20.02.2013 - 06:00
A les eleccions generals italianes de diumenge i dilluns, que han de renovar les dues cambres del parlament, s’elegeixen els 630 representants de la cambra dels diputats i els 315 membres del senat. Hi concorren un centenar llarg de candidatures, organitzades en coalicions o partits, entre les quals n’hi ha no pas poques que es defineixen com a autonomistes, arran dels intents de recentralització impulsats per Roma, o independentistes, amb els processos català i escocès com a referents. Les repassem.
Administrativament, Itàlia és dividida en vint regions. Cinc són dotades d’un estatut especial, aprovat pel parlament italià segons el que preveu la constitució i que els garanteix una autonomia més àmplia, sobretot en l’àmbit financer. Quatre d’aquestes regions autònomes es van instituir en l’assemblea constituent italiana del 1948, després de la Segona Guerra Mundial: Sardenya i Sicília, a causa del fort moviment autonomista i separatista, respectivament; la Vall d’Aosta, per a protegir la minoria arpitana, i el Trentí i el Tirol del Sud, per a protegir la minoria germanòfona. El 1963 es va establir la cinquena regió amb estatut especial, la del Friül-Venècia Júlia. És en aquests cinc territoris, justament, on es troben la majoria de moviments autonomistes i independentistes, que tenen difícil l’entrada a les institucions italianes perquè han de superar el topall del 4% dels vots.
Sardenya
El nacionalisme sard es presenta a aquestes eleccions en tres llistes. El Partit Sard d’Acció (PSd’Az), que programàticament preveu la plena sobirania per a l’illa, ha defensat en campanya una renovació de l’autonomia i de l’autogovern fiscal. El desembre passat, com explicava el portal Nationàlia, el partit va presentar una moció al Consell de Sardenya per a proclamar la independència de l’illa, que es va tombar amb 31 membres en contra i 17 a favor, a més de dues abstencions. També es va rebutjar una altra moció, sobre la convocatòria d’un referèndum consultiu sobre la independència, amb un resultat més ajustat: 26 vots contraris, 25 de favorables i dues abstencions.
A banda el PSd’Az, dues llistes més es presenten amb un programa més marcadament independentista: Independència per Sardenya/Sobirania (ISS), secundada per Sardigna Natzione, i el Moviment Europeu Renaixement Sard (MERiS). En tots dos casos plantegen la secessió com l’única via per a resoldre de soca-rel els problemes dels sards i Sardenya. Durant la campanya, el president del MERiS, Doddore Meloni, ha estat objecte d’un estrany segrest, reivindicat per uns ‘Guardiani della Nazione’ que sembla que exigiren la retirada de la llista i els seus candidats a les eleccions perquè no pogués ésser una mena de referèndum indirecte sobre la independència de l’illa. Doddore Meloni és un històric independentista sard que va proclamar el 2008 la República Independent de Malu Entu en un illot de la costa oest. Al cap de cinc mesos, la policia va posar fi a l’ocupació.
Sicília
A Sicília, amb un potent moviment independentista durant la primera meitat del segle XX, també trobem partits amb postulats secessionistes o autonomistes. El Moviment per la Independència de Sicília (MIS), que va dissenyar la bandera independentista siciliana amb les quatre barres, no ha recollit els avals necessaris com a protesta i, per tant, no concorre a les eleccions. Sí que hi presenta candidatura el Moviment per l’Autonomia i el Partit del Poble Sicilià, dues formacions que han pactat amb Berlusconi i la Lliga Nord i reclamen al govern de Roma l’aplicació estricta de l’estatut d’autonomia especial concedit el 1948.
Els partits nacionalistes, en les últimes eleccions sicilianes de l’octubre passat, van fer durant la campanya moltes referències al procés cap a la independència que ha començat Catalunya, i alguns candidats van parlar obertament de seguir els passos catalans i convocar un referèndum sobre el futur de l’illa.
Tirol del Sud
Al Tirol del Sud, un dels territoris amb personalitat més diferenciada en el context de l’estat, hi ha hagut novetats entre els partits nacionalistes germanòfons. El Partit Popular del Tirol del Sud (SVP), el principal moviment autonomista, ha decidit en un gest inhabitual de presentar-se a les eleccions, juntament amb els seus socis habituals del Partit Autonomista del Trentí Tirolès (PATT), en coalició amb el Partit Democràtic italià (PD). En un moment en què el govern italià ha fet gestos de recentralitzar alguns poders traspassats a les regions, l’SVP ha cregut convenient de trencar la històrica posició equidistant tant amb el centre-dreta com amb el centre-esquerra italians i fer costat a un PD que, considera, pot garantir l’autogovern del Tirol del Sud i del Trentí.
Encara hi ha una altra formació sud-tirolesa, Die Freiheitlichen (‘els Llibertaris’), que es presenta sola amb la creació d’un estat lliure al programa. El jove partit, que manté posicions contràries a la immigració, va quedar segon a les últimes eleccions sud-tiroleses, amb el 14% dels vots.
Vall d’Aosta
Com al Tirol del Sud, a la Vall d’Aosta les eleccions arriben amb novetats dins el món nacionalista. L’històric moviment de la Unió Valldostana (UV) ha viscut, recentment, una escissió interna que ha donat pas a la Unió Valldostana Progressista (UVP), que vol ‘reprendre el projecte autonomista i progressista’ des de posicions més d’esquerra. El candidat d’UVP a les eleccions és Laurent Viérin, ex-conseller de Cultura i Ensenyament del govern valldostà (d’UV), que va intentar tancar una coalició electoral amb el PD italià. Però el paper d’aliat valldostà de l’esquerra italiana ja el tenia reservat el partit autonomista d’esquerres Autonomia Llibertat Participació Ecologia (ALPE).
Encara hi ha una llista més, clarament independentista, que hi concorre, Vall d’Aosta Nació, amb un programa on proposa ‘la independència de la vall en l’àmbit d’una Europa dels pobles’: ‘Luxemburg, Liechtenstein, Andorra i Malta poden ésser un bon model d’inspiració, pensant en un microestat que sigui alhora una zona franca i amb avantatges fiscals. […] Això implica, és clar, una certa autonomia, l’autonomia que hem perdut fins ara. Per què? Perquè mentre a Catalunya, el País Basc, Txèquia i Eslovàquia, Flandes, el Quebec, etc., les administracions locals lluitaven per una autonomia de debò, al palau de la Regió Vall d’Aosta els polítics s’engreixaven mantenint lligams tranquils i subalterns amb Roma.’
Vènet
A l’antiga Sereníssima República de Venècia també bufen últimament aires secessionistes. Independència Vèneta, que el 7 de gener va lliurar a la Unió Europea trenta mil signatures en favor del dret d’autodeterminació dels pobles, concorre a les eleccions del cap de setmana amb un programa nítidament independentista. El maig passat, la mateixa formació havia lliurat vint mil signatures al president del Vènet, Luca Zaia, perquè convoqués un referèndum de secessió de Venècia, que va perdre la independència el 1797 amb l’ocupació de Napoleó. Entre totes dues recollides, el Consell del Vènet va aprovar coincidint amb les eleccions catalanes una moció que insta a establir ‘relacions institucionals’ amb la UE i l’ONU per a estudiar possibles vies jurídiques per a celebrar, en el futur, un referèndum independentista.
A les eleccions també presenta candidatura a les institucions de Roma la Lliga Vèneta República, una escissió de la dretana Lliga Nord integrada des del 1999 a l’Aliança Lliure Europea.
Friül
Al Friül, l’històric Moviment Friül havia decidit tornar a l’escena política per a oferir una ‘alternativa autènticament autonomista’ als electors d’aquest territori alpí de parla retoromànica. Coalitzat els últims anys amb la Lliga Nord, ara el moviment havia optat per abandonar-la perquè considerava que no defensava prou els interessos furlans. Amb tot, aquest partit integrat a Popoli Sovrani d’Europa, un jove moviment format per grups autonomistes i independentistes sards, sicilians i de tota la península Itàlica, no ha pogut presentar el nombre mínim d’avals.
Padània
Paral·lelament als moviments nacionalistes presents a les cinc regions amb autonomia especial, cal esmentar el fenomen de la Lliga Nord, una federació de moviments polítics implantats a les regions del nord de la península, l’anomenada Padània, que defensa posicions polítiques que van de l’autonomisme al federalisme i l’independentisme, segons el moment. Des de l’aparició el 1989 sota el guiatge d’Umberto Bossi, la Lliga ha vist sorgir tota mena d’escissions i moviments paral·lels (com els meridionals: Lega Sud…), ha format part dels governs de Lamberto Dini i de Silvio Berlusconi i, paral·lelament a les reivindicacions d’un estat federal (federalisme fiscal) i de la devolució a les regions d’algunes competències exercides per l’estat, ha extremat un discurs xenòfob i antiislàmic.
