28.01.2013 - 06:00
‘A Joan Coromines li agradava repetir que el Pirineu és la mare de les llengües que pengen dels seus dos vessants.’ Amb aquesta suggerent frase, posada en boca d’un dels màxims exponents de la filologia romànica, el periodista i filòsof Eugeni Casanova arrenca ‘Els parlars del Pirineu‘ (Pagès Editors, 2012), un llibre de viatges que en comptes de descriure paisatges o arquitectures, es fixa en els mots i les llengües (aragonès, català i èuscar) parlades al vessant meridional de la serralada, vall a vall, del cap de Creus (mar Mediterrània) al d’Higer (mar Cantàbrica).
En l’original i estimulant trajecte per aquesta ‘mare de llengües’, Casanova recorre centenars de quilòmetres entre Cadaqués (Alt Empordà) i Hondarribia (País Basc) intentant trobar les peculiaritats lingüístiques en els (darrers) parlants que encara les practiquen i parant atenció, ben particularment, a les isoglosses, o ‘trets lingüístics determinants que marquen diferències en els parlars i que no tenen cap motiu per coincidir amb les llengües’. Des del primer moment, la recerca esdevé obsessiva i compulsiva, arran de l’interès de l’autor per descobrir i escoltar, poble a poble, mas a mas, un tret lingüístic determinat. La seva emoció es traspassa al lector, tal com queda clar quan topa amb la Quimeta Trias i Despujol, a Maià de Montcal: ‘Sentir salar a la Garrotxa, ni que sigui molt residualment, és un privilegi històric i miro de fer parlar la Quimeta tant com puc, fins que el seu home entra per dir que és hora de dinar.’
De Quimetes, n’hi ha unes quantes, al llibre. Així, després d’una cerca pacient pel congost del Baridà, una ‘zona de transició molt rica’ i veritable ‘vesper dialectal’ que comunica la Cerdanya amb l’Alt Urgell, hi descobreix la Maria Isern, de Cal Llebet: ‘Només obrir la boca queda clar. És ella! Cal Llebet, que és a l’entrada del llogaret [de Torres d’Alàs], és el punt geogràfic exacte on comença el català occidental.’ I més a ponent, en una fita geogràfica important per a la llengua, el coll d’Espina (Ribagorça), descobreix que una dona octogenària que hi havia nascut i viscut, Leonor Rami Farré, ara s’està a Osca: ‘Parla, diuen, com a Sant Valeri i a les Paüls i és, per tant, la catalanoparlant més occidental del Pirineu.’
Perquè més a l’oest d’aquest coll ja s’entra en el domini del benasquès, ‘una síntesi gairebé exacta del català i l’aragonès, i que té tantes isoglosses d’una llengua com de l’altra, disset exactament de cadascuna.’ La xifra, explica Casanova, la va establir Brian Mott, un investigador escocès de la Universitat de Barcelona especialitzat en l’aragonès gistaví i que forma part del gens negligible nombre d’estudiosos d’ací i d’allà atrets per la riquesa de les parles i paraules d’aquestes contrades. El llibre esmenta, constantment, les recerques de Louis Lucien Bonaparte Bleschamp i Jean-Joseph Saroïhandy, atrapats per les veus de les valls ja el segle XIX, però també recorre a les monumentals obres de Joan Coromines, el gran filòleg i romanista del segle XX, i a les desenes d’investigadors universitaris i locals que han dedicat estudis monogràfics a les peculiaritats lingüístiques de pràcticament tots els racons pirinencs. Un interès, val a dir, que arriba a la paradoxa a l’àrea de l’aragonès, en procés de ‘galleguització’ des de fa tres o quatre segles: ‘[Artur] Quintana ressalta la trista ironia que ara que s’ha creat una acadèmia de l’aragonès i hi ha molta gent que se’n preocupa, ja no queden protagonistes reals.’
Dades amb cares
A ‘Els parlars del Pirineu’, Eugeni Casanova hi fa un estudi del camp, a partir de l’extensa bibliografia que n’hi ha, però també un estudi de camp, trepitjant tots els pobles i llogarets en cerca d’exemples vivents i sonors que confirmin els textos. Combinant dades fredes i converses càlides, l’autor repassa isoglosses del català empordanès i del pallarès-ribagorçà, per exemple, que ajuden a entendre la procedència de molts catalans que van conquerir i repoblar les Illes i el País Valencià, respectivament. I en el cas de l’aragonès, a manca d’una llengua viva, ens reconstrueix un passat lingüístic des del present sociolingüístic. N’és un bon exemple la inesperada conversa que té a Fago ‘amb l’últim aragonès’, Isidro Mendiaria.
A la vall següent, Casanova ja entra en territori del basc, el fòssil lingüístic de la serralada: ‘En l’antiguitat, el Pirineu va tenir una certa unitat lingüística i s’hi van parlar registres que tenien a veure, d’una manera o una altra, amb el basc.’ Ho demostren els ‘mots i indrets que a Cerdanya emergeixen tel·lúrics de la nit dels temps’, una comarca catalana on, venint de llevant, comencen a abundar ‘topònims brevíssims’ i bascoides com ara ‘Er, Ur, Alf, Bor, Grus, Ix, Nos, Ger, Lles, Riu, Ans, Llus, Bas, Ro, Alb, Quers, Nas, Guils, Llo, Das, Quer, Tor, Pi, All, Nyer, Bar…’ El romanç, amb tot, va substituir en una bona extensió aquesta llengua antiga (o llengües), i va arraconar el basc cada vegada més a l’oest.
A la vall del Roncal, la primera de Navarra per l’est, encara s’hi parlava fa un segle, però Casanova ja no hi troba parlants que la tinguin com a llengua primera. De fet, comprova ‘in situ’ allò que Henry Myhill, autor de ‘The Spanish Pyrenees’ (1966), no s’hauria imaginat mai: ‘Per primera vegada vaig descobrir que una persona pot arribar a oblidar la seva llengua materna.’ En el cas de les altes valls navarreses, la desaparició del basc va ésser en una sola generació, cap als anys 1940: com ‘un cop de destral’, defineix ben gràficament una de les entrevistades. Això ens fa recordar, avisa Casanova cap al final del llibre, que amb les llengües febles, com l’aragonès i el basc (i les parles locals del català, s’hi pot afegir), ‘qualsevol ventijol causa un constipat’.
