07.03.2013 - 06:00
La monja benedictina Teresa Forcades és una de les personalitats del país que més fermament ha defensat la revolució de Veneçuela, sobretot des del 2007, quan hi va anar i en va conèixer la realitat directament. Arran de la mort de Chávez abans-d’ahir, parlem amb Forcades del seu llegat. En destaca ‘el desvetllament de la consciència com a subjecte polític’ i ‘el desemmascarament de les mentides del sistema capitalista’. Sobre la consolidació del procés emprès a Veneçuela i més països de l’Amèrica Llatina, avisa que tenim davant una ‘guerra de quarta generació amb uns interessos oposats molts forts’. Amb tot, es manifesta convençuda que l’anomenada revolució bolivariana continuarà endavant.
—Quin llegat deixa Hugo Chávez, a parer vostre?
—El més important és el desvetllament del subjecte polític. Això em va colpir el 2007, quan hi vaig anar. M’hi vaig trobar gent que aquí la consideraríem marginal i que parlava com si la seva opinió tingués pes a l’hora de dissenyar el futur polític del seu país. Aquí necessitem desesperadament això: la sensació que el poder polític és a les mans del poble i no a les mans de la troica i els poders que ens semblen inabastables. Aquí l’adormiment ideològic fa que pensem que no som subjecte polític, cosa que va de meravella al ‘statu quo’.
—Un dels interrogants que es presenten és què passarà ara a Veneçuela?
—Ara hem de veure la maduresa de tot plegat. Ell ha desvetllat aquesta consciència, no en tinc cap dubte, però s’ha consolidat? Crec que sí. Un cop desvetllada calen unes quantes generacions per a tornar a adormir aquesta consciència. Però consolidar-ho no és només evitar que la consciència tiri enrere sinó assegurar que si s’han creat unes institucions i uns processos de democràcia participativa prou sòlids per a aguantar aquesta guerra. Perquè això és una guerra. Una guerra mediàtica, una guerra de quarta generació, que en diuen, amb uns interessos molts forts contra el procés. No tan sols del veneçolà sinó en general dels països de l’ALBA, allò que anomenen revolució bolivariana i socialisme del segle XXI. Bé, el nom tant se val: importa la constatació que Chávez és un pioner teòric i pràctic del desprestigi del sistema capitalista. Ha desemmascarat la mentida principal del sistema capitalista, que és que sense justícia econòmica hi pugui haver llibertat democràtica; un capitalisme que s’erigeix com a garant de la democràcia, com si capitalisme i democràcia fossin aliats naturals, quan el capitalisme es basa precisament en el no-reconeixement dels drets que la democràcia defensa.
—A què us referiu?
—El capitalisme es basa en l’explotació econòmica. Per al món capitalista, si jo et llogo a tu com a treballadora meva, amb la teva feina guanyo 1.000 euros, i a tu te’n pago un. Això, el capitalisme ho aplaudeix. I això vull dir quan dic que el sistema –no els corruptes o els qui abusen del sistema, sinó el mateix sistema capitalista– és contrari a les llibertats democràtiques, i no pas un garant. Ara ho veiem de manera palmària. Nosaltres volem una classe de societat i hem de pagar primer als bancs que no alimentar els nens que passen gana a Barcelona.
—L’element més destacat d’aquests anys de govern bolivarià seria això, el desemmascarament del sistema capitalista?
—Sí. I en concret de la persona de Chávez, destaco que hagi estat pioner a formular una crítica de fons del capitalisme que ara ja formulem tots. És veritat que ell ho feia amb un estil de míting i exaltat que tampoc no cal defensar, tot i ser propi del context en què es trobava. Però quan parlava d’imperialisme ianqui feia una denúncia que ara, per fi, també fem aquí, tot i que encara fa falta més valentia. Quan algú et treu la bena dels ulls, poden passar dues coses: el pots desprestigiar, com s’ha intentat i s’ha aconseguit en bona part del nostre país i la resta d’Europa, presentant-ne només la pitjor cara i fins i tot dient-ne mentides, i llavors desconnectes i no te l’escoltes; o bé pots escoltar el discurs i vas més enllà d’unes formes més o menys agressives que poden xocar. Aleshores veus la crítica fonda que fa i que és allò que necessitem urgentment a Europa.
—Justament hi ha hagut moltes crítiques per les seves escenificacions i el to en els discursos…
—Això és completament superficial. Si ens quedem en aquesta superfície, ja entenc que es critiqui, perquè era una persona apassionada, però per poc que travessis aquesta crosta i escoltis què diu, desperta admiració. Perquè és pioner en allò que diu. I ell no tan sols ho ha dit, sinó que ho ha portat a la pràctica amb un projecte polític d’una certa continuïtat. Chávez ens ha ajudat a adonar-nos de la hipocresia que significa defensar el dret de votar i no reconèixer el dret de menjar.
—És un personatge que ha suscitat molta controvèrsia, amb molts defensors i també molts detractors. Hi ha mitjans que s’hi refereixen com a ‘dictador’…
—Els mitjans també han aconseguit que a Sevilla hi hagi gent que es pensi que a Catalunya no es pot parlar en castellà. Pel que fa al terme ‘dictador’, una dada: en un dels seus mandats, a través de l’Assemblea Nacional, es va introduir a la constitució la revocatòria presidencial. Això vol dir que si reunies un determinat nombre de signatures, podies forçar el president del govern a fer un referèndum revocatori perquè el poble digués si ja no el volia més. L’oposició, que és una força important per més que aquí diguin que és ofegada, i que és la gent amb més mitjans i influència, va aplegar les signatures necessàries i va plantejar la revocatòria. El president va haver d’anar a un referèndum. I la gent el va tornar a reforçar, perquè va votar a favor que es mantingués en el poder. Parlar de dictadura és fer servir les paraules amb una absoluta superficialitat i amb voluntat d’engany, perquè la dictadura té una definició, i això és contrari als processos que hi ha hagut. No tan sols una vegada, sinó que ja havia sumat unes quantes validacions electorals monitoritzades per l’institut Carter, que ha dit que eren més netes que les de Florida.
—En destacaríeu cap més dada, d’aquests catorze anys de govern de Chávez?
—Val la pena de comentar els índexs de pobresa: segons el Banc Mundial, l’extrema pobresa, és a dir la misèria, va passar d’un 20% l’any 1998, quan va accedir al poder, al 8,6% el 2010. I la pobresa que no arriba a misèria, d’un 50% a un 32%. Hom pot dir que un 32% encara és molt. Doncs mira: a Catalunya, segons l’informe INSOCAT del gener del 2013, un 12% de les famílies tenen moltes dificultats d’arribar a final de mes. Seria el nostre equivalent a la pobresa extrema, els qui si no van a fer cua a algun lloc no mengen. I el 18% té dificultats d’arribar a final de mes, això seria la pobresa que no arriba a misèria. Si sumem 18% i 12%, ens dóna un 30%. A Catalunya. I la tendència és d’empitjorar, d’uns quatre anys ençà. En canvi, a Veneçuela milloren. Tampoc no vull minimitzar els problemes, és cert que hi ha molta inseguretat encara.
—Abans dèieu que caldria veure fins a quin punt aquesta democràcia era prou sòlida. Què en penseu?
—Crec que sí que ho serà, però amb molts problemes, és clar. Veneçuela no se’n sortiria tota sola, com tampoc no ens en sortiríem nosaltres. Però té uns països a l’entorn, com l’Equador i Bolívia, que estan en sintonia amb aquests canvis i amb la consolidació regional, que va ser una de les gran fites i èxits d’Hugo Chávez, allò que en deia tornar a la Gran Pàtria llatinoamericana i l’ideal de Simón Bolívar. També és important la situació internacional. Fa vuit anys, quan Chávez parlava contra el capitalisme, aquí ens en rèiem i estàvem en ple auge neoliberal. Ara ja no ens en riem, em sembla. Aquest suport internacional que va guanyant, no Chávez com a persona sinó aquesta causa i aquesta voluntat i necessitat de fer un canvi profund de sistema, és una protecció per a Veneçuela davant possibles amenaces, com podria ser, per exemple, una invasió dels EUA.
