11.01.2013 - 06:00
Sakine Cansiz, una de les fundadores del PKK; Rojbin Fidan Dogan, representant del Congrés Nacional del Kurdistan, amb seu a Brussel·les, i l’activista Leyla Soylemez van ser assassinades d’un tret al cap ahir a la matinada, al Centre d’Informació del Kurdistan a París. La notícia va colpir la comunitat kurda de la capital francesa i el moviment kurd en general, com també els grups de solidaritat amb el Kurdistan de tot Europa. El diputat de la CUP, Quim Arrufat, va anar ahir a París. A banda la seva implicació amb el moviment de lluita kurd, era amic d’una de les tres noies assassinades, Rojbin Fidan. Des de París, ens explica l’ambient que s’hi respira i ens parla de l’estat actual del moviment d’alliberament kurd i la guerra no declarada de Turquia.
—El primer ministre turc ha apuntat que els assassinats poden ser una revenja entre faccions rivals kurdes.
—Penso que és una sortida exculpatòria per treure’s del damunt d’entrada qualsevol responsabilitat sobre aquests fets. N’he parlat amb els responsables de la comunitat kurda aquí a París i ningú no veu clar qui ha estat. Tothom espera notícies, hi ha molta calma i molt silenci. Ningú no vol jutjar abans d’hora, però d’entrada aquesta hipòtesi apuntada pel primer ministre turc em sembla una estratègia per a orientar les mirades cap a una altra banda. Quan hi ha atemptats de paramilitars o de grups islamistes a Turquia, abans d’esperar cap indici de la investigació ja surt el govern a apuntar contra els kurds. Encara que després es demostri que la responsabilitat no era de cap grup kurd, el mal ja s’ha fet i la notícia ja ha passat.
—Diu que podrien ser dissidents del PKK amb la voluntat de fer descarrilar el procés de diàleg amb el govern.
—En dubto molt. El procés de pau entre Turquia i els kurds fa més de deu anys que dura i es fa etern. No sembla pas que en aquest moment hi hagués cap punt d’inflexió que millorés les perspectives de trobar cap solució al conflicte. No es desmobilitza pas, la guerrilla kurda; no es condonen condemnes a polítics i activistes empresonats; i no passa cap de les coses que poden indicar que el procés de pau avanci. Al contrari, els dos últims anys la pressió contra el kurds de Turquia ha augmentat com no ho havia fet els deu últims. Pensar que hi pugui haver ara un grup dissident disposat a assassinar tres activistes kurdes a París per fer descarrilar un procés que no és a la via, no té cap sentit. Tinc la impressió que el govern turc vol fugir d’estudi per la pressió que deu rebre de la comunitat internacional, que vol saber qui ha comès aquests assassinats.
—Quin ambient hi heu trobat entre la comunitat kurda de París?
—Em pensava que hi arribaria i m’hi trobaria una expressió de ràbia. Tres trets al cap a traïció amb pistoles amb silenciador són un atac preparat i molt intencionat d’algú que sap qui volia liquidar. I per això em semblava que hi hauria un sentiment més tens. Però hi trobo molta gent que plora i que mira a terra, perquè les noies assassinades eren molt conegudes i molt implicades. I també hi trobo molt silenci i espera. Sí que es preparen manifestacions a París, que es faran segurament aquest cap de setmana, per expressar la repulsa a aquests assassinats.
—Coneixíeu una de les tres noies assassinades.
—Sí, la vaig conèixer per la feina de cooperació que vaig fer des del CIEMEN i per haver estudiat a Turquia. Sempre he estat molt vinculat al moviment kurd. Rojbin Fidan, de 32 anys, que treballava des de feia molts anys a l’oficina d’aquí a París, el Centre d’Informació del Kurdistan, era una col·laboradora molt pròxima a un bon amic que s’ocupa de les relacions internacionals del moviment kurd. Amb ella, ens havíem conegut al Fòrum Social del Brasil, a Barcelona, a Brussel·les en les reunions de representants d’entitats civils de fòrums de nacions sense estat. Ens coneixíem força perquè ella s’ocupava de coordinar bona part de les associacions culturals kurdes a París, a l’estat francès i a Europa. Era una peça molt activa del moviment kurd a Europa.
—Quina és la capacitat d’actuació del moviment kurd en aquest moment?
—Cal tenir en compte que des del 1999 el moviment kurd no està en situació de guerra declarada i viu en un estat de violència latent. Tenen uns vuit mil efectius mobilitzats i armats al nord de l’Irac. També tenen unes quantes unitats en territori turc, però en hibernació. Mentrestant, durant aquesta situació d’aturada de les hostilitats, s’ha fet una entrada política prou important a les institucions. Ara mateix, el moviment kurd governa uns cent ajuntaments, entre els quals els de les principals ciutats del Kurdistan turc, i tenen 35 diputats al parlament turc que van entrar en les últimes eleccions legislatives. Ara mateix, el moviment kurd té el suport molt majoritari de la població.
—Quin full de ruta segueixen?
—En principi, aquesta entrada a les institucions havia d’anar acompanyada d’un abandonament progressiu de les armes. El programa polític del moviment kurd ja havia renunciat a la independència des dels anys noranta. El 2004 es va refundar tot el moviment i s’abandona la idea de la independència perquè es conclou que els estats de l’Orient Mitjà són massa cruels per a entendre la seva realitat i estan disposats a vessar massa sang. A partir d’aquest moment, aspirava a reformar democràticament cadascun dels estats en que és dividit el Kurdistan, principalment Turquia. El seu objectiu polític era aconseguir un grau d’autonomia inspirat en els exemples d’Escòcia, el País Basc i Catalunya.
—Però d’això, res de res, oi?
—Tot semblava que el camí seria aquest fins fa tot just tres o quatre anys. El 2009, després d’unes eleccions municipals que són un èxit esclatant per al moviment kurd, que es queda gairebé totes les batllies, canvia l’estratègia de Turquia, que comença a detenir batlles kurds, empresonats encara avui. També comença a detenir i tancar diputats del parlament i els inhabilita imputant-los delictes sense sentit ni proves. Turquia ha tornat a una estratègia que s’assembla molt a la dels anys noranta, de guerra oberta entre la guerrilla i l’exèrcit. El 2012 la població kurda ha reviscut episodis que recorden els moments més cruents de la guerra.
—I què se n’ha fet del procés de pau o diàleg?
—Això que s’ha anomenat procés de pau –perquè dir-ne ‘procés de desastre’ queda malament– és un miratge. En realitat, hi ha com un telèfon roig: un contacte establert i sempre disponible entre l’estat turc i la plana major del moviment kurd. Però que hi hagi el contacte no vol dir que hi hagi un ordre ascendent en els passos que s’han d’anar fent per assegurar que el procés avanci. La situació és de provisionalitat i ningú no cedeix.
—L’assassinat de les tres activistes a París és un punt d’inflexió d’aquesta situació provisional?
—Sense haver escoltat encara les veus més autoritzades del moviment i sense haver pogut parlar amb les persones que dominen més informació aquí a París, penso que primer cal saber qui ha estat. Això determinarà molt què pugui passar d’ara endavant. És cert que hi pot haver la mà de l’estat turc, però hi ha més actors que actuen a un altre nivell i que poden tenir més o menys vinculació amb els serveis secrets. Assassinar d’un tret al cap tres noies ho pot fer una persona sola, i això també vol dir que ho pot haver fet un grup que actuï al marge de l’estat turc, o en paral·lel.
—En tot cas, hi ha un missatge evident darrere d’aquesta acció.
—Sí. Sigui qui en sigui l’autor o l’instigador, es diu al moviment kurd: ‘Mireu que és fàcil. Podem desplaçar una persona a una capital europea i eliminar un dels vostres líders d’un tret al cap. No tan sols hi ha el terreny de joc armat a Turquia, sinó que us podem venir a cercar allà on sigueu. També al cor d’Europa.’ En tot cas, abans de treure’n més conclusions, caldrà saber qui ha estat i amb quin objectiu ha actuat així.
