18.02.2013 - 06:00
La independència de Catalunya posa en perill dos principis fonamentals del nacionalisme espanyol: la integritat territorial i la viabilitat econòmica d’Espanya. Tots dos fonaments han garantit fins ara un ‘modus vivendi’ que ha permès a l’estat de finançar grans infrastructures de ‘modernització’ –encara que moltes vegades en la línia equivocada: AVE, aeroports, etc.– i un nou estatus en l’ordenament internacional. I ho ha garantit gràcies a l’escanyament financer dels Països Catalans, que integren tres de les comunitats autònomes amb més dèficit fiscal de l’estat.
Que una part –el Principat– d’aquesta font generadora de riquesa decideixi d’acabar aquest model i fer el seu propi camí, no és vist per això des de les estructures de poder espanyoles com una opció política raonable democràticament, sinó com un risc enorme per a Espanya. Per això, l’estat pensa a activar totes les estratègies i els recursos que tingui a l’abast per frenar i tallar de soca-rel la possibilitat de la independència de Catalunya.
I els estats, tots els estats en general, tenen a l’abast una eina expressament pensada per a garantir la integritat del territori i la viabilitat del seu projecte: els serveis d’intel·ligència. En el cas espanyol, hom parla habitualment del Centre Nacional d’Intel·ligència (CNI), però hi ha molts més aparells i organismes de l’estat que s’ocupen d’aquesta tasca. Per esmentar-ne tan sols alguns, hi ha la Comissió Delegada del Govern per a Afers d’Intel·ligència (CDGAI), que aplega els responsables dels principals organismes sota la supervisió directa de la presidència del govern; el Centre de Coordinació Antiterrorista (CNCA), del Ministeri d’Interior; el Centre d’Intel·ligència contra el Crim Organitzat (CICO); la Comissaria General d’Informació (CGI) de la policia espanyola; el Servei d’Informació de la Guàrdia Civil (SIGC); el Centre d’Intel·ligència de les Forces Armades (CIFAS); el Centre d’Operacions de Seguretat de la Informació del Ministeri de Defensa (COSDEF); el Servei de Vigilància Duanera i la Unitat d’Intel·ligència Financera, del Ministeri d’Hisenda (SEPBLAC); etc.
Hi ha doncs tot un exèrcit de funcionaris dedicat a garantir la viabilitat de l’estat espanyol. Però, quin és l’objectiu concret dels serveis d’intel·ligència? Obtenir, posar en comú, sistematitzar i analitzar la informació específica sobre els fets, les amenaces, els riscs i els conflictes que afecten la seguretat i la viabilitat interior i exterior de l’estat. Amb l’objectiu de prevenir i anticipar l’evolució d’aquests riscs, actuar per neutralitzar les actuacions contràries i condicionar les decisions d’aquells que posen en perill l’estat.
Com poden actuar els serveis d’intel·ligència contra l’independentisme?
Després d’haver consultat experts en seguretat i defensa, us podem oferir una llista de les actuacions que l’estat està en condicions d’activar contra el procés sobiranista. El cicle de l’activitat d’intel·ligència té cinc fases bàsiques: planificació, obtenció d’informació, processament, anàlisi i intervenció. Ens centrem en les dues fases que tenen un caràcter operatiu i es fan sobre el terreny: obtenció d’informació i intervenció. Per això, classificarem les actuacions en aquests dos apartats.
Obtenció d’informació
—Interceptar comunicacions. Com s’ha pogut comprovar per les informacions sobre casos de corrupció que han esclatat darrerament, els qui recullen informació per a l’estat tenen la capacitat i la competència d’interceptar les comunicacions dels investigats. Com que necessiten una autorització judicial, els serveis d’intel·ligència tenen adjudicat un magistrat del Tribunal Suprem per a obtenir-la. Inclou les escoltes telefòniques, però també les intercepcions en qualsevol dels canals de comunicació personal a l’abast: correu electrònic, videoconferències, xats, reunions enregistrades, etc. S’ha sabut de casos en què fins i tot s’ha recorregut a pirates informàtics per entrar en ordinadors.
—Captura d’imatges. Com diu la famosa frase, a vegades, una imatge val més que mil paraules, i això ho saben prou bé els agents d’espionatge. Obtenir una imatge sensible i compromesa d’algú pot aportar molta informació i sempre pot ser un roc a la faixa en la fase de difusió. La captura d’imatges es pot fer principalment amb mitjans fotogràfics o videogràfics i a través de satèl·lits.
—Informadors. La forma menys sofisticada d’obtenir informació és, probablement, la més freqüent i la més antiga. Els agents d’intel·ligència despleguen totes les tècniques que tenen a l’abast per establir una xarxa de confidents ‘civils’ que subministrin tota la informació que considerin rellevant o d’interès especial mercès a la seva posició professional, d’amistat o de relació familiar. Els informadors poden col·laborar amb els serveis d’intel·ligència espanyols per tres motius principals: convicció patriòtica; compensació econòmica, material o professional; i amenaça o coacció.
—Infiltrats. A diferència dels informadors, els infiltrats són agents d’espionatge que han reeixit a fer-se passar per civils i obtenir una posició beneficiosa per a la captació d’informació en llocs privilegiats o ben situats. L’objectiu principal d’aquests agents són els partits polítics, les institucions, les organitzacions cíviques –d’activisme, sindicals, patronals, etc.–, les empreses estratègiques, els mossos d’esquadra, les policies municipals, etc. Un cop infiltrats, els agents actuen d’acord amb la posició que ocupen, mirant de no aixecar mai sospites, i subministren als analistes dels serveis d’intel·ligència tota la informació que són capaços d’obtenir.
—Seguiments. Una altra fórmula per a obtenir la màxima informació d’algú és fer-ne un seguiment. Es pretén saber amb qui es reuneix l’individu investigat, els llocs que freqüenta, els hàbits, les reaccions en cada situació, els horaris, etc. Aquesta informació serveix bàsicament per engreixar els famosos dossiers d’informació compromesa que l’estat fa servir en fases posteriors per a neutralitzar o desactivar individus que fan nosa.
—Interrogatoris. Un cop obert un procés judicial o quan s’ha fet una detenció, els afectats –encausats, detinguts, víctimes o testimonis– són interrogats per la policia i declaren davant el jutge. Els serveis d’informació tenen molt interès en aquesta informació, encara que l’objecte del procés no sigui allò concret que investiguen, perquè els pot aportar pistes sobre punts febles i noves línies d’actuació. En alguns casos, els agents dels serveis d’intel·ligència poden participar en els interrogatoris de la policia o bé demanar que s’interrogui sobre qüestions que els interessen particularment.
—Mitjans de comunicació. Els organismes d’intel·ligència fan un buidatge sistemàtic de tot allò que publiquen o emeten els mitjans de comunicació convencionals (diaris, televisions, ràdio…). Amb ginys tecnològics de detecció de mots sensibles, també revisen la informació publicada a internet: als blocs, als portals d’informació, a les xarxes socials… D’aquestes fonts en treuen grans quantitats d’informació, i la feina principal que fan és destriar el gra de la palla.
—Altres organismes de l’estat o estrangers. La recollida d’informació no és un monopoli dels organismes de l’estat. Hi ha moltes organitzacions públiques i privades que tenen aquest objectiu. Un cas molt clar són les ambaixades, que envien cablegrames amb informació d’interès estratègic al Ministeri d’Afers Estrangers i que, majoritàriament, aixopluguen agents dels serveis d’intel·ligència. També les policies autonòmiques i municipals recullen informació per a investigacions pròpies. Hi ha empreses privades de seguretat i espionatge. I, sobretot, els serveis d’intel·ligència estrangers d’estats amb interessos estratègics al nostre país. La intel·ligència espanyola té relacions, mira de controlar els moviments de tots aquests altres organismes i, si hi té interès, cerca la manera de bescanviar-hi informació útil o comprar-ne.
Intervenció
—Conflictes i divisions. Els serveis d’intel·ligència espanyols poden mirar de crear divisions i conflictes dins els agents del sobiranisme per crear confusió, entrebancar el procés i provocar desconfiança. Hi ha mètodes per fer-ho, especialment dos: l’actuació d’infiltrats que poden suscitar desinformació i fer circular rumors o informació confidencial compromesa; dins l’independentisme, les divisions i els conflictes interns a les organitzacions és el pa de cada dia. Hom no pot establir quin percentatge dels casos es poden imputar a la tradició i al caràcter dels propis independentistes i quin cal atribuir a l’obra de la intel·ligència espanyola.
—Rumors inspirats. Aquesta és una de les armes més poderoses que tenen els aparells d’estat per intervenir en un conflicte o en un front de dissidència. Per naturalesa, un rumor s’estén com una taca d’oli, circula més de pressa que la pólvora i és molt difícil de combatre per part de l’afectat. Els rumors inspirats ja van ser una arma de primer ordre a la Segona Guerra Mundial, quan els estats en conflicte van organitzar autèntiques màquines de producció i difusió de rumors amb tècniques prou sofisticades. Actualment, a Catalunya, tothom sap i pot identificar alguns dels rumors que circulen i que mai no s’acaben de contrastar ni de resoldre. Per fer circular un rumor interessat i que afecti l’autoritat, la confiança o el bon nom d’algun dirigent polític o social, els serveis d’intel·ligència recorren a missatgers aparentment neutrals, que molt sovint no arriben a ser conscients de ser utilitzats. La força d’un rumor és que fins i tot els activistes independentistes més combatius se’n fan ressò i l’escampen inconscientment.
—Desercions i coaccions. Com hem dit abans, la intel·ligència acostuma a preparar dossiers confidencials sobre persones i organismes amb la informació que ha obtingut. Aquests dossiers serveixen per identificar les debilitats i vulnerabilitats del moviment independentista i els seus agents. Un cop identificades, aquests dossiers poden servir per desactivar un individu considerat potencialment perillós per l’estat. La coacció consisteix a advertir-li que la informació del dossier serà filtrada als mitjans o portada a un jutjat si continua pel camí ‘equivocat’ o no plega.
—Opinió pública. Un altre dels fronts que hom pot utilitzar per mirar de canviar i aturar la voluntat democràtica dels catalans és procurar intervenir en la creació d’allò que s’anomena opinió pública. Principalment, la manera de fer-ho és afavorint que els mitjans de comunicació s’orientin en una línia política determinada, en aquest cas unionista, i que els creadors d’opinió i periodistes en siguin els propagadors. Els mitjans de comunicació social, juntament amb els rumors inspirats, són les eines més eficaces per formar un estat d’opinió contrària a la independència. En aquest terreny trobarem, sense anar gaire lluny, exemples clars i evidents de l’ús dels mitjans per mirar de capgirar l’evolució previsible del procés independentista.
—Ambient crispat i violència. Un dels fantasmes identificats per la intel·ligència espanyola que sobrevola la creació de l’estat propi és el ‘trencament de la cohesió social’ i de la pau i la seguretat actual. Els serveis d’intel·ligència dels estats que s’han encarat a processos de secessió interns no han renunciat a incentivar la crispació i a afavorir els brots violents per crear un estat de por paralitzant. A Catalunya encara no hi ha hagut casos de violència explícita vinculats directament al procés d’independència o no s’han expressat d’aquesta manera. Hi ha hagut alguna intimidació i algun excés policíac, però res de nou que no passés abans de situar la independència al centre de l’agenda política.
—Grups unionistes. Entre les tasques de la intel·ligència hi ha la de crear grups organitzats que defensin els interessos de l’estat al territori, més enllà dels partits polítics o utilitzant els partits com a plataforma d’actuació. Els fons reservats de l’estat poden servir per finançar l’activitat d’aquests grups i dotar-los de més visibilitat que la que els correspon per suport social. A Catalunya, ja hi ha grups que actuen per pressionar en aquest sentit, bé des de plataformes empresarials, bé des d’entitats aparentment cíviques.
—Escampar porqueria. Amb l’objectiu de fer perdre completament la confiança en els agents polítics, es pot desplegar una estratègia de desgast per la via policíaca i judicial. De corrupció n’hi ha i sempre n’hi ha hagut, en un grau o altre, però és simptomàtic que comencin a esclatar casos que no són pas recents en el moment de màxim desafiament de les institucions catalanes a l’estat. L’estat no ha d’inventar-se pas corrupció on no n’hi ha –encara que també sigui una possibilitat, en casos concrets a casa nostra–, però sí que pot engegar el ventilador quan més li convé. D’aquesta manera, es pot fer perdre la confiança en els polítics que han de dirigir el procés i distreure l’atenció de la societat cap a direccions diferents de la independència.
—Operacions especials. Finalment, els serveis d’intel·ligència poden planificar accions operatives contra elements determinants del procés d’independència si fallen la resta d’opcions enumerades. En principi, l’estat es reserva de fer operacions de sabotatge quan el conflicte és obert i directe. Però cal tenir present la llei 11/2002, que estableix la missió del Centro Nacional de Inteligencia (CNI) espanyol, i que diu que ha de ‘neutralitzar les activitats de grups o persones que posin en risc, amenacin o atemptin contra l’ordenament constitucional, els drets i les llibertats dels ciutadans espanyols, la sobirania, la integritat i la seguretat de l’estat’.
