25.10.2012 - 12:20
L’eurodiputat Raül Romeva va ser ahir objecte d’una entrevista ofensiva al programa ‘Herrera en la onda’, d’Onda Cero, conduït pel periodista Carlos Herrera. En el seu bloc de VilaWeb, Romeva fa referència a l’entrevista i es queixa de la transcripció que se n’ha fet a la web del programa. Tot seguit uns n’oferim la transcripció íntegra, fidel i en català de l’entrevista.
Carlos Herrera: Raül Romeva és eurodiputat d’ICV, és un dels que ha impulsat aquesta carta que denuncia, a més dels bombardeigs de l’exèrcit espanyol durant la seva història, i demana a la Unió Europea que eviti la intervenció militar a Catalunya. Bon dia Senyor Romeva
Raül Romeva: Bon dia
CH: Quins indicis té vostè que l’exèrcit espanyol prepara una invasió de Catalunya?
RR: Miri, de moment, si analitzem les últimes setmanes reaccions del coronel Alamán, els gestos d’alguns dirigents polítics com el vice-president del parlament europeu, fets concrets, els vols d’avions militars que hi ha hagut aquestes ultimes setmanes –cosa que era inusual i que últimament es prodiguen sobre Catalunya–, ens fan pensar que això pot passar d’anècdota a una qüestió preocupant. I jo crec que, malgrat les diferències que pugui haver sobre la possibilitat que hi hagi un referèndum –entenc que hi hagi discrepàncies–, en cap cas no podem acceptar que la qüestió es plantegi en termes militars, com fan alguns. En un marc democràtic com és l’europeu, entenem que la UE ha d’enviar un missatge clar, no sobre el resultat d’un possible referèndum, sinó que en el procés de discussió en què ens trobem es freni qualsevol tipus d’incitació a aquesta mena d’actuacions de caràcter militar. Crec que tenim recursos per fer-ho per la via política, i aquestes amenaces es troben fora de lloc.
CH: Però senyor Romeva, m’està parlant seriosament o està fent un acudit?
RR: Si em pregunta seriosament, jo li responc seriosament. El que jo faig és seriós. Si no em creu, és el seu problema. Però em sembla molt greu que m’ho pregunti en aquests termes, francament.
CH: O sigui, m’està dient seriosament que unes maniobres de l’exèrcit, en què quatre avions sobrevolen l’espai aeri de Catalunya en un moment, ho considera símptoma d’una amenaça? És a dir, que el ministeri de defensa es planteja maniobres intimidatòries sobre el cel català per fer por a espantadissos com vostè?
RR: Pot interpretar-ho com li sembli, i em sembla molt bé. Els fets són els que són. Les declaracions són les que són, i les amenaces són les que són.
CH: Anem a veure, quines declaracions? [Alça el to de veu] Hi ha dos coronels retirats que tenen la mateixa influència en l’exèrcit espanyol que en el Pentàgon, que han dit el que han dit. I un eurodiputat que va invocar l’article 155 –no el 8, per cert– de la constitució. Escolti, creu que amb aquests vímets pot fer un cistell i fer creure a tot el món que el poble català està ficat dins de búnquers tement que arribarà una invasió de l’exèrcit pèrfid espanyol?
RR: La interpretació la fa vostè. Nosaltres el que hem fet és remetre aquesta informació a la comissió perquè sigui conscient que hi ha aquestes amenaces. Que, de moment, són simples amenaces, declaracions, però que no podem permetre que generi una escalada. I aquí és on hem reaccionat, cal prevenir abans de guarir. I en aquests moments, abans que algú amb més voluntat de fer mal pugui fer alguna cosa més seriosa, ara que podem plantejar el tema des d’una perspectiva política i dialogada, és quan cal actuar. La raó per la qual està justificada és precisament l’entrevista que m’està fent i el to amb què la fa. Està menyspreant una situació que la població catalana viu amb sensació de gran preocupació, i quan a algú…
CH: No, no, no, perdoni…
RR: No, perdoni vostè. Quan a algú li passen els caces per damunt del cap, en el moment actual, genera incertesa. Volem eliminar-la.
CH: Ja. [‘La paranoia’, se sent que diu un dels tertulians] Aquí qui menysprea el poble català és vostè. Miri, el poble català té altres preocupacions, com trobar feina, aconseguir algun crèdit per muntar una empresa, que li assegurin les pensions… Aquests són els problemes del poble català. Si vostè creu que el problema, el qual mereix la seva iniciativa a Brussel·les, és que quatre caces sobrevolin l’espai aeri català, perdoni, però algú està perdent el sentit de la realitat, i em temo que no sóc jo. Em temo que és vostè, que cobra perquè no ho sigui.
RR: No entrem en aquests termes, perquè llavors començarem a tenir problemes. Vostè té tota la llibertat del món…
CH: Jo no tindré cap problema amb vostè, ni vostè amb mi.
RR: …Em sembla molt bé que vostè opini el que li sembli. El que no em sembla tan normal és que condicioni, a partir de la seva opinió, què he de fer jo. Això em sembla preocupant. Jo tinc el meu mandat, i responc a les inquietuds de la gent que m’ha escollit, em sembla absolutament raonable. Però no ha de condicionar la meva feina la seva opinió, em sembla que axiò també ho pot tenir clar vostè.
CH: Clar, evidentment.
RR: Si vostè creu que aquest no és un tema que s’hagi de portar, em sembla molt bé, com també m’ho sembla que som molta gent, moltíssima, que pensem q aquesta situació està canalitzant-ser per una banda que no és la que hauria de ser. En la nostra opinió és legítim debatre-ho i qüestionar-ho des del punt de vista polític, i per això hem fet el que hem fet. Em sembla absolutament normal. Vostè no ho compaarteix? Em sembla raonable i comprensible i està en el seu dret. Però vostè també ha d’entendre que hi ha molta gent que no té aquest mateix punt de vista.
CH: Sí, sí… segurament… és clar…Però que hi hagi molta gent que no tingui aquest punt de vista no vol dir q no sembli propi de la paranoia política el fer intervenir o pretendre que intervingui la Unió Europea, la Comissió Europea, la vice-presidència de la CE, qui sigui que vulguin vostè, per una suposada invasió de l’exèrcit espanyol, com si l’exèrcit espanyol no tingués feina més important que envair Tarragona. Que sembla que la població catalana estigui dins de sacs terrers [riu]!
RR: Li recordo que una de les funcions, la principal, de l’exèrcit espanyol és mantenir la integritat territorial de l’estat.
CH: Bé, sempre que li ho ordeni el govern. La primera persona que ha començat a fer servir aquest llenguatge ha estat el senyor Puig. No forma part del seu partit, però entenc que deu tenir algun tipus de solidaritat vostè amb ell quan diu que els mossos estarien al servei de la defensa integral de Catalunya.
RR: Aquí li dono la raó en una cosa. Els mossos també han reaccionat dient ‘Compte, aquest tampoc no és el nostre paper ni la nostra funció’. I jo estic d’acord que de la mateixa manera que és preocupant una declaració institucional en aquest sentit, també és preocupant la reacció en el mateix sentit per part d’altres actors. Aquí li puc donar la raó. Però precisament per això, penso que el debat s’ha de canalitzar per la via política. I en aquests moments, especialment en què la UE ha rebut el Nobel de la Pau, s’imposa que les institucions deixin clar, al marge de quina és l’opinió sobre el fet en sí d’un possible referèndum, en cap cas es podrà permetre que hi hagi ni amenaces ni declaracions ni gestos que tinguin a veure amb una incitació a una resposta militar, en un sentit o en un altre. M’és igual qui faci la declaració. I li recordo també que vostè em pregunta per què jo implico la Comissió: fa quatre dies va ser el ministre Margallo qui va exigir que la Comissió es manifestés públicament en contra de la possibilitat que Catalunya fes un referèndum i pogués plantejar qualsevol opció que no fos alguna de l’establerta en la constitució. Això també em sembla que cal recordar-ho. Vostè em demana a mi que no faci una cosa en relació a la Comissió, i s’oblida que el ministeri d’Exteriors ha fet exactament la contrària.
CH: [Riu] Entre una cosa i una altra hi ha una diferència que va del ridícul al normal.
RR: Sí, és clar, ell és ministre i nosaltres no.
CH: No, jo he conegut ministres ridículs, alguns fins i tot en aquest govern… Miri, aquí hi ha un missatge molt interessant, diu: ‘Jo visc en un poble de la Manxa i els avions passen sovint per aquí, serem envaïts?’ [Se senten riures]. Haurem de preocupar-nos i anar a la Unió Europea cada cop que algú vegi sobrevolar un avió!
RR: No em ridiculitzi la situació perquè…
CH: No, si es ridiculitza vostè sol, Raül [torna a riure]. No cal que el ridicultizi jo. Si amb aquesta carta es ridiculitza sol qui la signa!
RR: Però vostè sap què diu?
CH: Sí, és clar. M’escolto cada dia.
RR: Està comparant la situació oberta a Catalunya, amb el debat polític i social que hi ha, amb la situació de la Manxa. M’està dient que és exactament el mateix?
CH: No, li estic dient els vols d’avions són els mateixos.
RR: No, no ho són!
CH: Sí, home, sí. L’avió és el mateix, que va donant voltes.
RR: No, no! Perquè aquesta situació, abans del debat, no existia. I ara sí. Quina és al diferència?
CH: [Riu] És clar, és clar… L’exèrcit els envairà [‘I aquest home compta els avions’, diu un tertulià]. En fi, Raül, jo li agraeixo molt que vostè m’hagi atès en qualsevol cas, ha estat molt amable, i quan vulgui em té a la seva disposició, per ampliar, aclarir, especificar, subratllar, només cal que em truqui.
RR: Jo ja voldria, però és clar… Amb molt de gust, igualment, però sàpiga vostè que la diferència és legítima. Vostè té la seva opinió i una altra gent en tenim una altra, i em sembla normal.
CH: Sí, és evident. Raül Romeva, moltes gràcies. Una abraçada molt forta, adéu.
RR: Adéu.
