06.11.2012 - 06:00
En una ocasió va afirmar que s’havia sentit atret cap a la biologia pel seu interès per qüestions filosòfiques profundes del tipus «qui som» o «què fem ací». Al seu parer aquesta és la motivació que atrau la majoria dels estudiants cap a la biologia?
Vaig passar molts anys entrevistant estudiants que volien venir a Oxford i, naturalment, una de les preguntes que els feia era per què volien fer biologia. I quasi tots eren ornitòlegs, col·leccionistes de bestioles… eren naturalistes, i trobe que aquesta és la principal raó per la qual la gent entra en biologia: perquè són naturalistes. Aquesta no era la meua motivació, per això pense que les raons, més filosòfiques, que em van portar a interessar-me per la biologia són diferents de les de la majoria de la gent. Però realment és una llàstima perquè la biologia té moltíssim que contribuir a aquestes qüestions més profundes.
Els científics són, en general, bons comunicadors?
Molts científics ho són, encara que també n’hi ha molts que ni tan sols ho intenten o que no se’ls concedeix aquesta oportunitat. És bastant trist, però ja m’hi he acostumat: cada vegada que apareix en els periòdics una notícia sobre ciència, els periodistes immediatament em criden per telèfon. Una vegada els vaig dir: «Per què em crideu a mi? Hi ha molta altra gent… Per què no crideu a un brillant estudiant de doctorat que conega el tema, que de segur que estarà encantat d’eixir en la ràdio?» El motiu és que molts periodistes i editors de periòdics són uns ganduls i no es prenen la molèstia de preparar una llista de bons comunicadors. Continuen dirigint-se una vegada darrere l’altra a la mateixa mitja dotzena de persones que ja coneixen i en què confien per a donar-los una bona història. Haurien de donar una oportunitat a la gent nova.
Una divulgació científica correcta és prou per pal·liar els recels que susciten els avenços científics i tecnològics?
Bé, no sé quina altra cosa podríem fer. No sé si és prou, però vull pensar que sí que ho és. No veig què podem fer més enllà d’exposar el que sabem i animar la gent a pensar per si mateixa. No es tracta de dir a la gent el que és veritat; el que volem dir-los és com hem descobert això o allò, com resoldre els problemes per ells mateixos, com pensar de la manera com pensa un científic, com ser escèptics, com avaluar l’evidència, com fer per no deixar-nos espantar per la por d’equivocar-nos…
Però hi ha molts i bons llibres de divulgació sobre evolució i no obstant això…
Potser la gent no els llegeix. Hi ha molta gent que compra llibres, però molta més que no. El millor que podem fer és continuar escrivint llibres i animar la gent a discutir les qüestions amb altres. No hi podem fer res més.
Pot un creient ser darwinista com afirma Michael Ruse en el seu llibre ‘Can a Darwinian be a Christian?: The Relationship between Science and Religion’ (2004)?
Molts ho són… bé, almenys alguns ho són! Pense que és molt difícil però alguns evidentment ho aconsegueixen. Michael Ruse i altres afirmen que religió i evolució són perfectament compatibles, però em sembla que es tracta d’un gest de pacificació política. Cal entendre-ho en el context dels Estats Units, on hi ha en marxa un procés polític que resulta molt difícil de parar: la subversió de l’educació biològica. Per a molta gent, inclosos Michael Ruse, Eugenie Scott i fins i tot la posició oficial de la National Academy of Sciences, el que cal fer és animar la gent a pensar que religió i ciència són perfectament compatibles i que es poden practicar totes dues, que no existeix absolutament cap connexió entre elles: la religió tracta sobre qüestions morals i… no sé què més… sobre qüestions profundes relatives a la nostra existència, mentre que la ciència s’ocupa de les preguntes del com. Però pense que és una manera covarda d’evadir el problema. No obstant això, puc entendre la motivació política que hi ha darrere d’aquesta posició.
Molts probablement estan d’acord amb les seues idees sobre la relació entre ciència i religió, però es guarden les seues opinions per a ells mateixos. Quan i com va decidir eixir de l’armari?
Em preocupa la veritat, no m’agrada el frau deliberat, no m’agrada la hipocresia, pense que cal dir les coses pel seu nom, però de manera educada, no de manera agressiva. Es comet una injustícia amb mi quan es diu que sóc francament agressiu. Sempre he estat educat. Però també considere que hauríem de dir el que vertaderament pensem en compte de fingir.
Llig l’entrevista sencera a la web de Mètode.
Enrique Font és etòleg i investigador a l’Institut Cavanilles de Biodiversitat i Biologia Evolutiva, Universitat de València.
Enllaços
Array
