07.02.2013 - 06:00
L’artista Eulàlia Grau, pràcticament desconeguda, presenta al MACBA ‘Mai no he pintat àngels daurats‘, amb obra dels anys setanta i vuitanta i una peça de creació actual. Sembla una exposició feta expressament per al moment present, perquè explora de manera descarnada la relació entre pobresa i corrupció, la discriminació social i de sexe, l’abús de poder, les desigualtats que origina el sistema capitalista…
L’exposició, que s’inaugura avui al MACBA, es va començar a treballar fa quatre anys. Les retallades econòmiques l’han endarrerida fins ara, i això li ha donat més singularitat. Tal com diu el director del museu, Bartomeu Marí, ‘ha canviat tant el nostre entorn social i econòmic des de fa dos anys, s’ha degradat de tal manera, que aquestes obres de l’Eulàlia Grau han pres una gran actualitat. Fa quatre anys tenien un interès històric. Avui s’hi afegeix un contingut de denúncia concret’.
‘Estic contenta, perquè ningú no em feia cas fins ara.’ Ras i curt. Aquestes foren les primeres paraules de l’artista davant la premsa. Efectivament, Eulàlia Grau (Terrassa, 1946) és una artista amb una trajectòria completament singular: va treballar la fotografia, el ‘collage’ i el fotomuntatge de la iconografia dels diaris, per reinterpretar-los des d’un sentit crític, als anys setanta i vuitanta. El seu interès ja se centrava en els temes de la corrupció, l’explotació laboral, l’especulació immobiliària, els estereotips sexuals i la capacitat que tenen els mitjans de comunicació d’influir en la imatge que tenim del món. Després se’n va anar a Alemanya, on va estudiar a la universitat, es va passar nou mesos al Japó i encara, més tard, sis anys a la Xina. Quan va tornar –una mica desorientada, diu–, es va posar al dia en tècniques de manipulació digital de la fotografia. I el 2011 va iniciar un nou projecte, el de la Maria.
L’exposició és el fruit del projecte fet durant un any (2011-2012), de seguiment d’una dona sense sostre que viu pels carrers de la ciutat de Barcelona, i el contrast amb una rastellera de casos de corrupció recent (Gürtel, Nóos, Palau…).
‘M’agradaria morir-me en un lloc on no em veiés ningú. Maria.’ Grau explica aquesta frase: ‘Tots podem acabar com la Maria i la corrupció cada dia és més gran. Un dia vaig veure la Maria a la nit, a la Rambla de Catalunya, tremolant de fred. Vaig mirar d’ajudar-la, però no ho va voler. Ella no vol sortir del carrer i és prou orgullosa per no acceptar cap mena de suport. Li faries uns vuitanta anys, però no sabem del cert quina edat té. Li vaig començar a fer fotografies discretament, i va venir un moment que ja en tenia una quantitat prou important per decidir-me a començar un projecte. La vaig seguir tot un any, de desembre a desembre. Després vaig contraposar la seva vida amb imatges de corrupció. Els mitjans ens parlen constantment de corrupció. Arriba a ser còmic, però no hi ha res a fer: tots es protegeixen, ningú no va a parar a la presó, es riuen de nosaltres.’
El MACBA, pendent de l’aportació del Ministeri de Cultura
Fa poques setmanes que es féu públic que el Ministeri d’Hisenda espanyol havia blocat l’aportació del Ministeri de Cultura al pressupost del MACBA per al 2012, de 1.550.000 euros. El motiu era que la Generalitat no havia complert l’objectiu de dèficit. El director del museu, Bartomeu Marí, no ha volgut valorar la situació per no perjudicar la negociació política, i s’ha limitat a dir: ‘Continuem esperant que el Ministeri de Cultura ens aporti el que ens deu. Esperem que compliran els pactes.’
Sobre el fet que aquesta situació pugui arribar a paralitzar el museu, Marí ha assegurat: ‘Discutim amb les institucions consorciades del MACBA que no s’hi aturi l’activitat. Creiem que el ministeri acabarà pagant. Francament, jo no he calculat l’impacte que tindria la pèrdua definitiva d’aquests recursos, perquè confio que arribaran. Sobretot, perquè aquesta subvenció no és a una comunitat autònoma, sinó a un ens consorciat on participa el Ministeri de Cultura, un museu que fa una gestió correcta dels seus recursos. Nosaltres no tenim dèficit, no en podem tenir.’
Tot i amb això, Marí ha comentat a VilaWeb: ‘Més enllà d’això, crec que el moment obliga les institucions polítiques a valorar quin model de cultura pública volem tenir i quin model de cultura pública podem pagar. Perquè tenim una xarxa molt densa d’infrastructures culturals i s’ha de prioritzar. La situació és complexa i ens hem d’adaptar a la nova realitat. Hem de canviar la manera de treballar, perquè o ens adaptem o no sobreviurem. Hem de fer sostenible la institució.’
