganes de lluitar.
—M’ha costat molt de tenir una mica d’optimisme i és molt ambivalent, depèn de les notícies que llegeixi cada dia.

—Aquesta herència que fa nosa la transmeteu en els vostres contes?
—S’hi troba la sensació que les coses no s’arribaran a realitzar mai, que les persones no poden arribar a tenir una relació plena, perquè no existeix la felicitat completa… Però també hi ha molta gent que, malgrat això, procuren anar endavant i no es deixen arrossegar pel pessimisme. Tot i que jo no escriuria si fos molt feliç. Perquè per a mi la literatura és una manera de burxar els sentiments que em remouen. La literatura també és un bon recurs per a fer confessions, encara que s’ha d’evitar que sigui massa confessional. En literatura trobo que s’ha de ser versemblant i s’ha de ser sincer. I això em fa pensar en un poema de l’Emily Dickinson, que m’agrada molt, que diu que bellesa i veritat són una mateixa cosa.

Per la Bellesa vaig morir. Tot just
la tomba m’acollia,
n’entrava un, mort per la Veritat,
a la cambra veïna.

‘Tu, per què has mort?’, em preguntà en veu baixa.
Li contestava: ‘He mort per la Beutat.’
‘Jo per la Veritat: són una sola cosa
–va dir-me–. Som germans.’

I així, com uns parents que en ser de nit es troben,
de l’una i l’altra cambra vam parlar,
fins que la molsa ens arribava als llavis
i els noms ens esborrà.

(Versió catalana de Marià Manent. Llegiu la versió anglesa ací.)

—Escriviu versos, a més de narrativa?
—No n’escric. I els que vaig fer d’adolescent espero haver-los destruïts. En aquesta edat tothom n’escriu…

—Quan us adoneu que voleu dedicar-vos a la literatura? Perquè, si no vaig errada, vau començar per la carrera de medicina. La vau acabar?
—La vaig acabar i fins i tot vaig exercir un temps. Però va ser un error. I sabia que era un error, però els pares em deien que la fes i l’acabés, que tindria feina segura. I mira ara. Jo ja ho veia, que el que volia era escriure: de petita escrivia diaris i contes en llibretes, i els il·lustrava.

—Aquests contes i diaris també els llançareu?
—No els llançaré. Quan els rellegeixo ara fan molta gràcia. De petita era molt rancorosa i en els diaris sempre criticava a les amigues. Un d’aquests escrits acaba dient: ‘Tothom es pensa que sóc un monstre, però sóc una persona molt sensible.’ Ha, ha, ha. I ho deia després de dues planes senceres de greuges contra les amigues.

—El fet de no haver estudiat filologia, us crea cap mena d’inseguretat?
—A vegades. Jo vaig estudiar ciències a l’institut, perquè entenia les lletres com una cosa que pertanyia a l’àmbit privat. Però quan dubto de la llengua, doncs consulto les gramàtiques que faci falta per assegurar-me que l’opció presa sigui la bona.

—Acabeu de traduir i adaptar dos volums de l’editorial Adesiara, una editorial molt exigent i perfeccionista. Primer, el de Joaquim Miret i Sans, ‘Sempre han tingut bec les oques’.
—En vaig fer una adaptació del català medieval. Són un recull de documents jurídics que l’historiador Joaquim Miret i Sants va recopilar al segle XIX. Em va anar molt bé haver-me tret l’examen de traducció jurada. La meva mare hi va insistir quan va veure que deixava la medicina i em llançava al buit de la literatura. I mira, em va anar molt bé per a adaptar aquest llibre.

—Per què creieu que té una acceptació tan bona entre els lectors aquest llibre?
—Home, durant l’adaptació vaig viure moments d’indignació per les coses que s’hi expliquen, que passaven i que encara passen. Té molta actualitat, aquest llibre. Per exemple en l’àmbit de la corrupció. Hi ha un document on es parla de l’adulteració de la llet i de la carn (mira què passa aquests dies amb la carn de cavall no etiquetada…). Potser una cosa que no passa avui és l’assassinat amb arsènic, que moltes dones feien servir per enverinar el marit. És un llibre fantàstic: pots seguir perfectament tot el que passava llavors, perquè es reprodueixen fil per randa els diàlegs dels judicis i et pots imaginar les situacions perfectament. Hi ha un munt de capellans adúlters i amb fills i també el paper dels banquers i dels borsaires.

—Per una altra banda, és a punt de sortir ‘Una dona’ de Sibilla Aleramo, que heu traduït de l’italià.
—’Sempre han tingut bec les oques’ va ser una feina difícil i vaig acabar-la molt cansada. Així i tot, el Jordi Raventós, d’Adesiara, de seguida em va encarregar aquesta traducció. Trobar-me amb l’Aleramo em va agradar molt. ‘Una dona’ és un llibre que escriu per al seu fill, perquè estan separats i ella té necessitat d’explicar-se. Però hi ha un treball amb la llengua i unes imatges precioses. I com a dona et fa pensar molt en l’avui. Per exemple, quina dona de trenta-pocs anys es proposa de tenir fills, ara? En aquella època la dona era víctima d’una greu discriminació jurídica, perquè no tenia cap dret sobre ella mateixa, tot quedava en mans del marit. Avui això ja no passa, però la dona té cura dels fills, té cura dels grans, de la casa i a sobre ha d’anar a treballar. Traduir ‘Una dona’ m’ha colpit i m’ha neguitejat. I a més, la publicació del llibre s’escau amb la de les cartes que es van escriure Sibilla Aleramo i Dino Campana. No les he llegides encara, en tinc moltes ganes.

—La tercera pregunta de l’enquesta de l’any 1933 diu: Com voldríeu el demà de Catalunya?
—No sé si caldria que fos independent, amb un estat propi, però sí que sé que la voldria amb uns drets pels quals no ens haguéssim de barallar constantment. Penso en la llengua. Amb un govern que fos més de la gent, on la gent tingués una participació més directa, i amb una societat amb més memòria.

—Més memòria.
—Recordar allò que ja no es recorda, allò que la transició va esborrar, és una manera de combatre la corrupció. Com pot ser que encara hi hagi un monument dedicat a personatges com l’Antonio López, que fou un esclavista? Al meu carrer encara hi ha una placa de la Falange. Mira, en això de la memòria m’hi ha fet pensar un llibre que he llegit fa poc, ‘El pianista’, de Vázquez Montalbán. És un bon exemple de per què és important recordar.