21.01.2013 - 00:06
El desert és vast i tenebrós, escenari de llegendes, que alimenten la por i la desinformació. Un dels motius importants per a sostenir la intervenció francesa a Mali és les reserves d’urani del subsòl del nord del Níger. El Sahel del Níger i de Mali, terra de tuaregs, és un mateix territori geogràfic, semidesèrtic, separat tan sols per una línia en els mapes dibuixats pels colonitzadors. I França ho sap prou bé. Va dibuixar aquests mapes. Després, hi va instal·lar indústries extractives. La capital del Níger, Niamey, és molt més a prop de Gao, la ciutat tuareg del nord de Mali, actualment sota control islamista, que no de la pròpia capital, Bamako.
Una dada important, d’un llibre bàsic: ‘Areva en Afrique. Une face caché du nucleaire français’ (Editions Agone & Survie, 2012), de Raphaël Granvaud. França ha desenvolupat la seva energia nuclear, justificant-se, falsament, en la independència energètica del país. Des del 2001, any que va tancar la darrera mina d’urani francesa, la companyia estatal Areva, el gegant nuclear de l’estat, extreu gran part del combustible per a les nuclears civils i militars del subsòl africà, amb conseqüències sanitàries, ambientals i socials desastroses per als ciutadans d’aquells països.
Un terç de l’urani necessari per a les 58 centrals nuclears franceses prové del Níger. Una aportació vital per a França, perquè l’energia nuclear aporta el 80% de l’electricitat del país, un cas únic en l’economia mundial.
A Mali, avui, els fets objectius són que l’avenç dels grups islamistes radicals, com Ansar Dine, tant si són autèntics com si actuen sota bandera de conveniència, ha estat nefast per a la població local. Sense cap mena de dubte. Que quedi clar. Ja hi ha centenars de milers de desplaçats. A la vegada, han marginat els moviments tuaregs laics, d’alliberament, com l’MNLA (Moviment Nacional d’Alliberament de l’Azawad), que, des de la independència el 1959-60, se succeeixen en la lluita per la llibertat del seu poble. I, al mateix temps, aquest avenç dels grups islamistes justifica, en teoria, la intervenció militar de França. Però quines són les veritables intencions de França? Què hi ha darrere aquests moviments fonamentalistes? Què hi ha d’expansió islamista armada? Hi ha interessos mafiosos o polítics? És impossible de calibrar. Hi ha una nebulosa impenetrable.
Val a dir, també, que al Sahel hi ha una militarització creixent, no solament entorn dels interessos francesos d’Areva. També hi ha inversions nord-americanes i xineses, com l’obertura, el 2010, de la mina d’urani xinesa Azelik, al nord del Níger, o el muntatge d’una ‘joint-venture’ el 2005, entre Total, Sipex (filial de l’algeriana Sonatrach) i Qatar Petroleum International, per a l’exploració de petroli a la conca de Taoudeni, al cantó de Mauritània, entre més.
A l’Àfrica occidental, històricament, la influència de l’estat francès i la ‘françafrique’, la màfia parastatal neocolonial, ramificada en una complexa xarxa d’empreses, serveis secrets, polítics, diplomàtics, companyies de seguretat privada i mercenaris, no ha dubtat mai a impulsar cops d’estat i guerres per tal d’assegurar els impressionants recursos que n’extreu. Quan França, el gendarme d’Àfrica, actua per la força emparant-se en conceptes com ara ‘reforçar la democràcia’ o ‘la seguretat de la regió’, es refereix, en realitat, a la seva seguretat, que, en aquest cas, podria ser l’energètica. A més, el suport a les democràcies africanes queda invalidat pel seu historial de suport a dictadors corruptes, i cops d’estat militars, arreu del continent.
Em poso en contacte amb un dels millors especialistes francesos, Raphaël Granvaud, autor de ‘Areva en Afrique. Une face caché du nucleaire français’ (Agone, Survie, 2012), i ‘Que fait l’armée française en Afrique?’ (Agone, Survie, 2009). Li exposo els meus dubtes i em suggereix pistes.
D’entrada, posa en qüestió alguns dels arguments oficials que justifiquen l’acció militar francesa: motius humanitaris, de protecció dels seus ciutadans expatriats, la demanda d’ajuda del president interí de Mali, la retòrica de ‘guerra contra el terrorisme’ de G. W. Bush, ‘més que inquietant –diu– perquè autoritza totes les derives, tant a França com a Mali. L’estat d’urgència en aquest país, d’entrada, ha permès de prohibir totes les manifestacions dels moviments antiimperialistes, cosa que ha estat escandalosament acceptada per l’ambaixador de França’.
Sobre els interessos econòmics francesos, comenta: ‘Hi són, però no expliquen per si sols la intervenció. No hi ha dubte que el poder polític francès i l’estat major militar, raonen sempre de manera regional, quan es tracta del “pati del darrere” africà. És la teoria del dòmino i dels riscs de desestabilització en cadena. Els riscs per als països veïns existeixen realment. Els ostatges francesos actualment en mans d’al-Qaida del Magrib Islàmic han estat capturats al Níger, al cor dels interessos estratègics francesos. La proximitat de les mines d’urani d’Areva constitueixen, en efecte, al meu parer, una de les motivacions importants que expliquen la virulència de la reacció francesa’.
El nivell actual d’extracció d’urani al Níger és important, tot i que les xifres del 2012 encara no són disponibles, ‘però la producció ha batut rècords, amb més de 4.000 tones extretes, més d’un terç de la producció mundial del grup Areva. També hi ha la mina d’Imouraren, que serà la més gran a cel obert de l’Àfrica; però se n’ajorna l’obertura constantment, i probablement no començarà l’activitat fins que els preus de l’urani no es remuntin. Tota la producció d’Areva no va destinada només a Électricité de France: Areva va signar un contacte, el setembre del 2012, per al subministrament de més de 30.000 tones d’urani en el període 2014-2035’.
A banda l’impacte de la decisió, i l’eficàcia a curt o mitjà termini, que també qualifica d’inquietant, Granvaud destaca, com ja ha succeït més vegades, ‘el reflex pavlovià de quasi tots els mitjans i de la classe política francesa a favor dels militars francesos. Les poques crítiques han estat més de forma que no de fons’, afegeix.
