Francesc Garriga Barata: ‘Passo comptes amb mi, per burro’

Francesc Garriga Barata (Sabadell, 1932) té vuitanta anys, viu a Bellaterrra i va amb bastó, perquè les cames li fan la guitza. Així i tot, cada dimecres s’arriba al bar l’Horiginal de Barcelona, a escoltar els recitals de poesia que s’hi fan i a xerrar amb els joves poetes i els no tan joves, que se l’escolten, el respecten, molts l’admiren, alguns el temen i alguns altres entomen amb bon humor les sortides iròniques o sarcàstiques que etziba a tort i a dret. Acaba de rebre el premi Carles Riba de poesia per ‘Tornar és lluny‘ (Proa) i, ensems, un reconeixement unànime. Però creu que és un premi que ha arribat tard, quan ja té un peu a l’altre barri, i que els premis s’han de rebre a quaranta anys.

Ha anat així:
 
—Estic agraït pel premi, però m’hauria agradat de rebre’l als quaranta, no ara que ja tinc un peu al cementiri. Les distincions s’han de rebre quan tens quaranta anys, perquè són una manera de donar una empenta.
—Però a quaranta anys l’hauríeu pogut guanyar, el premi?
—Sí.
—Escrivíeu poesia?
—Sí.
—Us presentàveu a premis?
—Sí, i en aquest també.

És, com Palau i Fabre, un poeta que ha estat prescindible per als poetes i editors de la seva generació i la següent. No hi encaixava. I han estat els joves que, respectant-lo i reivindicant-lo, l’han fet sortir a la llum pública. Aquesta sintonia amb el jovent de segur que va lligada a la seva trajectòria de docent: gairebé tota una vida dedicada a l’ensenyament, al Col·legi Sant Gregori de Barcelona.

Ara, la primera etapa de la seva vida és de novel·la d’aventures. L’explica la Viquipèdia: ‘Llicenciat en Germàniques per la Universitat de Barcelona, visqué a l’Amazònia en la seva joventut, quan formava part de l’orde dels franciscans caputxins, que després deixà. D’aquesta època hi ha un extraordinari retrat a l’oli, obra de joventut de Joan Vilacasas, amic seu.’

Passar comptes, per burro

Precisament, Garriga explica que a ‘Tornar és lluny’ passa comptes amb ell mateix: ‘Passo comptes amb mi, per burro, per la meva ruqueria durant molts anys. Per bé que tinc una excusa, que és l’edat. La meva adolescència i joventut van coincidir amb la postguerra franquista, clerical cent per cent, on tot era pecat i tot era prohibit. Era una realitat que em va enganxar i no em vaig qüestionar. A mi, que era un nen obedient, tot això em va traumatitzar i em va tornar burro. No vaig sospitar mai que m’enganyessin.’

Diu que escriu poesia perquè la prosa la troba pesada i no hi té paciència. Que no és fàcil, de fer poesia, i que s’ha passat tres anys fent tombs a aquest llibre: afinant-lo i trobant-hi les paraules justes i els verbs escaients. ‘Aquest llibre és una qüestió d’edat. Un adolescent no el faria, perquè no té els coneixements de mitologia clàssica per manegar-lo. Jo he fet classes molts anys i això fa un pòsit que al final surt.’

Petroni com a antídot

Una periodista jove li demana si ‘Tornar és lluny’ és un homenatge a la vellesa. Garriga Barata, amb respecte però rient per sota el nas, li diu que ell d’homenatges no en fa. I que la vellesa s’ha d’acceptar i prou: ‘Si sempre fóssim joves seria molt avorrit.’ Tot amb tot, lamenta que els amics que li podrien valorar el llibre, i dir-li ‘home, Garriga, ho has fet molt bé’, s’han mort pel camí.

L’editor, Josep Lluch, l’anomena gat vell. Considera que en aquests poemes s’ha despullat de tot i ha anat a barraca, que hi mostra saviesa i desinhibició, i ho fa amb paraules esmolades. El poeta ho subscriu, i comenta: ‘En el llibre anterior, “Ragtime” (Labreu, 2011), sí que vaig trobar que m’havien sortit poemes seriosos encarant l’edat. Vaig pensar que no anava bé. I per això al final hi vaig posar un text de Petroni, desmitificador de tot allò que es podia haver recollit o interpretat del llibre. Això que explico en aquest nou llibre és real, però no dramàtic. És real: em miro al mirall i veig que faig cara de pansa. Però no m’hi obsessiono. I faig servir una ironia més aviat germànica, per posar distància entre allò que vols i allò que ets.’

Els joves no tenen por

‘M’agrada escoltar els joves, llegir-los, perquè no tenen por de res. Perquè s’han atrevit fins i tot amb l’ortografia. I això és fantàstic. Aquesta llibertat de dir només topa amb la intransigència o la incompetència dels lectors d’editorials. Surt cada merda que fa por. Demano que hi hagi bons lectors editorials, que estiguin al dia.’ Garriga carrega contra els lectors que fan els reports per a les editorials i que acostumen a ser determinants alhora de publicar un llibre o no. Tanmateix, també els exculpa, en part, perquè ‘les editorials no els paguen gens bé. Passa igual amb les traduccions: n’hi ha moltes que són a preu fet i així les coses no surten bé. Trobo que falta apreciar la labor dels creadors intermedis. Fan una feina important.’