10.12.2012 - 17:12
Juli Esteve, director de la productora audiovisual (i antic canal de televisió) Info.TV, presentarà dimarts el darrer documental que ha elaborat, ‘Algèria, el meu país‘, dedicat a l’exili, econòmic i polític, de milers de valencians, des de mitjans del segle XIX fins al 1962, amb el final de la guerra d’Algèria i la independència del país. Una trentena de testimonis directes dels esdeveniments mostren la memòria i la història viscuda d’aquests valencians oblidats.
—Quina és la voluntat del documental? Què heu descobert?
—Quan vam iniciar el documental ‘Algèria, el meu país’, no ens plantejàvem fer cap gran descobriment. No som investigadors, nosaltres. Ens vam basar en el llibre ‘Els Valencians d’Algèria’, publicat el 2006, de Joan-Lluís Monjo i Àngela Menages, que va nàixer a Algèria. Ells van escarbar en la memòria d’aquestes persones, immigrants, exiliats, procedents del País Valencià, que es van instal·lar a Algèria. Nosaltres ens vam proposar de donar una dimensió audiovisual al seu treball. Perquè és una història molt desconeguda, i parlem de milers i milers de persones que ho van viure.
—De quants valencians parlem?
—No hi ha una xifra exacta, però es parla que a Algèria hi havia un milió d’europeus al 1962, que van haver de marxar arran de la independència. Ben bé la meitat podien ser procedents de l’estat espanyol i, d’aquests, una quarta part eren d’origen valencià. Pensa que Algèria es troba a una sola nit en vaixell d’Alacant. Per a la gent que passava penúries, era la solució.
—Parleu d’un doble exili motivat per raons economiques i polítiques…
—L’exili sobretot es feia de Gandia fins a l’Oriola. I pel què fa a les raons polítiques, molts van marxar arran de la guerra del 1936-39, era l’eixida més natural. El documental explica per exemple la història del Stanbrook, l’últim vaixell que val salpar del port d’Alacant el 28 de març de 1939 i va salvar la vida de 3500 republicans que van poder fugir. Era un vaixell carboner capitanejat per un mariner anglès. Però les raons polítiques per marxar a Algèria van més enllà de la guerra civil, ja venen de les guerres carlines. I hi havia altres raons: judicials, per exemple, gent que fugia de la justícia. Fins i tot, un dels testimonis del documental explica que el seu besavi, d’Asp, va fugir a Orà per amor, perquè no el deixaven casar amb la seua estimada. Algèria era la solució a molts problemes. Avui s’ha oblidat.
—Com es guanyaven la vida aquests valencians a Algèria?
—Al principi de la colònia francesa van fer els treballs més pesats. Hi havia un país per fer: van fer la reconversió del territori, transformant els boscos en terres de conreu, van ajudar a construir el ferrocarril… Quan el país ja va estar mig fet, els valencians van fer un altre tipus de feina, més agrícola. I quan les societats urbanes es van desenvolupar, hi va haver moltes dones, sobretot de la Marina, que feien de dides i més tard de mainaderes i criades. Els valencians també van fer molts oficis: hi havia forners, carnissers, treballadors públics… I algun treballador agrícola que ens explica les desigualtats i abusos que es produïen a les zones rurals i que foren el gèrmen de la revolta.
—Els algerians d’origen valencià, després de la Guerra d’Algèria, van tornar al País Valencià?
—Aquest és el doble exili. Van ser una minoria els que van tornar al País Valencià. La majoria se’n van anar a França. Aquesta gent s’ho va passar molt malament. Foren víctimes d’una pèssima gestió política. Per a molts, l’èxode del 1962 fou un trauma vital. Per això era molt important per nosaltres homenatjar aquestes persones maltractades per la història, que ningú no recorda.
—Parleu-nos de la factura del documental.
—Té una durada de dues hores i quart. I, de fet, són dos documentals. La primera part se centra en el testimoni de trenta valencians d’Algèria, que ara viuen al País Valencià i algun a França, la narració dels quals es combina amb la mirada de deu experts en la matèria. El documental se sosté en el seu testimoni. Aquesta primera part té un cert to antropològic amb notes curioses i divertides, i és ple de fotografies procedents dels arxius familiars d’aquests testimonis.
—I la segona part?
—La segona part explica com aquests valencians d’Algèria van viure la guerra i com la van partir, com va degenerar tot plegat i com es va iniciar un èxode d’un milió de persones el 1962. I en aquesta part es mostren molts fragments audiovisuals procedents de fonts nordamericanes i franceses. ‘Algèria, el meu país’ no és el típic documental d’experts. La força radica en el fet que els nostres testimonis van viure el que expliquen. És història viva. Per això el documental porta per subtítol: ‘Història i memòria de l’emigració valenciana a Orà i Alger.’
—Un veritable encert fer el documental ara.
—Els testimonis tenen entre 65 i 90 anys. Eren persones que tenien entre 15 i 40 anys en aquell moment. I més enllà dels fets històrics, el documental també mostra l’existència d’una cultura valenciana-algeriana que es troba en procés d’extinció, però que encara és viva.
—Heu enregistrat alguna part del documental a Algèria?
—No. Pensa que d’aquella emigració ja no en queda res a Algèria. I nosaltres no volíem recrear l’Algèria actual, perquè no és el món que evoquen els testimonis. Aquell món ja no hi és, l’Algèria que evoquen ja no existeix. Nosaltres volíem fer memòria.
