13.02.2013 - 06:00
Com ja va avançar VilaWeb, Enric Casasses acaba de publicar ‘Diari d’Escània i Univers endins‘ (Empúries), un díptic que conté un diari i un poema llarg, que el poeta va escriure simultaniament, en una estada d’uns mesos que va fer al sud de Suècia el 1980. Casasses tenia vint-i-nou anys. Diu: ‘Vaig saber des del principi que diari i poema anaven junts, tot i que el diari narrava el que passava en aquell territori agrari nòrdic, un grup de tres o quatre masos, mentre que el poema l’escrivia com si estigués a l’Empordà. El díptic mostra aquesta distància i també el que tots dos territoris tenen en comú, que és el que té en comú Europa, la cosa pagesa, un fons semblant de civilització.’
En un pròleg, magnífic, el poeta relata el vaivé del llibre i explica per què no s’ha publicat fins ara: ‘Això que ara ve, això que ara llegireu, és del 1980 i no ho he publicat abans perquè ho havia perdut, o, més ben dit, n’havia perdut la meitat essencial.’ (Llegiu el pròleg sencer en pdf.)
‘Poques vegades he escrit un diari’, comenta Enric Casasses. ‘Aquest dura poc més d’un mes i passa durant una estada que vaig fer l’any 1980 al sud de Suècia. Al mateix temps escrivia un poema llarg, a l’estil de “La cosa aquella”. El diari és escrit en prosa i hi explico les coses tal com les veia. I el vers és un tipus de romanço, una reflexió sobre les maneres de morir-se. I tot plegat era com una premonició: el protagonista del diari és un avi pagès que un dia que havia de segar l’herba del davant de casa em va demanar d’esmolar les dalles. Així comença el diari. Al cap d’un mes, l’avi es va morir de sobte. Va ser com una premonició. Ell m’havia anat ensenyant tot el seu món. Era un personatge molt estimat, i aleshores es va morir.’
‘Kilinge, dia 16 de juny de 1980. A mitja tarda, mentre esmolàvem les dalles, l’avi ens ha dit si el volíem acompanyar al rellotger, que és un vell que viu al bosc.’
‘Quan vaig retrobar fa pocs mesos el poema perdut i vaig tornar a transcriure el diari per fer-ne l’edició, em vaig trobar revivint allò que havia viscut feia trenta anys. Vaig viure-ho a l’inrevés de la magdalena de Proust: rellegint el diari i el poema em van tornar les olors d’aquell moment que creia oblidades. El diari té un aire de faula perquè em sembla que ho porta el paisatge, aquests poblets suecs de camp. I quan el vaig tornar a llegir ara, al cap de trenta anys, m’hi vaig reconèixer. En alguns punts vaig trobar el poema massa ingenu, però el diari aguanta el poema.’
Un llibre molt, molt, molt bo
L’editor, Jordi Cornudella, ha estat contundent: ‘És un llibre molt, molt, molt bo. I enormement amable en aquests temps que corren, que convida a entretenir-s’hi. I encara una cosa important: a les grans literatures normals, de tant en tant es produeixen canvis en la llengua literària, salts evolutius. Es produeix un acostament del model de llengua a la llengua parlada. Nosaltres hem tingut la sort de viure, de capturar, un d’aquests moments, perquè l’autor d’aquest llibre pren la llengua parlada i la traspassa a l’àmbit literari, amb una gran naturalitat. Tenim la sort de viure aquest canvi. El model de la seva prosa és un model de llengua poètica que s’imposa com a gran model contemporani. És un model de prosa de dietari que s’allunya del model de Josep Pla imperant fins llavors. És doncs un llibre important pel model de llengua.’ A propòsit d’aquesta afirmació, Casasses explica: ‘Quan tenia dinou o vint anys vaig omplir una llibreta sencera de proses de Josep Pla, com a exercici, i en vaig quedar curat.’
Casasses té un llibre a mig acabar de fa anys sobre el quadrat negre del Malevitx, que conté un altre diari del viatge que va fer a Moscou per veure el quadre. Diu que no troba el moment de concentrar-se i acabar el llibre, ‘perquè faig cinquanta mil coses, i a part vaig distret’. I que aviat publicarà amb Tria Llibres un altre volum: ‘A la panxa del poema en prosa que no hi neva ni plou’.
