‘La música d’avui no s’entendria sense els Setze Jutges’

Fa un parell d’anys que David Ferrer, Fermí Puig i Joan Manuel Escrihuela van tenir la idea de fer un llibre sobre els Setze Jutges, arran del cinquantenari de la formació del grup. El resultat és ‘Els Setze Jutges. Crònica tendra i irònica d’un país‘ (Viena Edicions), que el 20 de desembre passat es va presentar a l’Espai VilaWeb. Us oferim el vídeo íntegre de la presentació i una entrevista amb els autors. Hi parlen del perquè del llibre, de la vigència actual i del valor que ha tingut el grup en la música del nostre país. ‘La música d’avui no s’entendria sense els Setze Jutges’, diuen.

Anar a les fonts

David Ferrer, autor de la recerca històrica, explica l’origen del projecte: ‘De fet, l’obra la vaig començar com a lector. Em vaig adonar que no hi havia cap llibre important sobre els Setze Jutges, un grup tan important per a la cultura catalana. I em vaig posar a escriure el llibre que jo hauria volgut llegir. A l’hora de començar a parlar amb gent, vaig establir contacte amb Fermí Puig, que havia escrit “Els 60 canten en català”. Em va dir que precisament havia parlat amb Joan Manuel Escrihuela d’escriure un llibre sobre els Setze Jutges. I vam unir esforços.’

‘Volíem estudiar a fons què havien estat els Setze Jutges, per anar més enllà de les històries que se n’havien escrit fins llavors, que es reproduïen sistemàticament. I per això vam anar a les fonts: vam entrevistar tots els “jutges” vius, tret de Lluís Llach i Remei Margarit; vam localitzar les notícies de premsa de l’època; vam llegir la correspondència entre ells… El resultat foren quatre capses de material, i una gran feinada per a posar-lo en solfa.’

‘Tanmateix –continua Ferrer–, aquesta manera de treballar ens ha permès de descobrir coses. Un exemple: en totes les biografies sobre Lluís Llach, que n’hi ha moltes, es diu que va debutar el 22 de març de 1967 a Terrassa. Doncs hem descobert que no, que havia debutat quatre dies abans, el 18 de març.’ I com va anar, això? ‘Doncs primer vaig trobar uns papers a l’arxiu d’en Porter i Moix d’unes cançons lliurades a la censura amb data del 18 de març. Mirant el calendari del 1967, resulta que el 22 era un dimecres i el 18, un dissabte. Era més fàcil d’imaginar que els concerts es feien el cap de setmana. I això ens ho va confirmar una de les participants en aquell concert, Maria Amàlia Pedrerol.’

Un darrer apunt: el subtítol de llibre, ‘Crònica tendra i irònica d’un país’, diu David Ferrer que era el lema oficial del grup.