03.12.2012 - 06:00
Un descendent de Lluís Companys que viu als Estats Units anima els catalans a continuar signant la petició a la Casa Blanca pel reconeixement de l’autodeterminació de Catalunya, que ja ha superat l’objectiu de 25.000 signatures. Josep Maria Companys, que es fa dir Yosem, és besnét d’un germà del president Lluís Companys. Té 38 anys i n’ha viscut la major part als EUA, on ha anat prenent consciència de la importància del seu cognom i de la situació política de Catalunya. ‘Sóc un orgullós defensor de la història de la família Companys i del dret de Catalunya a l’autodeterminació’, diu en Yosem a Twitter, des d’on difon iniciatives pel dret de decidir dels catalans.
Yosem Companys va tenir la idea de crear la petició a la web de la Casa Blanca per al reconeixement de l’autodeterminació de Catalunya. S’hi va repensar, de por que no hi hagués una resposta multitudinària. I quan va veure que feia algú altre va ser un dels primers impulsors de la iniciativa i de difondre-la a la xarxa.
És expert en noves tecnologies i assessora empreses a Silicon Valley. Quan era universitari, als anys noranta, va anar coneixent històries i detalls del germà del seu besavi, Lluís Companys, i de l’evolució política de Catalunya des de la guerra del 1936 fins a l’actualitat. Ho va fer gràcies al testimoni d’exiliats catalans i espanyols als Estats Units i del mestratge de professors com ara Xavier Sala i Martin, Juan Linz i Andreu Mas-Colell, que va conèixer quan estudiava a Yale i a Harvard. Gràcies a aquest aprenentatge pogué saber més coses d’una història que els membres de la seva branca familiar sempre s’havien resistit a reviure.
El seu avi, que també es deia Josep Maria Companys, era nebot de Lluís Companys. Fou combatent durant la guerra, i després de la derrota republicana i d’haver-se salvat de la repressió immediatament posterior va viure ocultant el cognom. Es va negar a exiliar-se. Va tenir un fill, que fou actor.
El pare d’en Yosem va conèixer la seva dona, nascuda als Estats Units, a Barcelona. No van voler que el seu fill nasqués a l’estat espanyol, i se’n van anar a Puerto Rico perquè pogués tenir la ciutadania nord-americana i li fos més fàcil de fugir si la situació política es complicava. El 1974 naixia en Yosem.
—Quan vau prendre consciència de la importància del vostre cognom?
—Durant un dels meus estius a Catalunya, en unes vacances de quan estudiava a Yale, el 1993 o el 1994, caminava per la Rambla de Barcelona. I en una botiga vaig veure que venien samarretes de Lluís Companys. En vaig voler comprar una. Quan es van assabentar del meu cognom van cridar més gent. I mentre parlava amb ells vaig saber que eren d’Esquerra Republicana. Em van voler convèncer que em fes del partit, però els vaig dir que no, perquè vivia als EUA i perquè encara no tenia prou coneixement de la política catalana moderna. Quan vaig arribar a casa, vaig explicar l’anècdota a la meva àvia, i em va etzibar: ‘Només ens faltaria que una altra generació de Companys es fiqués en política!’
—Yosem. Quin nom més curiós…
—Em van posar Josem, la combinació de Josep i Maria. Però als meus pares no els agradava que el meu nom es pronunciés amb la jota castellana en comptes de la jota catalana. Van acabar canviant la jota per una i grega, i em van dir Yosem. De fet, la gent sempre es pensa que sóc jueu o àrab…
—Després del vostre naixement vau tornar a Catalunya, oi?
—Sí, i el català és la meva primera llengua. El meu pare i el meu avi van insistir que fos així. La meva mare em va fer anar a una escola americana de Barcelona perquè aprengués anglès i, a més, tingués una connexió amb la cultura americana de la meva família materna. Tenint en compte la situació d’aquella època, tant el meu pare com la meva mare sabien que el castellà ja l’aprendria sense cap problema.
—Fins quan hi vau viure, a Catalunya?
—El meu pare havia estar actor, però aquells anys va començar a treballar en restaurants. El primer fou a Barcelona, i després en va tenir un a Santa Pellaia, a l’Empordà. Allà em vaig criar, parlant en català. Després del cop d’estat del 1981 els meus pares van decidir que marxaríem de Catalunya. Vam passar un temps a Nova York, i també a Puerto Rico, i més tard vam tornar a Catalunya, quan el meu avi es va posar malalt. Hi vam ser fins el 1985, més o menys. No en sé la data exacta, però sí que recordo que Maradona encara jugava al Barça.
—I vau tornar als EUA després.
—I vam fer una vida bastant nòmada. Vam viure a Dallas, a San Juan de Puerto Rico, a Los Angeles i finalment a la platja Jaco de Costa Rica. Però els estius els passava amb la meva família catalana al Port de la Selva.
—Manteníeu cap vincle amb Catalunya durant la resta de l’any?
—A tot arreu on vam viure ens vam mantenir vinculats a Catalunya i a Espanya mitjançant els casals catalans i el cercle espanyol. I en la meva etapa universitària també vaig poder aprendre més coses de Catalunya.
—A Yale.
—Entre el 1992 i el 1996. Hi vaig estudiar ciències econòmiques amb l’economista Xavier Sala i Martín i ciències polítiques amb el professor Juan Linz. Fou gràcies a Linz que vaig passar molt de temps estudiant la història de Catalunya i la d’Espanya, i la guerra civil. I vaig aprendre històries familiars, dels Companys, que mai ningú no m’havia explicat. Històries explicades per exiliats catalans i espanyols que vivien a prop de Yale o que visitaven la universitat.
—I després de Yale?
—Vaig fer uns estudis de postgrau a Harvard, entre el 1999 i el 2001, on vaig conèixer Andreu Mas-Colell, quan jo estudiava amb el professor Jeffrey Sachs. I a través d’ell també vaig poder conèixer Jordi Pujol, que va venir a visitar Harvard per promoure les relacions entre els Estats Units i Catalunya. Abans de Harvard vaig treballar un temps en banca d’inversió i, després, me’n vaig anar a Stanford, Califòrnia, a estudiar emprenedoria en noves tecnologies. Ara em dedico a això, i he enfocat la meva feina a Stanford i a Silicon Valley. Assessoro empreses de Silicon Valley, l’última de les quals Diaspora.
—Com veieu la situació política actual a Catalunya?
—D’entrada, em sembla curiós que els dos llocs on m’he format culturalment, Catalunya i Puerto Rico, es puguin considerar colonials. En tots dos llocs hi ha un anhel de canviar l’estatus polític per un altre que permeti una unió més equitativa o bé la independència. I en tots dos casos em sembla estrany que hi hagi una minoria que vulgui mantenir la situació actual. Catalunya té el dret d’autodeterminació, i a mi m’agradaria que el pogués exercir i que tingués una unió més equitativa amb Espanya o bé la independència, si ho decidís la gent.
