29.11.2012 - 06:00
L’historiador Hilari Raguer, que ja té vuitant-quatre anys, és un home d’aparença serena, però de conversa apassionada. No perd el sentit de l’humor ni es mossega la llengua. Ha contribuït al debat sobiranista amb el llibre ‘Ser independentista no és cap pecat‘ (Editorial Claret). És un títol provocador adreçat als bisbes espanyols en resposta a la declaració que van fer sobre la unitat de la nació espanyola. El llibre aplega una sèrie d’articles sobre la relació entre l’església catalana i el nacionalisme, o l’independentisme, d’aquests darrers segles.
—Per començar, ens podríeu fer una valoració dels resultats de les eleccions del 25N?
—Des de la meva ignorància tècnica, en primer lloc destacaria la decepció per l’ensorrada de CiU o, més ben dit, de la persona d’Artur Mas. I m’ha fet entre ràbia i indignació, la reacció del govern espanyol, del PP, i també dels socialistes, que li fan el joc. Com poden dir el que diuen, si es confirma la majoria sobiranista d’aquest país, amb un PP que ha quedat en quarta posició; la caiguda del PSC, que s’ha convertit en un partit sucursalista que ha caigut en la misèria més absoluta i rematat per aquests casos de corrupció a la cúpula… I és una pena, perquè el PSC era un partit important per al país. Jo a les primeres eleccions democràtiques el vaig votar, pensant que era el partit que contribuïa d’una manera més important a la unitat política i social del poble de Catalunya. Però, quan els socialistes catalans van votar a favor de la LOHPA, em vaig jurar que no els tornaria a votar mai més. I ho he complert.
—I tornant a la valoració de les últimes eleccions?
—Deixa’m dir-te que em va sorprendre gratament el paper que va decidir jugar Artur Mas sobre el dret de decidir. I que em va impressionar la seva actitud i les respostes que va donar als periodistes de Madrid, després de la reunió amb Rajoy. Em sembla que fins i tot els periodistes van quedar descol·locats aquell dia. Aquell dia Mas va ser impecable. Però ara, en aquest moment de davallada, és l’hora de demostrar-nos que és un gran polític. Més i tot que el 12 de setembre. Aquesta impressió de líder que llavors ens va fer a molts, és ara que l’ha de mantenir.
—Considereu Mas un gran polític?
—Aquests darrers anys en què l’independentisme ha anat creixent, em pensava que feia falta un líder que ens encaminés cap al procés. I el dia que Mas va ser a Madrid vaig pensar que l’havíem trobat. Però és ara que ha de demostrar que ho és. Perquè la independència no té marxa endarrere. A Madrid ho veuen més clar que nosaltres. Nosaltres encara no ens ho acabem de creure.
—Us expliqueu per què les previsions foren tan errades? Càstig pel debilitament de la política social, de retallades? Un independentisme encara no prou madur? La divisió dins CiU sobre l’estat propi? El boicot intern de Duran i Lleida?
—Una mica de tot això hi va haver. I, a més, el petard del document del diari El Mundo. Si ara els convergents no en fan grans lamentacions és perquè consideren que seria tirar-se pedres al teulat. Sí que els va fer mal. Però, a mi, allò que veritablement em va sorprendre va ser la manifestació de l’Onze de Setembre.
—Hi vau anar?
—Sí que hi era. Va ser impressionant. No podia imaginar el nombre de gent que hi havia, perquè només veia que no avançàvem. Però veia l’ambient: la gent embolicada amb l’estelada, mares amb criatures a coll, l’ambient festiu i familiar… L’Enric Juliana, un periodista que respecto, i sempre en llegeixo amb molta atenció els articles de La Vanguardia, deia que hi havia meitat senyeres i meitat estelades. Es va equivocar. Sobretot la gent portava estelades. Dues coses em van cridar l’atenció: superada la plaça d’Urquinaona, la manifestació va canviar una mica d’aspecte, perquè les mares amb criatures i els discapacitats ja havien deixat la manifestació. I aleshores sentia els xiulets davant la prefectura de policia. Baixant per la Via Laietana hi havia gent als balcons amb banderes aplaudint. Però l’edifici de la prefectura de policia tenia totes les finestres fosques, tancades i barrades, només hi havia una bandera espanyola al balcó principal que no voleiava. I en tots dos carrers dels costats hi havia un munt de furgonetes, suposo que plenes de policies a les fosques, i cinc o sis ‘geos’ amb passamuntanyes, drets davant l’edifici. I la gent cridava quan passava per davant: ‘Aquí és on torturaven!’ I tant!, jo en guardo records molt desagradables d’aquest lloc. Però el que em sorprenia és que, fa uns anys, la policia hauria sortit a repartir. No ho va fer. Devien tenir una consigna. I això em fa pensar que la gresca que sempre s’organitza al final de les manifestacions deu ser provocada per la policia. Perquè el dia que no van sortir, la manifestació va ser del tot pacífica del principi a la fi.
—I l’altra escena que recordeu?
—Davant de la delegació del govern hi havia un cartell molt gros que deia ‘Ambaixada espanyola’. I la gent reia quan el llegia i s’hi fotografiava… I no van treure el cartell!
—La força de la manifestació és que va néixer de baix, d’una assemblea, l’ANC, organitzada a tot el territori. Com la consulta pel dret de decidir del 2009-2010.
—Sí, a Arenys de Munt la van armar! Aquesta mobilització popular tan important al marge dels partits em recorda un fet més personal: l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat el 1947. L’organització de l’Onze de Setembre i l’organització per sectorials i la mobilització de l’ANC em recorda el que va ser, a més petita escala, la campanya d’entronització de la Mare de Déu de Montserrat del 1947. Aquest fet va ser important fins al punt que els responsables de la revista Quaderns de l’exili, entre els quals hi havia Joan Sales i Raimon Galí, van veure que Catalunya encara era viva, i van tornar.
—O sigui que sou optimista. És dels qui comparteixen la frase de Salvador Cardús: ‘Atenció: no es desprograma el viatge. Serà més llarg, sí. Però demà salpem!’
—Sí, encara que no sabem si va cap a Ítaca o cap a Troia (ha, ha, ha).
—Tornant a les eleccions, també han palesat molt bé la transversalitat de l’independentisme, cosa que ja abordeu al llibre. Com veieu la CUP?
—No la veig. He trigat molt a saber què volien dir les sigles. Ara en tinc una mica més d’idea. És un grup anticapitalista, oi?
—Sí i més. El cap de llista per Barcelona, David Fernàndez diu per exemple: ‘Venim a desobeir la dictadura dels mercats.’ I també: ‘Ja està bé que els de baix rescatem els de dalt, ja està bé de transferir rendes públiques als mercats financers…’.
—Això em fa pensar en les HOAC (Hermandades Obreras de Acción Católica) que va fundar el català Guillem Rovirosa. Encara que era seglar, va passar un quant temps marginat a Montserrat. I explicava que la Bíblia deia que exigir interessos era pecat. D’aquí ve el pecat d’usura. I l’església va assumir aquesta idea. Però després de mil anys d’aquesta moral, l’església va pactar amb el capitalisme i el pecat d’usura es va convertir a cobrar un interès abusiu. I deia Guillem Rovirosa que aquest interès abusiu es cobrava amb temps i que el temps era de Déu. I el càstig de Déu als països capitalistes ha estat el de no tenir temps, d’anar de bòlit. As països capitalistes la gent potser no es mor de gana, però es mor d’un infart.
—Anant al llibre, ‘Ser independentista no és cap pecat’ traça un fil sobre la relació de església catalana i el nacionalisme, o l’independentisme. Però, quan parleu de l’església catalana, a qui us referiu exactament?
—Em refereixo quasi sempre als bisbes i als clergues, a la jerarquia.
—Però una part d’aquesta jerarquia, darrerament, ha tingut discrepàncies amb el nacionalisme tradicional de l’església catalana.
—Últimament ens han fet uns quants gols, sí. Però cal dir que quatre membres de la comissió de l’episcopat espanyol que van elaborar la declaració sobre la unitat d’Espanya hi van votar en blanc. Eren els bisbes catalans de la comissió. I després, la conferència catalana va fer una declaració desmarcant-se de la declaració de l’episcopat espanyol. O sigui que, malgrat tot, encara és una església catalana.
—El llibre vol deixar ben clar que el nacionalisme de l’església catalana no té res a veure amb el nacional-catolicisme.
—És clar. I em sembla que queda ben clar en el darrer escrit del llibre. Durant el franquisme ens imposaven que no tan sols havíem de ser cristians, sinó també bons espanyols. Què té a veure l’una cosa amb l’altra? Què és aquest catolicisme? És clar, després de passar aquells anys de nacional-catolocisme, quan va arribar Joan XXIII i el Concili Vaticà II, Catalunya ho va celebrar segurament amb més entusiasme que enlloc del món.
—L’article més extens del llibre és dedicat al catalanisme de Jaume Balmes, aspecte que ja heu tractat en uns altres escrits. Hom diria que Balmes patia d’una certa ‘esquizofrènia’ identitària, no us sembla?
—Sí. És que durant segles els catalans no hem gosat dir allò que sentim, com ara gosem fer. Carles Muñoz Espinalt, que es va inventar la psicostètica, deia que els catalans tenim la síndrome del gos apallissat. Els espanyols s’estranyen que no parléssim d’independència abans i que ho fem ara. Coi, per por no ho fèiem! Fa tres segles que suportem una repressió política. Però ara que no s’estranyin que diguem allò que sentim. Sobre la mentalitat de Balmes, Muñoz Espinalt deia que era dilògica, que es contradeia. Perquè, si amaguem allò que pensem, ens tenen per covards, i si diem allò que pensem ens respecten. També Francesc Pujols va parlar de Jaume Balmes.
—Francesc Pujols?
—Sí, va veure que Balmes tenia uns principis, però que no arribava a treure’n les conseqüències lògiques. I Pujols ho deia així: ‘Quan ja tenia la llebre agafada amb les dues mans, la deixava anar.’
—Parlant de dilògica, vós que vau fer la tesi doctoral sobre Unió Democràtica de Catalunya, creieu que el partit actual, presidit per Duran i Lleida, manté els principis fundacionals?
—La meva tesi estudiava UDC entre els anys 1931 i 1939. Repetides vegades m’han demanat que continués la història del partit. I no ho he fet, perquè era entrar en polèmica de partit, i podia interpretar-ho malament, i perquè, la UDC de després, la veia com una altra cosa. Mira, en la primera redacció de la tesi, que vaig presentar a París, hi vaig escriure un final que deia, més o menys: ‘Hi ha un partit que avui porta aquestes mateixes sigles, però que, quan pugui, serà una altra cosa. I quan Coll i Alentorn, que m’havia ajudat a documentar-me, ho va llegir, va dir patèticament: ‘Hem fet el que hem pogut, hem anat a la presó, no ens doneu per difunts.’ I per aquelles paraules vaig eliminar aquell final de la tesi.
