29.11.2012 - 12:43
‘Anava amb en Lluís, travessant el passeig de Gràcia, em vaig girar per no perdre’l i vaig veure furgonetes i policies. I vaig notar l’impacte a la cara, i molt de mal. Indescriptible. Vaig dir no tinc ull.’ Són paraules d’Ester Quintana, la dona que el 14 de novembre al vespre, dia de vaga general, va perdre un ull per l’impacte d’una bala de goma dels mossos. El col·lectiu del 15-M de Barcelona ha publicat un vídeo impactant amb el testimoni de Quintana.
Aquestes són algunes de les coses que diu Ester Quintana al vídeo:
‘No m’hauria posat en un lloc en què hi hagués gent que provocava. Al passeig de Gràcia amb Gran Via hi havia gent, però la gent era per allà acomiadant-se, fins que ens van rodejar els mossos i la gent va començara a córrer.
Actuaven de manera que marxéssim. Era tallat per baix, no podíem passar, vam tirar amunt, van arribar furgons a la Gran Via i tothom va començar a córrer creuant el passeig de Gràcia perquè no hi havia cap més lloc on anar. Anàvem en direcció al carrer Casp.
Anava amb cinc o sis amics i cadascú va tirar ca a una banda. Anava amb el Lluís, creuant el Passeig de Gràcia, em vaig girar per no perdre’l i vaig veure furgons i policies. I vaig notar impacte a la cara, i molt de mal. Indescriptible. No pot ser, pensava. Vaig dir a en Lluís que m’havien tocat, em vaig posar la mà a la cara i ja està. Li vaig dir no tinc ull.
Cridava l’ambulància. Em van fer seure a la cantonada. Vam estar una estona i va aparèixer un guàrdia urbà. Em va preguntar què passava i li vaig ensenyar l’ull. Em va preguntar si feia mal i em va donar mocadors de paper. Al cap d”una estona l’ambulància no venia, no la deixaven passar. La gent cridava perquè vingués, van anar a buscar gel. Em va portar al cotxe el guàrdia urbà. Vaig seure al seient del conductor. I li deien que l’ambulància no la deixaven passar. Li vaig dir digues -li que no estic conscient perquè vinguessin ja. Em vaig marejar. I al dia següent em vaig despertar al box, on hi havia la família. Amb l’ull tapat. M’havien reconstruït el globus ocular. Tinc tots els ossos del pòmul trencats. El nervi òptic el tinc seccionat, i em van dir que m’haurien de fer una segona intervenció per una placa, que ho havien de valorar el que em farien quan em baixés inflamació.
Em van dir que aquesta visió que havia perdut ja no la recuperaria mai més. Aquest nervi seccionat fa que no tingui sensibilitat. Només puc menjar per un cantó i no puc ni badallar.
Tenia l’esperança de conservar l’ull, almenys. Però em van dir que no, que la visió ja no la tornaria a tenir, i que l’ull s’havia de treure. No em van oferir assistència psicològica tot i que la vaig demanar. No me l’han facilitada.
Ningú de l’administració s’ha interessat per mi. Ni trucada, ni correu, ni missatge, ni ningú s’ha personat pel que m’havia passat. No sé si és el procediment normal, però no és humà. La meva família i jo necessitem molt suport. Necessitàvem que algú de l’administració respongués per això. Sí que carregaven, encara que diguessin que no. Ho vaig veure, i en sóc la prova.
He vist que Puig deia que allà no hi havia hagut cap càrrega. Sé que un mosso amb un projectil és qui em va fer això. Si ell no va donar l’ordre, qui el va donar’.
