28.02.2013 - 06:00
Tina Vallès diu que amb aquest nou llibre de relats, ‘El parèntesi més llarg‘ (Proa, premi Mercè Rodoreda 2012), inaugura una etapa: ‘M’he llançat a la ficció i això em causa una gran sensació de llibertat. He aconseguit prou confiança per escriure les històries des de dintre.’ Això ho diu perquè els seus llibres anteriors (‘L’aeroplà del Raval‘, ‘Maic‘, ‘Un altre got d’absenta‘) s’acosten més a la crònica que no al relat, a la descripció que no a la narració, que es basen més en la realitat que no en la ficció. Així i tot, aquests disset relats demostren que Tina Vallès ha sabut crear un estil. Que la seva literatura, veient-ne la trajectòria, té un estil.
El primer relat, ‘Llet cereals aigua‘ (pdf), que dóna sentit al títol del llibre, té un aire programàtic, per bé que no és intencionat, diu: ‘El llibre el conformen disset parèntesis, és a dir, moments en què la realitat exterior s’atura i comença una realitat paral·lela de ficció, on t’atrapa l’escriptura.
‘En el dia a dia, has de parar per la raó que sigui (fer una cua, esperar torn…) i aquest moment atura la rutina. En aquests moments, perdo de vista la realitat i vaig endins, cap a la ficció. D’entrada escric a raig, però això no vol dir que no reescrigui i que no treballi molts aspectes, com ara la recerca de la veu per a cada conte.’
‘Els contes de “El parèntesi més llarg” tenen en comú que expliquen situacions quotidianes, domèstiques, de la realitat actual, i se situen a Barcelona. Tots els personatges pensen molt, però és un pensament delirant i ple d’humor, d’ironia i molta exasperació. Són contes de “talla única”, en dic jo, que cadascú se’ls fa a mida.’
