11.12.2012 - 06:00
Aquest cap de setmana, a Barcelona, hi haurà la fira Dau Barcelona, una gran festa de la creativitat en els jocs de taula. Els assistents podran gaudir, per exemple, d’espais de joc de les editorials especialitzades. N’és una Devir Ibérica, una ‘multinacional de butxaca’ dedicada als jocs de taula. En aquesta entrevista parlem amb el director de l’empresa, Joaquim Dorca, principal editor que treballa en català.
—Veníeu del món de la publicitat i vau saltar al dels jocs, oi?
—Als anys 1980 i a la primeria de la dècada del 1990 vaig treballar en publicitat, sí. A Bassat, per exemple. Després vaig fer de director de màrqueting a Borras, cap al 1990. D’aleshores ençà, doncs, que sóc al món dels jocs. De fet, hi ha molt pocs llocs de feina vinculats al joc i no en vaig dubtar gens quan me’n van oferir un, perquè jo ja era jugador abans de dedicar-m’hi. És a dir, que a casa dels meus pares sempre s’ha jugat a soldats, a jocs de taula… Sempre ha estat una casa on s’ha jugat, tant a cartes i jocs tradicionals com a jocs d’estratègia.
—Vau passar de Borras a Devir?
—No, no. Després de Borras vaig treballar un cert temps d’independent, fent adaptacions de jocs i traduint-ne, i posteriorment vaig passar a organitzar una cosa que es deia GenCon, una fira de jocs que es va fer a Barcelona els anys 1994, 1995, 1996… Després vaig anar encara a Planeta per crear els jocs de Magic, els jocs de cartes col·leccionables. L’any 1999 vaig anar-me’n per muntar Devir. És a dir, que dins els jocs he fet una mica de tot, des de traduir fins a editar jocs, de dissenyar-ne fins a vendre’n.
—Què fa Devir?
—Nosaltres fem dues coses. D’una banda, som distribuïdors, sobretot de jocs de cartes col·leccionables. De jocs de taula, en som editors en el sentit que agafem jocs que ja són fets i els traduïm al català i al castellà, i a més cada any mirem de proposar entre un joc i tres de disseny propi de la casa. Enguany tenim set projectes engegats i ja veurem quins cristal·litzen durant l’any que ve i quins no, perquè és molt complicat, de fer un joc. No és tan fàcil.
—Els nous títols es fan amb autors de casa?
—Mira, d’autors que es dediquin professionalment a fer jocs, i de manera exclusiva, n’hi ha molt pocs, potser una dotzena…
—…a tot el món?
—A tot el món, sí. Si allarguem una mica, potser n’hi ha una vintena, però no pas més. És a dir, els autors de jocs normalment tenen una altra feina, de vegades relacionada amb els jocs i de vegades no. Però tu tries l’autor no tant per la proximitat, sinó per la mena de joc que es vol i la temàtica de què vols tractar: hi ha autors que fan jocs més complicats, jocs més per a jugadors, o jocs que duren més o menys, que hi pot jugar tota la família o no… Els tries segons aquests criteris. També hi ha una qüestió econòmica, és clar: no és igual que et faci un joc un autor consagrat o bé que te’l faci un autor que fa pocs jocs. Això també hi influeix.
—Ara mateix, quins són els jocs més en voga?
—Els que es coneixen per ‘eurogames’, la representació més clara dels quals són el ‘Catan’ i el ‘Carcassone’, uns jocs que van sortir a la primeria dels anys 1990 i que resumeixen la nova manera de fer jocs actual. Us n’explico les característiques perquè pràcticament tots els ‘eurogames’ tenen les mateixes. Són jocs en què cada partida és diferent. De fet, el plantejament inicial o l’escenari on es juga és diferent, perquè no siguin repetitius i hi puguis rejugar moltes vegades. També són jocs que acostumen a durar menys d’una hora perquè no es facin avorrits, perquè no hi hagi gent que no pugui guanyar des del primer torn, que és una altra característica: s’intenta que fins a l’últim torn la gent no sàpiga qui guanya. I després són jocs que tendeixen a minimitzar l’atzar, és a dir, els jugadors que tenen més experiència o que tenen unes característiques més adequades per a aquell joc solen guanyar, tot i que s’hi competeix fins a l’últim moment: això els fa diferents. És ben lluny del ‘Trivial’ o del ‘Monopoly’, amb partides molt llargues i en què potser a la tercera ronda la gent ja sabia qui guanyava, i, així i tot, s’havia d’esperar fins al final.
—Són un reflex de la nostra societat, els ‘eurogames’, oi?
—Doncs sí. Jo sempre dic que són el reflex de la societat de la interrupció. Si tu pretens passar temps de qualitat en família o amb els fills, sovint ja no els pots dedicar gaire estona: la gent potser no disposa de quatre hores seguides per jugar a un joc, no? Per això s’intenta que siguin ràpids. Però com que els fan dissenyats perquè tinguin també un plantejament de partida diferent, si realment tens tota una tarda per jugar, no hi ha cap problema perquè pots fer-ne tres partides seguides i saps que totes tres seran diferents.
—Els videojocs, els jocs en línia i de multijugador a internet, us han afectat?
—Vejam, ho han afectat tot. El món en línia ha afectat fins i tot la manera com fas amics: però no és igual fer un xat amb gent o bé anar-hi a fer un cafè. En els jocs de taula també passa: el fet que siguin presencials té una gran potència. Els qui són jugadors (joves parelles, grups d’amics que han jugat junts des de la universitat o quan sigui, i que quan tenen trenta anys continuen veient-se…) prefereixen jugar presencialment, i les famílies també. Precisament el joc és una eina que fa que els pares puguin compartir temps de qualitat amb les criatures, i això el joc en línia i les consoles no ho tenen.
—Quins serien els principals valors que transmeten els jocs?
—Home, no és que siguin els principals valors, és que hi ha coses que només es poden fer jugant. És a dir, el joc és l’eina que tenim els humans per reproduir o experimentar coses sense risc: experimentar com seduir o com negociar, aprendre a guanyar, aprendre a perdre, aprendre a encaixar una victòria o una derrota, a gestionar recursos, a explotar l’èxit… Tot un seguit de coses que els jocs et permeten d’entendre sense que et passi res de determinant. Fins i tot això que es comenta tant de l’emprenedoria, de la cultura del fracàs: quan jugues, sobretot, a jocs d’estratègia (no els que depenen de l’atzar), com més partides en perds, més aprens el joc i més fàcil és que hi guanyis, com passa amb el ‘Catan’. No és al revés, no: una derrota, com diu en Pep Guardiola –i no sols ell–, és escaient per a tornar-se a aixecar. Doncs això en el joc és una cosa que s’aprèn, i jo sempre ho he trobat fantàstic. Mira, l’esport també podria ser una eina que tingués aquests valors, però resulta que s’ha convertit en una fàbrica de pares que pretenen que els seus fills els retirin. En canvi, el joc és tan absolutament ‘amateur’ que ja ho veus, que no et guanyaràs la vida jugant a ‘Catan’, però en gaudiràs, i d’això es tracta.
—Deixant de banda el gaudi, suposo que Devir també ha de funcionar i tirar endavant? Hi guanyeu diners?
—Quant a jocs de taula, des del principi doblem el nombre d’unitats venudes cada dos anys. Això al començament era fàcil perquè teníem molt pocs títols i com més títols llançàvem, més unitats veníem. Ara que ja no llancem tantes novetats, cada vegada és més curiós que encara ens mantinguem en aquesta ascensió. Per nosaltres és un mercat en expansió, perquè també fem un màrqueting que és molt directe, d’ensenyar a jugar. No fem campanyes de televisió, per entendre’ns, ni depenem tant de la campanya de Nadal. Venem jocs tot l’any, però tu pensa que ajudem en més de mil actes, jornades i petites fires a tota la península Ibèrica, durant l’any: assistint-hi, enviant-hi jocs i arribant a acords amb associacions locals perquè ensenyin a jugar als nostres jocs.
—És un contacte molt directe, doncs.
—Sí, sí, molt directe amb el consumidor, perquè ens creiem molt el producte. I com que a més som jugadors, ho vivim en primera persona. De fet, el més gran canal de comunicació i de valors dels productes que fem són els nostres consumidors. I sí, l’empresa és rendible: sobretot en jocs de taula va molt bé.
—Heu dit que treballàveu en català, també. És negoci?
—Sí, en venem, de jocs en català. És clar, anem segurs perquè mirem de llançar coses que creiem que tenen prou massa crítica perquè siguin negoci, però nosaltres no ho fem només per una qüestió de militància lingüística, per entendre’ns. Ho fem també perquè pensem que hi ha un mercat que s’ha de construir, que està molt fotut: només el 6% de jocs i joguines que fem al país són en català, ara mateix. Nosaltres ho veiem com una oportunitat, però cal ser valents. Som molt contraris a la subvenció, creiem que la situació no es pot pal·liar amb diners públics. Ho hem de fer els editors, però també demanem que els canals de distribució (és a dir, les botigues i el públic en general) hi siguin sensibles, que és el que demanaríem a l’administració i que és el que fa aquest any. S’ha d’explicar a la gent que es pot jugar en català i que és bàsic de fer-ho, perquè el joc forma part d’aquest conglomerat que és el cinema, el còmic, la literatura de gènere, els videojocs i els jocs de taula, que transmeten, més que no pas valors, percepcions de com és el món. I a més són percepcions mundials. És a dir: un individu de Mèxic i un del Japó veuen els actes dels dolents i els actes del bons, el bé i el mal, a través de tot aquest món…, i no poder-ho fer en català és un handicap. Per això ens passa que el món èpic i d’herois ens queda una mica més lluny que no a unes altres cultures. És la meva teoria…
—Parlàveu de més de mil actes als quals assistiu cada any. Aquest cap de setmana hi ha la primera fira Dau de Barcelona, on participareu.
—Home, i tant! Ens hi hem involucrat molt perquè creiem que és essencial que la gent aprengui a jugar. Fixeu-vos que és una fira feta perquè la gent hi passi de franc i els editors hi ensenyem els nostres jocs, de tota mena: ara n’hi ha de tots els colors i per a totes les edats, i tots els nivells de dificultat. De manera que ensenyem a jugar-hi, no hi anem a vendre. Volem que la gent els conegui. Evidentment, si els acaben agradant, doncs que els comprin, però no al Dau, sinó a les botigues normals del seu barri.
