27.12.2012 - 06:00
Kilian Jornet respon la trucada de VilaWeb mentre condueix per una carretera a Noruega. Hi ha estat uns quants dies preparant la temporada d’esquí de muntanya, després d’haver fet la promoció del film ‘A fine line’, el primer del seu projecte ‘Summits of my life‘, que el portarà a alguns dels cims més emblemàtics del món. A vint-i-cinc anys, ha esdevingut una de les personalitats més admirades del país. N’és conscient, i sap que viu econòmicament de la promoció de les seves gestes a la muntanya. Però mira de desconnectar tan aviat com pot del soroll mediàtic.
—Com viviu la paradoxa de voler passar desapercebut i no fer soroll amb l’impacte mediàtic que té tot allò que fas?
—Sé que per viure d’això també hi ha d’haver una mica de soroll. Perquè al final visc dels meus patrocinadors. És a dir, que s’ha de mantenir una mica, això. I, de fet, també m’agrada comunicar els valors, els valors que ens dóna la muntanya, les experiències que ens ofereix.
—Molta gent us agafa per referent i us segueix, com un ídol.
—Jo mai no n’he tinguts, d’ídols. Sí que he agafat de mota gent coses a aprendre i a seguir. Però no ens podem emmirallar mai en algú. Cadascú ha de seguir allò que porta dins. I cada un és diferent. Sí que crec que hi ha coses que poden ser interessants i que puc ensenyar. I hi ha professions que són de cara al públic, com la d’esportista, la d’actor, la de presentador de televisió, que s’han mitificat molt. Són gent molt idolatrada. Ho intentem fer tan bé com podem, però tant com un mestre, un metge o qualsevol altre.
—Voleu dir que a heu estat una mica massa mitificat?
—Sí, crec que sí. I potser és normal, perquè la societat s’ha fet així, per mirar qui surt als diaris, a les notícies. Què venen? Doncs venen mites. I potser la gent s’hi emmiralla massa. I sí que hi pot haver coses de les que faig i de les que fan alguns altres que poden ser interessants d’agafar, però sense haver-s’hi d’emmirallar d’aquesta manera.
—La vostra mare deia en una entrevista recent que li feia por que tanta gent us volgués imitar, en un moment que les curses de muntanya tenen més afeccionats que mai.
—Crec que a la societat tenim un problema, que és que la responsabilitat sempre la cerquem en una altra persona. Si les coses ens surten bé ens posem les medalles; si no, sempre busquem una tercera persona a qui carregar-la-hi. I d’aquí ve que em diguin: ‘Això que fas d’anar a la muntanya, i arriscar-te, no pot ser dolent.’ I ho voldran intentar. I la responsabilitat primera és d’un mateix. Hem de ser capaços de qüestionar-nos a nosaltres mateixos i demanar-nos si tenim les aptituds tècniques i físiques per fer això que fa aquesta persona. Hem de ser conscients de les coses que fem, els riscos que prenem i les conseqüències que poden tenir.
—És evident que necessites la muntanya. I molta gent es pregunta per què tens la necessitat d’anar-hi corrent.
—Per què t’enamores d’una persona i no d’una altra? Si hi trobéssim la resposta no tindria sentit. Els sentiments no necessiten respostes ni raonaments. Van per dins. I ho deia Lionel Terray: ‘Els alpinistes són conqueridors de l’inútil’, perquè no sabem què anem a cercar dalt de la muntanya, però sabem que hi hem d’anar. Ens dóna moltes coses, i és sentiment i és amor. Ens podem passar la vida buscant la resposta a aquesta pregunta, i en trobarem mil i no en trobarem cap.
—És com una cerca de la felicitat?
—Sí. Hem de cercar-la. I la felicitat ve a través de sentiments, d’emocions, de passions per les coses que fem i els projectes que tenim. I els meus, els trobaré a la muntanya. La felicitat, la cercaré allà.
—Però us heu hagut de reinventar, cercar nous projectes que us motivessin quan ja havíeu ratllat tota la llista de curses importants que volíeu guanyar.
—És molt important de tenir objectius, voler guanyar una cursa o establir un nou rècord. I ara em motiva més això, assolir aquests rècords en aquestes muntanyes. Però també m’adono que el que m’ha fet feliç no ha estat ratllar una cursa d’una llista perquè ja l’he guanyada. Ara continuo competint, i gaudeixo molt més de les competicions que no abans. Perquè ara guanyar o no ja no importa tant. Evidentment, si guanyo estaré més orgullós. Però el camí, que és l’entrenament, el fet de competir, l’ambient… és allò que m’aporta més. És important de tenir uns objectius, per tenir un horitzó.
—En el llibre ‘Córrer o morir’ expliqueu en un moment l’enveja que sentiu pels corredors que ploren d’alegria després d’haver acabat una cursa que heu guanyat vós. I sentiu que ells sí que són uns guanyadors.
—Si a la línia de sortida d’una cursa saps que la guanyaràs no hi ha al·licient. Quan passa això es tracta de fer-ho bé i guanyar. I, és clar, el fet d’acabar primer ja no és cap sorpresa. L’efecte sorpresa, l’efecte de superació personal, no hi és, en aquest cas. I el que busquem quan competim, o quan volem fer alguna activitat és aquesta superació. És pensar que alguna cosa no la podràs fer i, al final, aconseguir-ho.
—En el projecte ‘Summits of my life’, reduint al màxim el pes de l’equipatge, potenciant el minimalisme, sembla que cerqueu una idea més purista de la muntanya.
—Sí, i de fet aquest és l’objectiu principal. Després s’havien de triar uns cims i posar unes dates, perquè des de màrqueting i per vendre el projecte s’havia de fer. Però sí que l’objectiu principal és fer muntanya d’aquesta manera, de la manera més lleugera i més despullada possible. I no solament jo, perquè és important que vagi sense assistència i amb el mínim material, i també és important que l’equip hi vagi. Que no hi hagi deu helicòpters filmant ni una persona a cada cim ni mil càmeres, ni una persona a cada quilòmetre, ni un xou al voltant de mi, sinó que tot l’equip segueixi la mateixa filosofia.
—Quan acabeu aquest projecte, us haureu de tornar a reinventar i trobar noves motivacions.
—Durant aquests quatre anys vinents prefereixo anar aprenent i descobrint coses noves. Els projectes vénen perquè un dia puges a un cim, veus el cim que hi ha darrere i dius que tens ganes de pujar-hi. T’has de plantejar objectius a curt termini. Jo ara penso en els cims de l’any que ve, amb l’Elbrús, el Mont Blanc, el Cerví, i ja està. No penso encara en l’Everest, perquè és massa lluny.
—Però sí que deveu pensar de tant en tant què fareu, a què us dedicareu en el futur.
—Sí que ho penso. I és important de tenir portes obertes i les idees clares. Sí que hi ha línies que vull seguir i coses que vull fer relacionades amb el món de l’esport: la tecnificació, el material. O portar un altre estil de vida sempre relacionada amb la muntanya. Però no vull fer les coses d’avui pensant només en això de demà.
—Després de l’accident de Stéphane Brosse heu mantingut el projecte. Però ha canviat la vostra manera d’entendre la muntanya? Us fa més por?
—En realitat t’esperes molt més el teu accident, i arribes a assumir més un accident teu que no pas el d’algú altre que t’acompanya. Moltes vegades em puc imaginar a mi mateix que caic i que tinc un accident. La teva pròpia mort l’arribes a acceptar més que no la d’algú altre. Fas activitats en què saps que t’arrisques, saps que hi ha gent que es mor, però hi acabes tornant. Tornes a la muntanya i tornes a fer activitat extrema perquè és el que necessites per viure. Però les experiències dolentes et fan tenir més experiència, i més experiència vol dir més por. I vol dir que cada vegada que ets a la muntanya et sents menys segur del medi. Quan surts i tot va molt bé tens molta seguretat. Però com més experiències dolentes vius, menys seguretat tens dels teus passos, però tens més experiència i cada vegada més precaució.
—Políticament, heu pres posició més d’una vegada. Com veieu ara el procés polític a Catalunya?
—Políticament, en general, hauríem d’anar a una cosa més global. Crec que no té gaire sentit de fer polítiques diferents, oposades, en països diferents. Al final acabem menjant del mateix. No té sentit fer polítiques socials, polítiques econòmiques i polítiques ecològiques que siguin diferents en països diferents. Perquè formem part d’una mateixa cosa. Hem d’anar cap a una globalitat, però amb sentit. I d’una altra banda tampoc no tenen sentit algunes declaracions de polítics espanyols, que Déu n’hi do. Si Espanya funcionés bé i tot Europa funcionés bé no hi hauria la necessitat de separar-se; tots hauríem d’anar alhora. Però ara les coses no van gaire bé, i a sobre hem de sentir les bajanades que diuen alguns polítics espanyols.
—Voleu dir que fins fa poc pensàveu que Espanya i Catalunya podien anar alhora?
—No. La relació de Catalunya amb Espanya no ha estat mai òptima. La transició va tenir coses bones, però també en va tenir de dolentes, com ara que el franquisme es mantingués ideològicament. Ara s’ha de trobar la manera d’anar endavant com a país, i també com a persones i com a part del món.
