Existeix la identitat balear?

‘El viatge cap a Ítaca té una dificultat afegida a Menorca: les Illes Balears. El sistema autonòmic ens ha condemnat a formar part d’una comunitat en què poca gent creu’, escrivia fa pocs dies a VilaWeb el sociòleg Pau Obrador, que deia que els menorquins se sentien menorquins i no pas balears. Això mateix diuen de Mallorca, Eivissa i Formentera estant. El govern del PP, a més, ha intensificat l’anomenada ‘balearització’ com a estratègia espanyolitzadora enfront del catalanisme. Fins a quin punt és artificial la construcció política de les Illes Balears? N’hem parlat amb Joel Bagur, historiador menorquí; Esperança Marí, filòloga de Formentera i diputada del Pacte per Eivissa; el mallorquí Biel Barceló, secretari general del PSM; Bernat Joan, sociolingüista eivissenc; Joan Lladó, president d’ERC de Mallorca; i Guillem Colom, professor a la Universitat gal·lesa de Bangor i militant de l’esquerra independentista de Mallorca. Tots plegats reflexionen també sobre el procés pel dret d’autodeterminació.

Les Illes Balears, concepció fictícia…

‘L’únic element que uneix les Illes Balears, a part la Mediterrània, és la catalanitat. Els mallorquins no som catalans perquè parlam català sinó que parlam català perquè som catalans’, defensa Joan Lladó. Recorda que ‘si la divisió provincial és fictícia, l’autonòmica també’, i que no són sinó ‘instruments de l’estat per a desvertebrar una realitat’. Joel Bagur és contundent: ‘La identitat balear és una ficció. La major part de vincles són fruit de compartir la mateixa comunitat autònoma des dels vuitanta, res més.’ En aquest sentit, Guillem Colom diu que és ‘un concepte artificial que no ha tengut cap arrelament’: ‘Les Illes conformen un espai geogràfic propi, però tenen realitats socials, polítiques i culturals molt diferents. El sentiment “balear” és un projecte político-cultural de la transició espanyola, però el sentiment compartit és el de pertinença a una illa concreta. Això passa a gairebé totes les illes, perquè les fronteres són molt clares, són la mar.’  

…o realitat política?

En canvi, per Esperança Marí, si bé les Illes Balears són ‘una construcció moderna’ que ‘possiblement no acaba de ser una entitat real’, aquesta concepció ‘ha anat guanyant terreny’. Per això troba que tot i no haver-hi un sentiment balear, sí que hi ha el sentiment que formen part d’un tot: ‘Cadascú des de la seua pròpia identitat, des de Mallorca, Menorca, Eivissa, Formentera, però amb consciència que tenim uns elements que ens uneixen.’ Pensa semblantment Biel Barceló, que diu que ‘cada illa té la seva idiosincràsia’ i que ‘hi ha poca transversalitat’, però que ‘hi ha una realitat política, que són les Illes Balears’.

Bernat Joan fa un discurs intermedi: ‘El primer sentiment identitari general és de pertinença a la pròpia illa’ diu. I afegeix: ‘La nostra manera de ser catalans és ser mallorquins, menorquins, eivissencs.’ Ara, creu que aquesta ‘construcció artificial pot ser un instrument útil per a avançar cap al sobiranisme dels Països Catalans’.

Manca de cohesió en el curs de la història

Durant moltes etapes, les Illes han fet camins divergents. ‘Històricament, no hi ha hagut cohesió’, diu Bernat Joan, que recorda, per exemple, que Menorca no fou conquerida per Jaume I fins un segle més tard que Mallorca, Eivissa i Formentera; que durant el segle XVIII Menorca formà part de la corona britànica; o que entre els segles XIII i XVII Eivissa era integrada en el bisbat de Tarragona.

Alguns recorden que l’any 1933, quan es debatia l’avantprojecte d’estatut d’autonomia, a Menorca es va obrir un debat perquè molts no volien formar-ne part, i hi havia un sector de la societat que volia annexar-se a Catalunya, que aleshores aprovava l’estatut. ‘Menorca va reunir tots els ajuntaments per concretar una posició comuna i dur-la a Mallorca, on es debatia l’avantprojecte. No es va arribar a concretar, segurament perquè hi havia gent a favor de l’estatut d’autonomia, gent que entenia que Menorca podia ser província única i gent partidària de sol·licitar l’annexió a l’estatut de Catalunya’, explica Joel Bagur, que ha fet una tesina d’investigació sobre aquest període històric a Menorca. Tanmateix, Bernat Joan diu que ‘l’intent de Menorca de federar-se amb Catalunya va ser promogut bàsicament pel lerrouxisme, amb la intenció de dinamitar la possibilitat d’un estatut del conjunt de les Illes Balears’.

‘Menorca es diferencia de Mallorca i les Pitiüses quant a història i cultura política, i a l’hora de connectar-se amb l’exterior, històricament no ha triat Palma sinó Barcelona, potser perquè Palma no ens ha reconegut prou’, diu Joel Bagur, que defensa que el catalanisme a Menorca combati ‘la fórmula d’Illes Balears com a comunitat autònoma’.

Cada illa ha de fer un camí propi cap a l’autodeterminació…

Si la construcció de les Illes Balears és artificial i hi ha un sentiment de pertinença a cadascuna de les illes per damunt de la del conjunt de l’arxipèlag, com s’hauria d’articular el procés cap a l’autodeterminació?

‘Em costa de creure que ningú vulgui mai “la independència de les Illes Balears”, ni res que s’hi assembli. Catalunya ja ha deixat ben clar que ens respectarà, però que no ens espera ni ens estira. I si Mallorca decideix, que ningú no esperi una adhesió incondicional dels menorquins, que ho veuran com una continuació’, escrivia Pau Obrador.

Guillem Colom diu que està molt d’acord amb Obrador, i explica: ‘Entenc que a Menorca es vegi Mallorca com un problema, perquè el centralisme és obvi.’ Considera que cada illa ha de fer el seu camí en el procés del dret de decidir, que ‘hi haurà relacions, perquè les illes formen un espai geogràfic i també perquè han compartit govern durant els darrers trenta anys’, però que ‘cada procés serà propi i particular’. 

…o ha de ser un procés conjunt?

Per Joan Lladó, el procés cap a l’autodeterminació ha de ser ‘un camí conjunt amb la resta de territoris, a partir de la voluntat de la gent de cada illa’. I afegeix: ‘Ho farem com podrem. Si, arribat el cas, a les Illes ho podem fer com a col·lectiu, des de les Balears, ho farem així.’

‘D’acord que cadascú ha de fer el seu camí i refermar el seu nacionalisme, però des del moment que compartim les mateixes institucions, que anam a unes eleccions en les mateixes demarcacions i jugam tots en aquest joc, ho veig complicat’, diu Esperança Marí, parlant de la possible autodeterminació de Menorca al marge de la resta de les illes.

Per Marí, cada vegada hi ha més lligams i el procés s’ha de fer conjuntament: ‘Anirem plegats fent aquest camí. Potser uns estiraran més. Menorca pot estirar molt, una part de Mallorca també, Formentera estirarà i Eivissa també pot estirar. Cadascuna des de les seves dinàmiques, però anant juntes.’ I afegeix que ‘ningú tampoc no sap veure ni concebre unes Illes sense un referent, que és Catalunya’.

No és l’única que defensa que totes les illes avancin plegades: ‘Tant el mallorquinisme, com el menorquinisme com l’eivissenisme han d’anar molt coordinats. Les relacions són diferents i les velocitats també poden ser-ho, com ho són als Països Catalans, però hi ha d’haver un procés coordinat entre uns i altres’, diu Biel Barceló.

‘Ens podem trobar amb una paradoxa –diu Bernat Joan–: que aquest estat de les autonomies que ha servit per mirar de dinamitar nacionalment Catalunya i Euskadi sigui útil per a un estadi intermedi a les Illes. Encara que la concepció de les Illes Balears sigui artificial, crec que és necessària si volem avançar cap a la sobirania.’ I deixa clar que el procés s’ha de fer de baix cap amunt: ‘Si no hi ha un substrat a cada lloc, no farem res. De manera que el primer àmbit de treball és cadascuna de les illes. Però també cal que hi hagi una coordinació entre totes.’ I conclou: ‘La potència nacional que hi ha a Catalunya i la necessitat imperiosa que hi ha al País Valencià i a les Illes podria acabar fent que funcionàs un pi de les tres branques, però les tres branques hi hauran d’anar senceres.’