15.02.2013 - 06:00
Lluís-Anton Baulenas celebra que acaba de publicar una novel·la, ‘Quan arribi el pirata i se m’emporti‘, celebra que canvia d’editorial (s’ha passat a RBA-la Magrana) i celebra que fa vint-i-cinc anys que va publicar el primer llibre, el recull de relats ‘Qui al cel escup’. Feia quatre anys de la seva darrera obra, ‘El nas de Mussolini’, premiada amb el Sant Jordi el 2008. Potser tot aquest temps de silenci li ha fet venir ganes d’explicar-se. I s’explica.
Baulenas diu que sempre escriu la mateixa novel·la, però sempre la disfressa. Sempre hi ha un element de confrontació entre dos personatges que pertanyen a dos mons diferents. I és aquest encontre, sovint fruit de l’atzar, que dóna peu a la novel·la d’aventures. ‘Perquè això que jo faig són novel·les d’aventures. I tot i que sempre escric la mateixa novel·la, també em poso cada vegada un repte creatiu diferent per oferir una novetat al lector, sobretot per a aquell que s’adoni de la repetició. Per exemple, a “La felicitat” introduïa el realisme màgic. En aquesta, “Quan arribi el pirata…” introdueixo dues narracions paral·leles.’
‘Una és una faula, la història d’un ogre, explicada en forma de conte per a adults, una mica “gore”, que pren una mena d’estadi mitològic que narrativament ho permet tot. L’altra, que és el fil principal, se situa al barri del Raval de Barcelona l’any 2006. El protagonista, que es diu Carducci, és un ATS que se’n va a viure al Raval i obre un gabinet. Volia implicar el personatge en aquest hàbitat. Hi ha una visió compromesa del barri, una visió des del personatge, que s’adona que no és prou valent per a assumir fins al final tot allò que significa el Raval, però, conscient de les seves limitacions, intenta entendre el seu entorn.’
‘L’altre personatge, l’ogre, és un vell. És un home estrany, que guarda un tresor que el té fascinat de sempre i que encara ara, a noranta-sis anys, és la seva raó per viure. Aquesta novel·la tracta de la fascinació pel poder, de l’exercici del poder. Hi apareix un dilema existencial, afectiu, moral i ètic, relacionat amb guanyar diner fàcil. I altres temes col·laterals són el Raval, l’amistat com a motor de la vida…’
Baulenas recorda que tots dos personatges ja han aparegut en novel·les seves. Això ho fa sovint. En aquest cas, Carducci és un infermer que sortia al llibre ‘Àrea de servei’. I el vell, que apareix al final de ‘La felicitat’, és un personatge en forma de fetus, perquè encara no ha nascut.
Baulenas encara ofereix un altre element que ha repetit en novel·les anteriors: a ‘Quan arribi el pirata…’ hi apareix una amant que no parla. Aquest recurs ja el va utilitzar en el relat inèdit ‘Bones obres’, que es troba en l’origen del film de Ventura Pons ‘Anita no perd el tren’ ; i també surt un amant que parla poc a ‘Àrea de servei’. Sobre això, Baulenes confessa: ‘Les neures no són controlables, però les exploto literàriament.’
Barcelona també ha sortit en diverses novel·les, però això, assegura l’autor, en aquest cas no és premeditat. Situa l’acció al Raval perquè cercava un espai ple de contradiccions. Però la novel·la s’esdevé just abans de començar la crisi. És per això que, malgrat mostrar un barri del Raval molt contemporani, en aquest temps, la crisi l’ha degradat encara més. Aquells que estaven fotuts el 2006, ara encara estan més fotuts.
Un Baulenas crític amb el sector editorial
En els agraïments del llibre hi apareix l’editor Josep Lluch, que és l’actual responsable de l’editorial Proa. Sobre aquest fet sorprenent, Baulenas ha explicat que Lluch va creure en el llibre des del principi, però que ell no havia pogut arribar a cap acord amb el grup editorial (no ha concretat en què consistia l’acord) i això el va fer decidir a anar a veure la competència, RBA-la Magrana, grup sobre el qual s’ha desfet en elogis.
Preguntat sobre com veu el sector editorial actual i com ha canviat aquests vint-i-cinc anys, Baulenas ha explicat: ‘El món editorial està fotut perquè la crisi l’ha afectat de ple. I la concentració editorial que hem viscut a Catalunya ha anat de cara a sobreviure i no a desplegar més mitjans: es fan tiratges més curts, la qualitat del paper és més baixa, la lletra més petita perquè el text ocupi menys pàgines, els llibres es manufacturen amb errors… Per una altra banda, les grans editorials no aposten pels joves escriptors, que apareixen gràcies a les microeditorials, un fenomen recent que s’ha de seguir.’
I, tot i la dificultat per sobreviure dels escriptors d’avui, Lluís-Anton Baulenas fa un balanç positiu de l’evolució del món editorial català dels darrers vint-i-cinc anys: ‘Ens hem mantingut i això ja és un èxit, perquè en aquell temps la consciència d’escriure en la llengua pròpia ja era molt forta. En aquests anys, el panorama editorial ha tingut alts i baixos, però hem aconseguit una normalitat de la literatura catalana, fins i tot en l’exportació: a fora jo ja sóc independent, perquè quan et tradueixen ho fan perquè els agrades. I ni tan sols he hagut de passat per la traducció al castellà primer, perquè no tinc cap novel·la traduïda al castellà.’
Tot i aquest balanç, l’escriptor reconeix que li costa de tirar endavant i destaca algunes anomalies que es podrien superar fàcilment, com ara el fet de convidar els escriptors vius a les universitats a parlar: ‘No m’hi han convidat mai, no he anat a parlar a cap universitat catalana, i en canvi he passat per universitats de moltes ciutats europees. A les universitats catalanes hi entres amb els peus per davant.’
