27.02.2013 - 06:00
Carme Chacón tornava a pronunciar-se ahir contra el dret de decidir. I ho va fer per anunciar que no votaria igual que el seu partit, el PSC, que alhora trencava la disciplina de vot del PSOE. No era pas la primera vegada que Chacón es manifestava obertament contra l’autodeterminació de Catalunya. El gest d’ahir prové d’una convicció ideològica –responent a un antiindependentisme que li ve de lluny– i també d’una estratègia elemental en el camí per a arribar a ser la principal dirigent del PSOE.
‘Crec fermament en l’entesa entre Catalunya i Espanya. Per això no votaré les resolucions dels tres partits [CiU, ICV i ERC] que han començat un procés de ruptura de Catalunya envers Espanya.’ Així va justificar ahir Carme Chacón la posició contrària a la dels diputats del PSC a Madrid en la votació de les resolucions de defensa del dret de decidir dels catalans.
El PSC justificava la coherència de votar a favor d’aquelles resolucions parlant de la defensa del dret de decidir amb què s’havia presentat a les eleccions al parlament. La consigna dels socialistes catalans era clara: per coherència, calia votar-hi a favor, per més que això signifiqués per primera vegada el trencament de la disciplina de vot del PSOE. Però Chacón va decidir que no obeiria les directrius del PSC.
Ahir el PSC va ser coherent amb si mateix. Fins i tot Rubalcaba ho va reconèixer hores abans de la votació al congrés. Però Chacón també va ser coherent amb una llarga trajectòria de defensa de l’unionisme.
Cultivar l’antiindependentisme al Canadà
Durant l’etapa com a ministra del govern de José Luís Rodríguez Zapatero, Chacón va poder posar en pràctica allò que havia après a mitjan anys noranta al Canadà. Josep Sort, doctor en ciències polítiques i expert en el Quebec ho explicava l’any 2007 en el seu bloc. Arran del nomenament de Chacón com a ministra d’Habitatge, recordava que s’havien conegut a la Universitat de York, a Toronto, l’any 1996.
Hi van coincidir com a estudiosos de la política, però amb punts de vista antagònics: l’un independentista, l’altra declaradament unionista. I Sort explicava que Chacón havia dut a la pràctica en el ministeri algunes coses apreses al Canadà, sobre estratègies que els liberals canadencs, ferotgement antiindependentistes, aplicaven des dels anys setanta al govern del Quebec per minar-ne les competències. Segons Sort, si es trasllada l’exemple a l’estat espanyol resulta que les comunitats autònomes, en canvi d’un finançament que tan sols els pot proporcionar l’estat, renuncien a la competència legislativa o executiva, que és recuperada ‘de facto’ pel govern espanyol,
I Chacón va fer gala d’aquest procediment quan fou nomenada ministra d’Habitatge. El 2007 va presentar un dels plans estrella d’aquell executiu, el pla d’accés a l’habitatge amb ajuts als joves per al lloguer, que trepitjava de ple les competències de la Generalitat de Catalunya.
‘La Chacón representa el front més neojacobí i partidari d’una progressiva implicació de l’estat central en totes les competències, fins i tot en aquelles suposadament exclusives de les anomenades comunitats autònomes’, deia Sort.
En definitiva, aquell escrit presentava Chacón com una deixeble avantatjada del dirigent liberal canadenc, Stéphane Dion, un ‘referent intel·lectual de tots els antiindependentistes del món’.
De dona forta de Zapatero a les derrotes contra Rubalcaba
Zapatero va promocionar Chacón, que en les eleccions espanyoles del 2008 fou la cap de llista del PSC. L’aportació del PSC a la victòria socialista va ser determinant, amb vint-i-cinc diputats, el millor resultat obtingut mai pels socialistes catalans a Madrid. El premi per a Chacón fou esdevenir una de les dones fortes del segon govern de Zapatero, que va fer ministra de Defensa.
I el 2011, en plena crisi econòmica, va arribar el declivi de Zapatero, i Chacón va veure la possibilitat de fer un pas endavant per a liderar el PSOE. Però poc després de l’anunci de Zapatero de no tornar a presentar-se a les eleccions, Chacón va acabar fent un pas enrere quan va veure que Rubalcaba tenia tots els números d’imposar-se com a candidat del PSOE a les primàries. Allò no va impedir que tornés a liderar la llista del PSC a les eleccions espanyoles del novembre del 2011, en què va rebre una forta patacada, ni que aspirés a la secretaria general del PSOE, el febrer de l’any passat, quan va tornar a perdre contra Rubalcaba.
Chacón trenca el silenci
El futur de Chacón era incert, després de totes aquestes derrotes en tan poc temps. I es va mantenir en un segon pla. Aleshores s’imposà un silenci que va durar uns quants mesos, fins l’octubre passat, quan en una entrevista al diari El Mundo va deixar clar que estava disposada a succeir Rubalcaba quan en fos el moment. També hi va fer un discurs clarament antiindependentista, just en el moment que a Catalunya esclatava el procés sobiranista. Chacón va tornar a posar les cartes damunt la taula, i va voler demostrar que no vacil·laria gens ni mica en la qüestió nacional: per ella, la sobirania la té el poble espanyol, sense cap dubte. Aquestes credencials presentades aleshores a l’opinió pública espanyola, no les podia fer esclatar en mil bocins per culpa d’un PSC que, descol·locat pel procés sobiranista a Catalunya, ha volgut fer un cop d’efecte a Madrid votant a favor del dret de decidir.
Chacón ahir no es trobava en cap atzucac, no la turmentava cap dilema. Ho veia molt clar: tal com va dir el dirigent socialista extremeny Guillermo Fernández Vara, el PSOE té un problema més gros sense la E d’Espanya que no pas sense el PSC. I ella també.
