17.10.2012 - 23:17
A la directora del film no li fa massa gràcia que un dels temes que aborda la seua pel·lícula, l’educació, estiga de tan rabiosa actualitat. La cineasta es llança contra les retallades que estan deixant l’ensenyança pública tremolant, llançada als peus dels cavalls i en mans de la privatització més salvatge. I Patrícia Ferreira s’hi mulla en el seu film, amb totes les conseqüències que això comporta: el rebuig d’uns i l’aplaudiment d’altres, ni més ni menys que les dues parts en litigi que lluiten en aquest conflicte.
Per això, la directora va fer una encesa defensa de la tasca dels mestres en el festival de Màlaga, on el film va conquerir, entre altres premis, la ‘Biznaga’ d’or. ‘Ens estem jugant el futur del país’, va explicar després de qualificar d’herois els mestres. Precisament va ser amb ells, amb els mestres, amb qui Ferreira va estar parlant (i veient-los treballar a les aules) abans de dirigir ‘Els nens salvatges’.
La pel·lícula mostra tres adolescents que es troben perduts i incompresos, tant a casa com a l’institut. Que ningú no s’enduga un engany, perquè l’adjectiu de salvatges no es refereix sols als tres protagonistes sinó, en ocasions, a uns pares que no saben, no volen, o no poden sentir empatia envers els fills.
Els tres adolescents viuen a una gran ciutat. Són autèntics desconeguts per al món dels adults que els envolta, i això inclou els propis pares i els professors. Què passaria si pogueren saber què pensen, i sabérem què volen fer, què volen ser en el futur? El seu aïllament emocional, portat a l’extrem, tindrà conseqüències inesperades que sacsejaran la societat i, òbviament, el seu propi univers.
Aquest també és un relat fílmic sobre la incertesa i la solitud. El seu estil és el del retrat quasi documental, vena naturalista, que busca, abans que res, polsar les inseguretats i debilitats dels tres jóvens protagonistes a partir d’una situació irreversible i aquelles coses i persones que els envolten.
Poc a poc se’ns van donant les informacions necessàries per tal que puguem entendre el deteriorament de les seus relacions familiars, fastiguejats d’uns pares que no els comprenen, habitants d’un univers escolar virulent i amb relacions amb els professors i els companys més que conflictives i que suposen el descontent de tota una generació, més enllà de la pèrdua de valors i ideals i immersos en una crisi descomunal, però mancada de qualsevol indici de moralitat.
