Salvador Espriu ja té biografia

Josep Pla va dir de Salvador Espriu que ‘mai un escriptor no havia fet tant per no ser entès’. Ara Edicions Proa publica la biografia que n’ha elaborat el periodista i escriptor Agustí Pons, amb un títol que juga contra Pla, ‘Espriu, transparent‘. Un títol provocador, com confessa Pons: ‘És una manera de dir al lector que no deixi escapar aquesta història, que és la història d’un personatge fascinant. També és la manera que tinc de dir-li a Espriu: ‘Ja sé que t’he atrapat, que no volies que et despullés, però la meva feina era intentar-ho.’

Què hi trobarà el lector, en aquest llibre?

Segons Agustí Pons, ‘el públic hi trobarà el personatge que hi ha darrere l’encarcarament amb què es presentava Espriu davant del públic: contradictori, obsessiu, vital, corrosiu, extremadament intel·ligent i amb una influència determinant en la cultura del país.’

Continua: ‘El llibre aprofundeix tres aspectes: la vida del personatge, la família, els estudis, les amistats, la relació amb les dones… També parla de tota la seva obra literària. A través dels especialistes descobrim la seva prosa (hi ha crítics que diuen que és perfecta) i parlem de la seva poesia, com també de la novel·la que havia de fer i no va arribar a escriure mai. Finalment, s’hi mostra el vessant intel·lectual i catalanista.’

Sobre aquest darrer aspecte, de personatge determinant en la construcció de la idea de país i dels elements catalanistes que el conformen avui, Pons diu: ‘Després de la guerra, al 1940, són quatre els que planten cara. Espriu lidera el grup Ariel, que fa una revista clandestina com si estigués en un país en llibertat. És impressionant. Als anys seixanta consolida el model cultural a través de nous territoris, la cançó i el teatre. Més tard, quan Catalunya surt de la transició és Espriu que diu: “La llengua no és un instrument, és l’expressió d’un poble. D’aquesta manera no som assimilats.” I quan es mor, el triomf del catalanisme s’expressa en la llarga cua de persones que passen davant del fèretre per retre-li homenatge, i entre la gentada s’hi troba el capità general de Catalunya.’

Agustí Pons, que en la seva carrera d’escriptor ja compta amb més biografies (Néstor Luján, Joan Triadú, Maria Aurèlia Capmany, Pere Calders), ha treballat durant tres anys en aquest volum. A diferència de les altres, confessa que el problema amb Espriu és que hi havia una informació i documentació extensíssima. Així doncs, més que grans descobriments, Agustí Pons ha aplegat i narrat la informació i l’ha feta accessible al gran públic. ‘Sí que aporto una visió nova quan presento Espriu com un guanyador i no com un vençut. Això és nou. També aporto una mirada, és una hipòtesi, en la relació a tres bandes entre Mercè Muntanyola (companya de la universitat) i Salvador Espriu, i el poeta Bartomeu Rosselló Pòrcel (bon amic d’Espriu) i Mercè Muntanyola.’

El llibre també explica les relacions sovint tenses amb uns altres intel·lectuals amb qui va tenir relació, amb polèmiques incloses, com fou el cas de Riba, Villalonga, Pla, Fuster, Joan Ferraté, i fins als joves de Llibres del Mall. I hi ha tres persones clau, per la relació que tingueren amb el poeta, sobre els quals Pons s’atura: Maria Aurèlia Capmany, Ricard Salvat i Raimon.

Què pretén ‘Espriu transparent’?

‘He volgut situar Espriu com un dels grans personatges catalans de tots els temps. Espriu té una obra molt arrelada aquí, i al mateix temps té un interès universal perquè s’inscriu en la tradició cabalística.’ Se n’ha parlat molt, d’aquests elements de l’obra espriuana i amb el temps ha anat prenent cada vegada més centralitat. Segons el biògraf: ‘La Càbala és un element central en l’obra d’Espriu. La gran experta en el poeta, Rosa Delor, ho ha treballat molt, i demostra per exemple que “Primera història d’Esther” no s’entén sense tenir en compte els elements cabalístics de l’obra (les referències bíbliques). També Carles Miralles, catedràtic de filologia grega de la Universitat de Barcelona, ha aportat una nova lectura de “La pell de brau”, i més enllà d’adscriure-la en la literatura social com s’havia fet fins ara, ha demostrat la importància de les connotacions gnòstiques per entendre-la.’ Espriu és complex. En això Agustí Pons és rotund. I la seva obra té nivells de lectura i d’interpretació diferents, com si es tractés d’una nina russa, diu el biògraf.

La guerra capgira el destí d’Espriu

Salvador Espriu era un senyoret de casa bona, intel·lectualment superdotat, que se sabia elit de la intel·lectualitat, destinat a escriure i destinat a ocupar una càtedra universitària. Però la guerra i la dictadura ho van canviar tot. ‘Amb la guerra, explica Pons, canvia completament la seva perspectiva. Abans de la guerra, a divuit anys, fa una entrada de cavall sicilià a la universitat. Espriu i Rosselló-Pòrcel, el coneix allí, són implacables contra els noucentistes, juguen un paper que s’assembla molt al que feien en aquells anys Lorca, Dalí i Buñuel a la Residencia de Estudiantes de Madrid. Per això les primeres obres d’Espriu són corrosives. Sense anar més lluny, “El doctor Rip” és la crònica d’un suïcidi. Però aquest món comença a esfondrar-se amb els Fets d’Octubre i s’enfonsa completament amb la guerra.’

‘En una entrevista als anys setanta va explicar que al 1939 se sentia com un gos. Espriu va veure des del principi la guerra com una gran salvatjada. Amb això van topar amb Rosselló-Pòrcel, que tenia una posició ideològica distinta. I malgrat voler que s’acabés la guerra com fos, amb el final de la guerra Espriu no es va fer franquista. Aleshores es va quedar sense res, sense feina, sense perspectives, sense futur. Va començar una visió nova, tot i que la ironia no la va perdre mai. I va deixar la prosa per passar a escriure poesia. La mort de Rosselló-Pòrcel afavorí aquest pas, que potser no hauria fet si l’amic hagués sobreviscut a la tuberculosi.’

Aquest argument lliga amb l’eslògan que s’ha triat per a l’Any Espriu: ‘Ens mantindrem fidels’. Agustí Pons diu que no l’escandalitza que es potenciï l’aspecte més cívic d’Espriu: ‘Ho trobo bé mentre no s’enfosqueixin els altres aspectes. I és cert que ell es va mantenir fidel. Ho va fer, i no era el seu projecte de vida, eh! Amb això no s’esgota Espriu, però jo no negaré la dimensió pública, la de salvar els mots.’

Pons tanca dient: ‘Salvador Espriu era contradictori i complicat, però el que compta és la seva altíssima exigència. Ell havia de fer obres a l’altura de Llull, a l’altura de Cervantes. En aquest sentit, la Catalunya d’Espriu és la Catalunya de l’anti-Polònia (referint-se al programa d’humor de TV3).’