10.12.2012 - 06:00
És una entrevista llarga, que palesa la brillantor intel·lectual de Xavier Rubert de Ventós i la seva capacitat evocadora de narrador experimentat. Rubert mostra la complexitat del seu pensament humanista. Mostra la mala llet que li desperta la situació del país i com afina la ironia, quan fa un ‘gir de conill’ als espanyols, que en diu ell. El seu discurs ens permet d’entendre per què va signar un manifest en suport al president Mas abans de les eleccions. I també ens sorprèn quan diu que el món intel·lectual i cultural no li ha interessat mai gaire, o bé que li agradaria no haver de ser catalanista, com a una feminista li agradaria no haver de ser feminista.
Hi sentirem frases com ara: ‘Sóc prou esnob per a agradar-me que les coses m’agafin a contrapeu.’ I també: ‘Jo em considero un símptoma, les coses reboten en mi. I no intento entendre, intento respondre reflexològicament.’ O, encara: ‘Irònicament, dic que jo no sóc nacionalista, que només sóc independentista, perquè jo vull un estat, no vull que m’entabanin. És clar que sóc nacionalista, però el motor ha de ser nacionalista mentre el volant no ho ha de ser. Perquè el foc al cor crea fum al cap.’ I es declara tip de l’espanyolisme: ‘L’espanyolisme ha anat generant en mi i en tots una mala llet, que és la que és. I em fa ràbia aquesta gent que em fa sortir registres meus que no m’agrada que em surtin. I a aquesta gent ja no els aguanto’. Rubert de Ventós és una mina.
Rubert de Ventós i el ‘fillisme’
Xavier Rubert de Ventós (Barcelona, 1939) té allò que se’n diu una intel·ligència selectiva: en el camp de les idees, de l’abstracció, s’hi mou com el peix a l’aigua, mentre que el món de les màquines li és negat, o se’l nega. No té ordinador. Tot ho escriu a mà, encara. De fet, ni tan sols va adaptar-se a l’era de la màquina d’escriure. Es fa estrany en un home que ha viatjat per mig món fent de mediador i que té amics arreu, que a vint-i-pocs anys ja feia estades a les universitats americanes i anys després fundava amb Pasqual Maragall la Càtedra Barcelona-Nova York; que ha estat un representant polític al parlament espanyol i també a l’europeu, on va ser el primer diputat de parlar-hi català… Doncs és així mateix. El seu darrer llibre, ‘Dimonis íntims’, encara l’ha lliurat manuscrit a l’editorial.
El filòsof, catedràtic d’estètica de l’Escola d’Arquitectura, diu que no ho és pas, filòsof, que un dia va haver de triar entre la filosofia o els fills, i va triar els fills. En té quatre. Els dos primers els va tenir ara fa quatre dècades. Els dos petits, tot just són adolescents. Li ha costat molt de tenir-los al seu costat, aquests petits, i ara per sobre de tot els vol veure créixer. Les vicissituds de la vida l’han portat en tots dos casos a criar-los bo i sol. Avui, Rubert de Ventós exerceix de pare d’uns adolescents, quan ja li tocaria fer d’avi. Això no li resta compromís (viu pels fills), però –ho explica a l’entrevista– li causa un estat de malenconia, un gran desassossec. Perquè sap que ara els fills poden refiar-se d’ell, però també sap que això pot canviar d’un dia per un altre, si el cos o el cap li fallen, i que sigui ell que passi a dependre dels fills. ‘De moment, jo sóc part de la solució, encara, però què passarà quan sigui part del problema? Aquests són els arguments de la meva malenconia.’
En el darrer llibre, ‘Dimonis íntims‘, Rubert de Ventós recupera uns quaderns de fa quatre decennis, que li fan de punt de partença per recordar i per reviure moments, i alhora li serveixen per reflexionar sobre temes que el preocupen. I, malgrat no ensenyar totes les vergonyes (diu a l’entrevista que algunes li fa massa vergonya d’explicar-les, encara), el lector, després de llegir el llibre, s’haurà de mirar el filòsof d’una manera diferent.
[D’aquesta entrevista, ja en vam oferir una selecció de fragments fa setmanes, sota el títol Rubert de Ventós: ‘Quan Espanya vota contra Kossove, vota contra mi’.]
