15.02.2013 - 06:00
Cabells blancs i cabelleres, corbates i texans. Cares conegudes, dirigents polítics, joves, no tan joves i criatures de quatre pams. Diverses generacions compartiren ahir un mateix espai, la sala 1 de l’Auditori de Barcelona, per dir adéu a Al Tall. O més ben dit, fins sempre. El grup s’acomiadà de la ciutat amb un concert de gairebé tres hores, un dels darrers abans de plegar veles. Però si hi havia una cosa clara abans del ‘Toc de marxa’ amb què encetaren l’actuació, era que la música d’Al Tall i continuava i continuaria ben viva.
Un concert de comiat amb alegria, en què el públic anava decidit a gaudir, potser per darrer cop en directe, de cançons que ja formen part de l’imaginari col·lectiu d’aquest país. Que han servit per xalar, per aprendre, per descobrir i per recuperar una memòria perduda.
Com a casa
Els membres d’Al Tall també hi anaven disposats a fer de la nit d’ahir una nit molt especial. Comunió entre escenari i butaques en un concert que, tot i aplegar centenars de persones, va ser molt familiar. Una bona colla d’amics acompanyaren el grup valencià en algun moment o altre de l’espectacle, com Jordi Fàbregas, Jaume Arnella, Jan Maria Carlotti, Toni Xulcà, Jaume Ayats o Francesc Ribera, ‘Titot’. I vam poder tornar a sentir Miquel Gil cantant cançons del grup del qual fou fundador.
‘No poguérem dir-li adéu, soledat de l’ai, ai, ai…’
De moments emotius, n’hi hagué per triar i remenar. Com quan Al Tall va convidar a l’escenari la muller i el fill del desaparegut Enric Ortega, autor de la lletra de ‘A Miquel Grau‘, jove assassinat durant la transició. I, juntament amb la Nova Euterpe, van interpretar ‘a cappella’ una cançó que, per molt que passin els anys, continua colpint.
Primers crits d’independència a la sala
Amb les primeres notes de ‘Lladres‘ arribà el primer punt culminant de la nit, i també els primers crits d’independència, que durant la resta del concert s’anaren succeint.
Poc després apareixien a l’escenari Xavi Sarrià i Miquel Gironès d’Obrint Pas. ‘No hi ha cap grup als Països Catalans amb tanta incidència’, els presentava Vicent Torrent. I tots plegats entonaren una altra de les cançons emblemàtiques d’Al Tall, ‘Processó‘.
‘Porca espanyolíssima, sèpia pudenta’
Una cançó inèdita interpretada amb la Nova Euterpe va arrencar somriures i aplaudiments: ‘Liberanos Domine‘, una mena de reividicació municipal en què convidaven Rita Barberà a fer com Benet XVI o Al Tall, i anar-se’n cap a casa.
Gràcies, Al Tall
Marxes, jotes, danses… La nostra música tradicional, o com prefereix dir-ne Torrent, la nostra manera tradicional de fer música. I que Al Tall ha mirat de posar al seu lloc. Per això el concert d’ahir també va servir perquè el públic agraís a Al Tall tot allò que ha fet aquestes darreres quatre dècades en favor de la música i la defensa dels drets nacionals i lingüístics dels Països Catalans.
‘Sense València, no hi ha independència’
‘Sense València no hi ha independència’, cridà el públic en un moment de la nit. I arribà el Cant dels Maulets, i finalment la gent s’alçà i es començà a bellugar. I el ball va continuar amb la marxa mora de ‘Xavier el Coixo’ i amb el ‘Tio Canya‘, segurament la cançó més representativa del grup i que, com es lamentava Torrent, encara cal continuar cantant. Bisos, i tots els convidats dalt l’escenari, més danses i un altre cop els Maulets aclarint la gola amb vi i moscatell.
‘Per damunt de tot viurem’
Aplaudiments infinits a un grup que, per damunt de tot, viurà. I amb els llums ja encesos, encara més: punys alçats per escoltar la Muixeranga, que hi ha qui diu que és una de les melodies més precioses que tenim.
L’himne del País Valencià posava fi a alguna cosa més que un concert. Perquè Vicent Torrent i la resta d’Al Tall han decidit que és hora de posar fi a aquest viatge: ‘Com diuen al meu poble, ja hem arribat on anàvem.’
