29.12.2012 - 06:00
Aniol Rafel és el fundador i responsable d’Edicions del Periscopi, una petita editorial que es defineix independent, jove i valenta. En el decàleg d’intencions Rafel escriu: ‘Ens mou el respecte a un ofici, editar llibres, que considerem més necessari que mai.’ I també: ‘Oferim un catàleg coherent, acurat i necessari que parteix del nostre amor a la literatura i de la creença que aquesta mereix arribar al major nombre possible de persones.’
L’editor explica el seu projecte a VilaWeb i el contextualitza en aquest moment de crisi i també d’auge de la petita editorial en català. Periscopi té avui a les llibreries els dos primers tíols: ‘Terra de caimans‘, de Karen Russell i ‘Cada color d’un riu‘ de Manel de la Rosa.
‘No he fet el camí habitual de molta gent que es dedica al món de l’edició. No sóc filòleg ni vaig estudiar humanitats. Vaig estudiar per enginyer agrònom i m’hi vaig dedicar uns quants anys. Tenia una bona feina en aquest camp, però vaig decidir acostar-me al món del llibre, des de baix.’ Així comença el relat del jove editor Aniol Rafel…
—Per què vau canviar el món agrari pel món literari?
—Sempre he estat a prop dels llibres. De petit ja era bon lector. Però durant anys la lectura va formar part del meu espai d’oci. Tanmateix, l’interès per la lectura i pel món del llibre va anar creixent dins meu. I en un moment donat vaig deixar una bona feina d’enginyer agrònom per treballar en una llibreria. He fet de tot en el món del llibre, abans de muntar l’editorial. Segurament perquè necessitava afiançar cada pas que donava en un món que no era el meu. També escrivia.
—Va fer algun curs de narrativa a l’escola d’escriptura?
—Sí, en vaig fer diversos de cursos. I aquest aprenentatge em va fer veure que jo no servia per escriure, però sí que sabia detectar el talent dels altres. També vaig fer un màster d’edició a la UAB. Després he vist que la formació és molt important, però que només et dóna un coneixement parcial de l’edició.
—Podríeu dir-me què ha de ser i què no ha de ser una editorial?
—Potser em va més bé començar per dir el que no ha de ser: una editorial no ha de ser un lloc on es publiquin llibres sense cap mena de sentit. Jo he vist com una editorial publicava un llibre que ningú d’aquella casa s’havia llegit. No sabien el que publicaven, degut a la subresaturació de llibres publicats. Això no s’ha de fer. Jo em llegeixo tots els manuscrits que contracto. Tots.
—I quin paper ha de jugar la intuïció en la feina d’un editor?
—La intuïció hi és, però prefereixo estar atent a les recomanacions que em fan els coneguts. La xarxa de contactes és molt important. Jo necessito defensar els llibres que publico, perquè estiguin en consonància amb Periscopi. Amb els vuit títols, màxim deu, que vull publicar cada any, no em puc permetre no creure en cadascun d’aquests llibres. Estaria perdut.
—M’heu dit què no ha de ser una editorial. Què ha de ser?
—Una eina que apropi els lectors a un tipus de lectura que sigui reconeixible. Davant de tantes opcions a l’hora de publicar, és fàcil que la gent es pugui perdre. Per a mi, una editorial ha de ser un referent, i això només es pot aconseguir si el segell es correspon amb un tipus de literatura.
—Aconseguir que un segell sigui sinònim de marca de qualitat no és gens fàcil.
—Sé que és difícil i que és un procés que comporta un temps. I també sé que som poques les persones que ens fixem en l’editorial que publica els llibres. Tot i així, vull intentar fer de Periscopi un referent. I això només s’aconsegueix amb un catàleg coherent, amb autors que comparteixin coses.
—En aquests primers mesos del projecte, heu publicat ‘Terra de caimans’, de Karen Russell i ‘Cada color d’un riu’ de Manel de la Rosa. Què tenen en comú aquests dos títols?
—Tenen aquest punt de ‘literarietat’. No es conformen només en explicar una història, sinó que darrera de la història hi ha un llenguatge molt cuidat. Totes dues novel·les estan ben estructurades, no se’ls hi veuen els fils. Puc dir sens dubte que el que publico pertany al gènere literari. I això no vol dir que no siguin dues novel·les molt diferents entre elles, perquè cadascuna té una veu pròpia.
—A diferència d’altres projectes d’editorials petites, amb Periscopi us hi voleu guanyar la vida.
—Sí, però no per fer-me ric. Si volgués fer-me ric faria una altra cosa. Ara, no necessito vendre una gran quantitat de llibres per sobreviure, tot i que de despeses n’he de tenir poques, només les imprescindibles. De cada títol faig un tiratge de 1500 llibres de sortida, com a terme mig. Evidentment, cerco la màxima difusió, perquè pretenc el màxim nombre de lectors pels llibres que edito.
—Per això no té socis?
—Sí, però sobretot perquè és un projecte molt personal i seria fàcil que es desvirtués amb l’aparició de socis. El meu referent sobretot és el Luis Solano de Libros del Asteriode.
—El món de l’edició és molt competitiu?
—Sí que és un món competitiu, però també hi veig col·laboració. Que els lectors comprin els llibres d’editorials petittes com Labreu, Raig Verd, Males Herbes, Cómplices… és bo per a mi també, perquè entre totes contribuïm a fer lectors exigents. Per això no veig aquests editorials com a competidores, més aviat com a col·laboradores.
—Teniu la intenció de publicar només en català?
—Sí, això ho tenia ben clar des del principi. He col·laborat amb editorials en castellà i vaig viure de prop l’eclosió de les editorials petites en castellà, un fenomen que es va produir fa set o vuit anys. I em feia l’efecte que tard o d’hora aquesta eclosió havia de passar en català també. I el temps em dóna la raó. I jo volia formar part d’aquest procés.
—Sí, en aquests últims anys, l’increment de les editorials petites és important.
—En català hi ha un espai per ocupar i un dels meus objectius és omplir aquest buit. En el mercat editorial en català, el Grup 62 ocupa un espai molt important, però també deixa un espai per córrer riscs molt important. Per exemple, com pot ser que Foster Wallace no s’hagi publicat en català? És una anomalia. I des d’aquesta actitud, també tinc la voluntat de contribuir a la cultura del país.
—Va ser difícil dedicir el primer títol del catàleg?
—Havia de conjugar molt bé amb l’esperit de Periscopi. Vaig triar Karen Russell perquè és una autora jove, aquesta és la seva primera novel·la, i literàriament és excel·lent. És una novel·la atrevida, es vincula amb el gènere fantàstic sense ser-ho, i això no la desequilibra.
—Com la vau descobrir?
—Feia informes de lectura i el seu llibre de contes em va encantar. Tot i així, i amb pena, vaig desaconsellar la publicació perquè no s’adeia amb el tipus d’editorial. Però em vaig quedar amb el nom. I quan va treure la seva primera novel·la, vaig comprar-ne els drets. Després han vingut els reconeixements: ha estat finalista al premi Pulitzer i encara més, l’HBO fa una sèrie a partir del llibre. En castellà l’ha publicat Tusquets i vam sortir alhora. Això penso que em va afavorir.
—L’altre títol publicat és d’un autor català, en Manel de la Rosa. Quina història editorial té al darrere aquest llibre?
—Manel de la Rosa és un personatge molt especial que feia temps que seguia. Quan vaig muntar l’editorial vaig parlar amb ell, li vaig explicar el projecte i em va dir que li agradava. Va ser fàcil posar-nos d’acord per publicar la seva primera novel·la. En Manel és capaç de conèixer molt bé l’ànima humana i en aquest llibre, ‘Cada color d’un riu’, ho demostra.
—Costa trobar bons autors catalans per publicar?
—No és que no n’hi hagi de bons autors catalans, però n’hi ha de bons que ja tenen editorial. I, per altra banda, no n’hi ha tants de bons per descobrir. I queden diluïts per la gran quantitat d’originals que arriben a l’editorial. La primera setmana després de publicar el primer títol em van arribar trenta originals.
—Sortiran en edició digital els vostres llibres, també?
—Tinc els drets per a l’edició digital, però d’entrada no els posaré a la venda en aquest format. El meu objectiu principal és publicar bons llibres en paper.
—Quins títols publicareu de cara a l’any que ve?
—Al febrer arribarà un Foster Wallace, molt simbòlic, és el llibre bandera en molts aspectes. És la primera novel·la que va publicar, ‘L’escombra del sistema’. A diferència d’altres novel·les seves, no té la densitat que tenen les seves darreres obres. Té una potència de joventut increïble i és molt divertit (Wallace es va anar enfosquint amb el temps). És una manera molt bona d’entrar en aquest autor.
I al març, arribarà la novel·la ‘L’endemà’ de Tuli Márquez. També una primera novel·la plena de potència i valentia. Ens situa en el sí d’un grup de rock que a la dècada dels vuitanta triomfa en l’escena musical catalana. Però en realitat el llibre parla de les relacions familiars, i és com un cop de puny. Un altre títol: al maig arribarà ‘Un viatge a l’Índia’ del portuguès Gonzalo M. Tavares. Aquesta no és la seva primera novel·la, és una obra molt atrevida que em va encantar, una epopeia contemporània, un viatge a la recerca d’un mateix, escrit en vers lliure i d’una qualitat literària extraordinària.
