17.01.2013 - 06:00
El president de la Generalitat, Artur Mas, va denunciar ahir la situació d’asfíxia econòmica de Catalunya arran de les decisions imposades pel govern espanyol que ‘obliguen a reduir els dèficits i a retallar la despesa pertot arreu perquè, si no, no ens transfereixen els recursos’. Mas fa aquesta denúncia després de la decisió del Tribunal Constitucional espanyol de suspendre el cobrament de l’euro per recepta, les taxes judicials i l’impost sobre dipòsits bancaris impulsats per la Generalitat. Però l’asfíxia financera no és pas cap novetat, sinó el resultat d’una estratègia premeditada i sostinguda en el temps que ara ha arribat a una situació límit. Us proposem d’analitzar quins són els mecanismes d’aquesta asfíxia econòmica de l’estat sobre Catalunya.
L’estratègia del dogal triple
L’estratègia d’asfíxia financera del govern espanyol té tres línies d’actuació, un dogal triple que oprimeix l’economia catalana. Per una banda, s’imposa un objectiu de dèficit molt ambiciós, que obliga a fer ajustaments dràstiques, bé per la via de les retallades, bé augmentant els ingressos amb noves taxes i impostos. Aquest objectiu de dèficit és imposat després de decennis d’espoliació fiscal, que priva la Generalitat d’un 8% del PIB català, sistemàticament, any rere any. En aquest punt, cal afegir-hi l’incompliment acumulat del pagament de les transferències acordades en les disposicions addicionals de l’estatut i els pactes de finançament. Finalment, l’estat espanyol saboteja les taxes i impostos creats per la Generalitat per a engreixar els ingressos del pressupost anual, mesures que titlla d’inconstitucionals o invasores de competències estatals.
Repartiment de l’objectiu de dèficit injust i abusiu
El govern espanyol ha hagut d’assumir els objectius de dèficit marcats per la Unió Europea. Però ho ha fet amb un repartiment molt desigual de les càrregues entre les administracions públiques. L’estat ha imposat la part més voluminosa de la retallada del dèficit a les comunitats autònomes, tot i que són les que tenen les competències per sostenir l’estat del benestar, els serveis socials i la cohesió social. En canvi, no ha aplicat retallades als ministeris menys útils per a la ciutadania, com ara el de Defensa, ni tampoc als ministeris buits –amb competències transferides als governs autonòmics–, com ara Cultura, Educació i Sanitat.
A més, quan els objectius de dèficit marcats per la UE s’han flexibilitzat, l’estat no ha repartit equitativament el marge obtingut, sinó que se l’ha aplicat íntegrament als seus comptes i ha collat encara més les administracions autonòmiques. Aquest repartiment és especialment injust si es té en compte que les comunitats autònomes són responsables tan sols d’un terç del volum de despesa global de l’estat.
Tal com explica la Generalitat, les xifres són els següents: partint de la base que les comunitats autònomes han tancat el 2012 amb un dèficit de l’1,5% i se’ls demana d’acabar el 2013 sense ultrapassar el 0,7%, l’esforç requerit és del 53,3%. Mentrestant, l’administració central parteix d’un dèficit del 4,5% el 2012 i l’objectiu del 2013 és d’un 3,8%, cosa que implica un esforç del 15%. I aquesta situació s’ha de repetir el 2014.
La injustícia en el repartiment és tan evident que fins i tot el Parlament Europeu ha acabat exigint al govern espanyol que reequilibri l’esforç de les administracions. Europa vol que el govern espanyol doni més marge a les autonomies per reduir el dèficit, i que comparteixi la flexibilitat que Brussel·les a atorgat a Mariano Rajoy. ‘Els esforços de consolidació fiscal s’han de compartir entre les administracions d’una manera justa, tenint en compte els serveis que presten’, va dir ahir el ple de l’eurocambra, en un informe aprovat per populars, socialistes, liberals i verds.
Espoliació fiscal sostinguda i incompliment reiterat dels compromisos de finançament
Des de fa tres dècades, l’estat espanyol priva Catalunya d’un volum de recaptació fiscal equivalent al 8% del PIB català, com han constatat la majoria dels estudis per a valorar el dèficit fiscal. L’últim càlcul és del 2009, quan l’espoliació fiscal va ser de 16.409 milions d’euros. Aquest volum multiplica per quatre la retallada prevista per al 2013 –4.000 milions d’euros–, que lògicament no s’hauria de fer si es disposés dels impostos dels catalans. De fet, si Catalunya tingués els recursos que paguen els seus ciutadans en impostos, l’administració catalana tindria superàvit i no hauria de fer cap dels ajustaments marcats pels objectius de dèficit europeus.
A banda l’espoliació fiscal, que podem considerar una injustícia financera estructural, la Generalitat també ha de suportar l’incompliment dels compromisos de finançament establerts en les disposicions addicionals de l’estatut i la no-execució d’una bona part de les inversions públiques a Catalunya pressupostades pel govern espanyol. L’estatut diu que la inversió de l’estat a Catalunya ha de ser equivalent al pes del PIB català, un 18,7% de tot l’estat. Doncs la inversió a Catalunya pressupostada per a enguany és tan sols l’11,9%, un 6,8% menys de la que fixa l’estatut.
Si aquesta situació ja és prou greu, encara ho empitjora la constatació de la diferència que hi ha entre les inversions pressupostades i l’execució d’aquestes inversions. De cada 100 euros pressupostats el 2011 tan sols se’n van executar 35. Hom ha imputat aquesta diferència a les revisions obligades pel descens dels ingressos a causa de la crisi. Però sorprèn que a Madrid s’executin inversions per sobre de la dotació pressupostada: de cada 100 euros, el 2011 se’n van executar 111.
L’espoliació fiscal i l’incompliment dels compromisos pressupostaris són tan sols dos dels fronts de l’asfíxia financera. També cal comptar-hi l’impagament dels deutes contrets per l’estat amb la Generalitat per incompliment de les transferències a les comunitats autònomes establertes en el sistema de finançament d’acord amb les competències transferides. Per posar-ne tan sols un exemple, l’estat encara no ha abonat els 759 milions d’euros en infrastructures corresponents al 2008. Amb aquesta pràctica, el govern espanyol també centrifuga el seu dèficit cap a la Generalitat. En total, per aquesta via l’estat deu a Catalunya 1.689 milions d’euros.
Sabotejar la capacitat de finançament amb nous impostos i taxes
Per fer els ajustaments del pressupost imposats pels objectius de dèficit, la Generalitat tan sols té tres vies d’actuació: retallades de despesa, endeutament i nous ingressos amb taxes i impostos. L’actuació premeditada per a asfixiar l’administració catalana ha portat l’estat a l’extrem d’activar el Tribunal Constitucional (TC) per sabotejar aquestes noves vies de finançament. Aquesta setmana, el TC ha acceptat el recurs presentat pel govern espanyol contra tres taxes de la Generalitat: l’euro per recepta, les taxes judicials i l’impost dels dipòsits bancaris.
Aquests impostos van ser objecte d’un recurs del govern de Mariano Rajoy. Ara l’acceptació a tràmit implica que se suspenen automàticament. L’executiu del PP argumenta que les taxes que ha aplicat la Generalitat envaeixen les competències de l’estat i trenquen la unitat de mercat i la igualtat en la prestació dels serveis públics.
Aquesta última línia d’actuació tanca el sistema del dogal triple per asfixiar les finances de la Generalitat. Com que el dèficit fiscal fa dècades i, probablement, centúries que dura, hom pot fer pensar que no hi ha cap relació directa d’aquesta voluntat espanyola amb l’inici del procés d’independència de Catalunya. Però la coincidència de l’activació d’aquesta estratègia amb les primeres passes concretes en el camí de sobirania deixa ben clar quin objectiu pretén l’estat espanyol.
