14.02.2013 - 06:00
L’asteroide 2012 DA14 passarà demà fregant la Terra. S’acostarà a tan sols 30.000 quilòmetres de la superfície del nostre planeta, molt més a prop que els satèl·lits geostacionaris com, per exemple, el Meteosat. El tindrem molt a tocar, fins i tot el podrem observar, però no impactarà a la Terra. Ara, què passaria si aquest objecte rocós de trenta-cinc a setanta-cinc metres, que viatja a un vuit quilòmetres per segon, impactés contra la Terra?
Les conseqüències serien diferents, és clar, si anés a parar a una zona habitada o a una zona desèrtica, o si caigués a mar… Però, per fer-nos-en una idea, tenim un exemple relativament pròxim en el temps d’un asteroide de mida molt semblant a la del 2012 DA14 que va fer impacte contra la Terra. Fou el 1908 a Tunguska, una zona deshabitada i força inaccessible de Sibèria.
L’astrònom Enric Marco, del departament d’Astronomia i Astrofísica de la Universitat de València, en ocasió del centenari d’aquell fet, en parlava així en el seu bloc de +VilaWeb Pols d’estels: ‘Són les 7.17 del matí del 30 de juny de 1908. Un home seu tranquil al porxo de casa seua a Vanavara, Sibèria. Ell encara no ho sap però serà el principal testimoni d’un esdeveniment còsmic. De sobte, una enorme explosió al cel, uns vuitanta quilòmetres més enllà, el llença cap enrere amb una intensa ona de calor que li crema la camisa.’
Aquell home fou un dels pocs testimonis d’aquell fet. Fins el 1927 no va arribar la primera expedició científica al lloc de l’impacte. La cosa més desconcertant per als investigadors era que no hi havia pas cap cràter. En canvi, milions d’arbres eren cremats. Per què? Perquè havia esclatat al cel, abans d’arribar a terra.
I aquests arbres cremats eren situats de manera radial i apuntaven cap al centre de l’explosió. ‘Curiosament, al centre els arbres eren drets, sense branques ni fulles, tal com pals de telèfon. Aquesta curiosa diferència entre els extrems i el centre de l’explosió es causada per l’enorme ona de xoc que arrenca les branques dels arbres centrals deixant els troncs pelats. Això mateix es va poder veure a l’explosió nuclear d’Hiroshima’, ens explicava Marco.
I ens descrivia l’explosió així, segons les simulacions que se n’havien fet: ‘S’estima que el petit asteroide entrà a l’atmosfera a una velocitat d’uns 18.000 quilòmetres per hora. La fricció elevà la temperatura al voltant de l’objecte fins a 25.000 graus. Finalment a les 7:17 a una altura d’uns 10.000 metres la pressió i temperatura fragmentaren l’objecte i el destruïren. Tanmateix, l’ona de pressió continuà fins a terra deixant una energia equivalent a 185 bombes d’Hiroshima,’
Molts anys abans, uns cinquanta mil anys abans, durant el Plistocè, un altre asteroide d’uns cinquanta metres de llarg va fer impacte contra la Terra. El vestigi que en queda és el cràter meteorític més gran del planeta, conegut com a Meteor Crater, que es pot veure a Arizona. Aquest cràter té uns 1.200 metres de diàmetre i 170 metres de fondària.
La NASA considera que un objecte com el de Tunguska pot impactar contra la Terra cada tres-cents anys.
