24.11.2012 - 06:00
N’Adina i en Sharif parlaven de la repressió del català en el nou vídeo d’aquest enigmàtic novaiorquès que fa tres setmanes es va proposar d’explicar els motius de la independència de Catalunya al món. Al final del vídeo, feien una crida perquè altra gent els fes arribar les seves històries. La resposta no s’ha fet esperar, i el canal de vimeo on hi ha penjat el vídeo s’ha omplert amb desenes i desenes de respostes de catalans que han volgut contribuir a la difusió encetada per Sharif explicant en anglès les seves històries i punts de vista. N’hem recollit unes quantes a tall d’exemple:
En David de Montserrat explica: ‘Tinc 40 anys i vaig néixer a Girona. En l’actual període teòric de la democràcia espanyola els catalans ens hem adonat que Espanya no és un estat democràtic real. No és democràtic, però és en una democràcia. És molt diferent. Si em demanen per què vull la independència, diria que perquè sento un profund respecte pel concepte de justícia. I per mi, això significa una oposició als espanyols que cada dia es desperten mirant d’eliminar la nostra manera de viure. El 25 de novembre votaré per aquells que defensen la independència al nostre parlament. Votaré recordant els patriotes catalans que defensaren la nostra nació el 1714 amb el lema ‘Lliures o morts’. Convençut que el lema del nostre futur serà ‘Lliures o lliures’. Catalunya no és ni millor ni pitjor que qualsevol altre país, però té el mateix dret a ser lliure que qualsevol altre país del planeta’.
‘Sóc un noi de setze anys de Catalunya. Bé, de fet els meus pares no són catalans, són del Marroc, però han passat la major part de la seva vida aquí –diu Muskis Teckto–. Vaig néixer a Catalunya i estimo el meu país, la gent és molt agradable, treballadora i el el clima és perfecte. Així que tot i que no sóc 100% català, m’encanta Catalunya i la seva gent i vull la independència tan aviat com sigui possible, pels catalans i per la democràcia’.
Na Dolors Gascon Segundo recorda que cada cop que ha d’omplir un formulari on hi diu ‘nacionalitat’ hi ha d’escriure ‘espanyola’, i reflexiona: ‘M’agrada molt Espanya, la seva gent, la cultura, el menjar… però jo sóc catalana. És una història, una cultura i una llengua diferent… i han estat oprimides. Si ells ens deixessin fer la nostra, probablement ens estaria bé quedar-nos com estem. Però és el cas oposat’.
En Xavier Giró i Nieto explica: ‘Vaig néixer el 1977 i visc a Badalona. Mai no he tingut cap conflicte amb ningú. És una qüestió d’actitud. Sempre parlo català quan sóc als Països Catalans, i en molts casos, la gent em respon en català, fins i tot si a casa seva parlen espanyol. El català és viu gràcies a molta gent amb arrels espanyoles que també ha adoptat el català com a llengua pròpia. El principal problema que tenim avui ve sobretot de gent que normalment parla català però que s’adreça en espanyol als qui semblen estrangers o gent que respon en espanyol (tot i que entenen el català perfectament). Aquesta actitud és resultat de la repressió psicològica que esmenteu en el vídeo, que fa que algunes persones se sentin avergonyides per parlar en la seva pròpia llengua al seu país’.
‘Sóc català, tinc 56 anys i anava a explicar-te la meva història. Ho he rumiat, i prefereixo resumir-ho en una frase: el 25 de novembre votaré per la meva dignitat’, diu L’home dibuixat.
L’experiència d’en Josep Pedrol: ‘Vaig néixer el 1969 a Badalona, a prop de Barcelona. Sóc català i tota la meva família parla català. Quan tenia quatre anys, vaig començar a estudiar a l’escola del costat de casa. La mare sempre m’explicava que el primer dia, quan em va demanar com m’havia anat l’escola, jo li havia respost: ‘Hi ha una dona que parla, però no entenc què diu’. La mestra del costat de casa no m’ensenyava en la meva llengua, la llengua de tota la meva família, la llengua de la meva nació. Vaig ser escolaritzat en espanyol, i avui dia continuo escrivint millor en espanyol que en català. Vaig començar a aprendre gramàtica catalana als dotze, el 1981′.
N’Esteve Pastor diu: ‘Jo vaig néixer a Barcelona, però em vaig criar a Palafrugell. Com que els meus pares són cordovès i manxega, el meu primer dia de classe jo no sabia res de català… I gràcies a l’Escola Catalana crec que avui sóc una persona millor’.
En Xavier Climent recorda el seu avi: ‘El meu avi, que va patir la guerra civil, em deia: ‘No demostris mai els teus sentiments catalans, perquè un dia tornaran i perseguiran qualsevol que hagi expressat obertament els seus ideals; ho van fer a la guerra civil, i aquests soldats són els fills d’aquells’. No tinc por, iaio, tot i que crec que tenies raó, si comencem un referèndum, ells tornaran, n’estic segur. Som una colònia d’esclaus, sempre ho hem estat, però ara tenim la gran oportunitat de ser respectats tal com ens mereixen, lliures i sense por. Tot el món ha de veure que una nació, de manera pacífica, és capaç de decidir qui vol ser’.
