¡Ay, Manué…!

Quan feia molt poc que Manuel Bustos havia estat elegit batlle de Sabadell (1999), els companys de la Plataforma d’Insubmisos de Sabadell (PIS) li vàrem sol·licitar una reunió per presentar-nos formalment (érem insubmisos, però molt formals). Estava nerviós… No sabia què dir i no entenia què hi fèiem, allà. Quan es va tranquil·litzar va encetar un tema de conversa: la seva bona experiència al servei militar, els amics que hi havia fet i les bones estones passades… Molt adequat! Aquell dia vam saber que no era pas gaire llest.

Quan es va presentar el llibre ‘Sabadell al segle XX’ (Ajuntament de Sabadell-Eumo Editorial, 2000), pagat per la regidoria de Cultura de l’últim equip Farrés, emprenyat com una mona perquè ni ell, ni el PSC no tenien el paper que creia ‘merèixer’ al capítol final (l’original s’havia enviat a la regidoria dos mesos abans de les eleccions), amb la col·laboració del nou regidor de Cultura, Joan Manau, va impedir que els autors prenguessin la paraula i també va impedir que el llibre fos a la taula on es presentava (de debò!). El públic estava desconcertat. Els qui el volien comprar no entenien que no n’hi hagués exemplars a cap taula. Quan el director del museu va aparèixer amb una bossa plena de llibres per vendre (creient que era un problema organitzatiu) les mirades mataven. A la llista negra de Cultura que començava a formar-se hi van anar a parar els noms dels autors que, ràpidament, acolliren nombrosa companyia. Any rere any, el llibre mai no va aparèixer a la parada de Sant Jordi del consistori i els exemplars varen dormir als magatzems fins que el vàrem poder recuperar per als cursos de la Universitat a l’Abast. Aquell dia vam saber que era sectari.

Quan va anunciar que el Zoològic de Barcelona vindria a Sabadell i va organitzar un ‘referèndum’ (per dir-ne alguna cosa) perquè li donessin suport en un afer tan destacable, malgrat que tot plegat procedia d’un simple rumor de trasllat parcial (el zoològic no s’ha mogut encara de Barcelona), va engegar una llarga llista de propostes-bluf i cap no va tenir pas gaire vigència. Després vingueren la Gran Via Digital, el jardí ‘romàntic’ del solar de l’Euterpe, etc. Aquell dia vam saber que era un manipulador.

Quan va convertir el tancament del Bemba Bar en un problema d’ordre públic, va fer encausar els detinguts d’aquella nit i va tolerar que un dels seus regidors, en referència a la detenció de l’Oleguer Presas, anés escampant (en espanyol): “Ha, ha, filtrarem l’exclusiva al Marca’, va emprendre una ruta de desprestigi de qualsevol que se li oposés, sense mirar mai prim. Després van venir els rumors que la ciutat tenia un problema greu de violència per uns presumptes radicals, que un professor de la UAB resident a Barcelona era l’ideòleg dels ‘okupes’ locals, etc. Tots aquests rumors varen fer companyia a les ‘veritats històriques’ que divulgava el Diari de Sabadell (més o menys, que qualsevol problema a Sabadell i, especialment, als barris, era culpa del PSUC i del ‘farresisme’). Aquell dia vam saber que tenia molt mala bava.

Jo no tenia cap necessitat de saber-ne res més per a declarar: ‘Estil Bustos? No, gràcies.’ No tenia necessitat de veure els mossos d’esquadra escorcollant dependències municipals per sentir vergonya aliena de la ciutat de la qual em sento ‘patriota’ (‘I love you, for sentimental reasons’).

Ara (potser) en sé més que no hauria volgut. Encara que Manuel Bustos sigui innocent (‘no culpable’ em semblaria més correcte), la seva actuació reiterada l’inhabilita per ser batlle d’aquesta ciutat. Trobo que els ciutadans i ciutadanes han tingut molt poc en compte el currículum que havia acumulat abans d’anar ‘alegrement’ a les urnes, i tinc la incòmoda sensació que tot allò que se’n sabia no ho devia saber tothom. I al meu estómac, tot plegat, fa anys que no li prova gens…