27.01.2013 - 06:00
‘Sóc dissenyador gràfic, encara que m’hagués agradat estudiar filologia’, es presenta Carles Terès (Barcelona, 1962), autor de ‘Licantropia‘, la seva primera novel·la, inquietant, amb trets fantàstics, ambientada a l’alt Matarranya del passat i del present, que acaba de publicar Edicions de 1984. ‘He escrit alguns contes, però sobretot m’he dedicat al columnisme en els diaris de la Franja. No ens ho posen fàcil per escriure en català. Per això aquesta novel·la és una manera de contribuir a mantenir el corpus literari català de la Franja, que és ben viu.’
‘Els meus pares són francolins, però van emigrar cap a Barcelona. Jo amb vint anys vaig decidir tornar, i de la Franja ja no m’he mogut. Visc amb la família a Torre d’arques, l’últim poble de Terol, a prop de Morella. Jo volia ser l’escriptor de la Franja, des de petit. Sortosament, quan vaig descobrir Jesús Moncada em vaig adonar que no calia ser “l’escriptor” de la Franja, que n’hi havia d’altres, i de molta qualitat. Avui vivim un moment de vitalitat. Més enllà de noms com Jesús Moncada, Mercè Ibarz o Francesc Serés, que van deixar el terriori, hi ha altres noms com el poeta Desideri Lombarte (1937-1989), Marta Montblanc (premi Guillem Nicolau 2010), Susana Antolí (premi Guillem Nicolau 2006)… Amb tot, molts de nosaltres ens hem autoformat.’
‘Jo em sento de la meva llengua. A la Franja en aquests moments dir que ets catalanista és un problema. Jo dic que sóc aragonès de literatura catalana.’ Precisament la llengua que empra Carles Terès a ‘Licantropia’ és un aspecte que ha pensat molt, usant el català estàndard per al narrador omniscient, i el dialectalisme pels diàlegs dels personatges. ‘El tema del dialectalisme és complex, perquè són significatives les diferències entre el tortosí i el morellà. Vaig optar per reproduir el dialectalisme segons l’origen de cada personatge. En aquest sentit, hi ha un treball dialectal molt acurat. I sense caure en els castellanismes, que se’n diuen molts avui entre els joves.’
EL primer capítol, inquietant, gairebé de terror, és protagonitzat pel mossèn i pels membres de la casa dels senyors de Torrent de Prats, que pateixen de licantropia (un deliri que els fa creure que són llops i comportar-se com si ho fossin). La primera part del llibre se situa al segle XVIII. En canvi, en la segona ens trobem amb un nou protagonista, Llorenç, un fotògraf d’ara que es passeja per les terres de Llobosa per retratar l’antic casalot dels Torrents de Prats, i que furga en els seus orígens familiars.
‘M’agrada perdre’m per la muntanya, de dia i de nit, i això va produint unes sensacions que queden. Al Matarranya hi ha moltes històries de por, i en l’origen de ‘Licantropia’ hi ha una llegenda local, que reprodueixo sencera, i que vaig identificar com un cas clar de licantropia.’ Entre les influències destaca per sobre de tot Joan Perucho, del qual ho ha llegit tot, i recentment també va quedar impactat pe ‘La pell freda’ d’Albert Sánchez Piñol, que és el llibre que m’hagués agradat escriure.