Vila d’Abadal: ‘Unió vol romandre a Espanya’

El batlle de Vic i president de l’Associació de Muncipis de Catalunya, Josep Maria Vila d’Abadal, va anunciar ahir que plegava d’Unió, el partit que va fundar el seu avi. ‘Jo no podia ser president d’Unió i alhora president de l’Associació de Municipis per la Independència’, diu en aquesta entrevista, i confessa que es rendeix en la lluita per salvar el partit de ‘la doctrina espanyolista que hi ha imposat Duran i Lleida’. Admet la derrota personal i la victòria de Duran, ‘que guanya capacitat per a vehicular el seu projecte dins del partit’, però nega que aquesta decisió faci perillar el projecte independentista del país. Ans al contrari, diu que és moment de fer pinya i que ell no podia fer-ne des d’Unió. Ho farà, explica, des del municipalisme i com a independent, perquè de moment no ha pas previst de demanar l’ingrés a cap altre partit.

—Plegar és una derrota personal? Una victòria de Duran?
—Sí, tot i que ‘derrota’ és una paraula molt dura. Potser seria millor parlar de pèrdua de força política. I en Duran guanya, sí. Guanya capacitat de direcció interna i capacitat per a vehicular el seu projecte personal dins Unió.

—Però per què plegueu justament ara?
—Perquè no tinc espai dins Unió. El meu projecte polític, que és independentista, no hi cap.  I per què ara? Doncs perquè les coses passen quan passen.

—Però alhora demaneu als diputats que treballin per la independència dins Unió i que donin suport a Artur Mas…
—Demano que els qui es quedin al partit treballin des de dins, efectivament, pel país. I els qui no es vegin capaços de fer-ho, que marxin, com he fet jo. L’important és treballar pel país i per la independència. I no cal que es faci des dels partits polítics. Jo, per exemple, ara vull treballar des de l’Associació de Municipis per la Independència. La meva decisió és personal, perquè ja no tenia sentit que continués a Unió.

—La vostra renúncia i les que sembla que vindran no poden desestabilitzar el partit i, de retruc, les negociacions per formar una majoria sobiranista al parlament i un govern estable que acompleixi el projecte?
—No desestabilitzo res. Unió fa un camí clar cap a l’unionisme, s’allunya de l’independentisme. Per tant, que jo plegui no fa res més que aclarir el camí. Encara hi resta la facció sobiranista d’Antoni Castellà, però Duran acabarà imposant la seva idea de partit, que és espanyolista o generalista. En definitiva, un partit que vol romandre a Espanya.

—Pel que dieu, Unió ja no prendrà mai un camí clarament sobiranista?
—No ho sé. Com he explicat, el partit és originàriament sobiranista. Jo ara renuncio a fer-ho des de dins, per les contradiccions que implica, però demano als qui es quedin que treballin per reconduir el partit. De fet, el meu gest és també un avís perquè tothom s’adoni que cal prendre posició, un avís als qui es queden i als qui se’n van.

—Però la marca d’Unió se la queda Duran…
—Aquesta crisi no l’he oberta jo, sinó en Duran. És ell que fa la crisi. És ell que públicament diu que no és independentista, és ell que diu que Unió pot desaparèixer si va de bracet de Convergència, és ell que públicament diu que Unió s’ha de reforçar per una altra via que no sigui aquesta, etcètera. Jo sóc la reacció. Jo intento aturar-ho. No sóc jo el culpable de la crisi.

—És clarament per Duran, que plegueu?
—Ell, per molt que ho digui, no és nacionalista. En tot cas, treballa per una sobirania parcial de Catalunya, una Catalunya dins Espanya. I Espanya ja ha dit que aquesta sobirania parcial no és possible. I ens ho diu cada dia, amb sentències i decrets contra la llengua, contra la nostra educació, contra tot allò que és nostre. Persistir a cercar l’encaix de Catalunya dins Espanya és la seva opció. Però ja no és la meva ni la de molts catalans.

—Creieu que Duran té cap interès especial, amb algun partit o algun ‘lobby’, per a mantenir aquesta opció?
—No ho sé, li ho hauríeu de preguntar a ell. A més, fa molt que no hi parlo. En tot cas, matisaria alguna de les coses que se’n diuen: jo no parlaria de la relació entre Duran i el PP sinó entre Duran i el govern de Madrid, sigui del color que sigui. Però els motius d’aquesta voluntat incansable de bastir ponts amb el govern espanyol només els sap ell. En tot cas, Mas treballarà per la independència i ell no.

—Tenint en compte això, veieu possible que Duran trenqui la federació amb Convergència? O que acabi fundant un nou partit, o que fins i tot se’n vagi al PP?
—No ho farà. Fa trenta anys que és al capdavant del partit i ja ha anunciat que vol continuar comandant-lo quatre anys més pel cap baix. Ell ha fet doctrina dins Unió. Ha modelat el partit a la seva manera i no el trencarà. Hi perdria molt. Té un partit que li dóna suport i que segueix el seu treball polític.

—Parleu amb certa ironia ara…
—Ironia o no, és una realitat. Ell ho diu, va guanyar el congrés amb un 80%. Jo només vaig obtenir-hi el suport d’un 20%.  És cert, això sí, que les condicions de lluita entre els dos contrincants, ell i jo, em van deixar en un desavantatge molt gran. Vaig patir el control de l’aparell i va aconseguir guanyar. Vaig competir amb inferioritat de condicions. Qui controla l’aparell del partit té més força. En tots els partits.

—Hi ha més militants d’Unió que també han anunciat que se’n van i demanen d’entrar a CDC?
—Sí, són els amics del Matí. Ells també són independentistes i els ha passat com a mi. Abans no ho fes jo ja van proposar millores i canvis d’orientació. Són molt crítics amb la democràcia interna del partit i amb el funcionament orgànic que té. Pel que fa la petició d’ingressar a CDC, a mi no m’ho han pas dit. Potser ho diu el mateix qui deia que jo me n’anava a Esquerra… No vull entrar en cap altre partit, de moment, com ja he dit. Facin què facin ells, ho respecto.

—Dieu que el consell nacional de dissabte va ser la gota que va fer vessar el got…
—Sí, Duran en el consell nacional de dissabte va fer un discurs que jo ja no podia compartir de cap manera. I, com van recollir tots els mitjans, va posar en crisi la federació amb Convergència. Home, va dir que Unió treballaria per refer els ponts amb el PP i per deixar el projecte independentista de banda. Vaig veure que a mi ja no em tocava de participar-hi i que em tocava de fer un pas difícil i dolorós: deixar el partit i treballar des del municipalisme.

—Algú pot pensar que això que feu és un suïcidi polític…
—Home, jo també preveig de deixar la política. Sóc una persona normal, no crec que em passi la vida fent política. Quan em vaig presentar com a candidat a dirigir Unió ja sabia que perdria la possibilitat de ser diputat i la condició de conseller nacional del partit. Ho sabia i ho vaig fer igualment. I ara, amb aquest gest, perdo força política, ja ho sé. Però a mi la força me la dóna la gent, la gent que em dóna suport i que me n’ha donat. Aquesta acció que faig ara em pot desgastar molt, però jo crec que el poble ho entendrà. Vull ser honest i que la gent no es pensi que tinc dues cares. A parer meu, ara no puc ser militant d’Unió i president de l’Associació de Municipis per la Independència alhora. No s’entendria. I, com que no tinc ni veu ni capacitat per expressar la meva dissidència dins d’Unió, no em puc passar el dia criticant el partit essent-ne militant. Val més que deixi el partit i que el partit faci allò que cregui que ha de fer.

—En concret, què penseu fer d’ara endavant?
—Arribarà un dia que haurem de demanar a la gent que voti sí o no a la independència, sí o no a l’estat propi, sí o no a l’estat català. Aquell dia haurem de saber qui hi juga a favor i qui hi juga contra. I que la gent s’aclareixi és bo. I això, en aquests moments, origina crisis a molts partits. Mireu el PSC, la meitat dels dirigents han plegat. La societat obliga els polítics a definir-se. Jo no faig sinó això. I, per tant, jo treballaré ara des del municipalisme, que és un lloc on em trobo a gust. Des de l’Associació de Municipis per la Independència treballaré per tenir un govern fort i un president fort amb un projecte independentista clar. Hem demanat audiència a tots els partits per promoure aquesta fortalesa.

—Abans heu dit que, amb el vostre gest, Duran s’espolsa un problema…
—Sí, exacte, un problema que sóc jo. Jo també em trec un pes gros de l’esquena, una pedra més que duia a la motxilla.