18.10.2012 - 06:00
El destí ha volgut que la jornada de reflexió de les eleccions basques coincidís exactament amb el primer aniversari del final d’ETA. D’ençà de l’anunci de l’organitzada armada, el context polític ha canviat completament: s’ha trencat l’acord de govern, s’han convocat eleccions avançades, les forces de l’esquerra abertzale s’han constituït en coalició i, a més, es presenten a les eleccions sense l’amenaça de ser il·legalitzades. Aquestes són, a més, les primeres eleccions sense ETA d’ençà de la democràcia. De tot plegat, i d’aquesta nova etapa que s’obre al País Basc, en parlem amb el periodista Antoni Batista, expert en el conflicte basc.
—Unes forces que han governat aquesta darrera legislatura…
—Sí, en circumstàncies molt estranyes, especials, i arran d’haver prohibit l’esquerra independentista. Que socialistes i PP siguin apartats del poder és una altra cara d’aquesta moneda. També explica tot el que ha passat aquest últim any.
—I al carrer? Com ha canviat la societat basca?
—La societat basca camina cap a la reconciliació. Mentre Espanya i les associacions de víctimes corporatives espanyolistes caminen cap a la confrontació i la revenja, els bascos, incloses moltes víctimes, van cap a la reconciliació definitiva. Saben que han de viure amb ells mateixos i que no els toca cap més remei que compartir. Ha passat en algunes altres societats que han viscut el trauma de la violència. Al final s’han acabat reconciliant perquè no toca més remei.
—És un procés lent?
—La reconciliació sempre és una via lenta. Els grans canvis no es fan en poc temps. En política, potser sí, però la societat, quan hi ha ferides tan profundes, sovint necessita temps.
—Sigui com sigui, aquestes són les primeres eleccions sense ETA…
—Sí, i això les fa especials. D’entrada, no hi ha la interferència de la violència, i el panorama polític és finalment nítid. Les forces amenaçades ja no ho són, i les forces prohibides ja són a les urnes. El final d’ETA és un gran salt qualitatiu, que va molt més enllà del País Basc. La violència d’ETA, històricament, ha contaminat l’independentisme, o ha permès que la gent que no és independentista i de posicions molt ultres l’estigmatitzessin molt. D’ençà que ha desaparegut la violència, l’independentisme en general a tot l’estat espanyol respira amb molta més comoditat i es pot expressar amb molta més força. Al País Basc sobretot, però també a Catalunya.
—La llosa de la violència fa que el procés sobiranista basc sigui més lent que no el català?
—Jo més aviat diria que el fet que s’hagin tret de sobre la llosa de la violència ha tingut un efecte immediat. És encara aviat per a dir si l’un procés serà més lent o més ràpid que l’altre. Els bascos tenen a favor que el seu PIB no és gaire significatiu per a l’estat espanyol. I també em penso que a la llarga tindran una majoria social i una massa crítica política probablement més unides i fortes que no pas les que hi haurà a Catalunya.
—Home, a Catalunya la massa social és molt forta… Us referiu al fet que també per primera vegada l’esquerra independentista es presenta a les eleccions en una sola coalició?
—Sí, per exemple. L’esquerra independentista basca ha fet un exercici de maduresa i de realisme. Crec sincerament que l’esquerra independentista catalana acabarà pagant no haver fer una coalició. No entenc que es ventilessin la coalició amb una reunió d’una mica més d’un matí. Entre més coses, en certa manera deixen l’independentisme més fàcilment a mans de Convergència, que és la dreta.
—Tornant al País Basc, us imagineu un govern Bildu-PNB?
—No. Però sí que m’imagino una victòria del PNB i que després faci variacions tàctiques per a poder governar i tingui un gran acord estratègic i nacional amb Bildu per al gran tema de l’autodeterminació. Si guanyava Bildu i podia governar, el procés a l’hora de fer el front nacional amb el PNB seria més fàcil.
—Sempre heu dit que el final d’ETA és un procés llarg. En quin punt ens trobem?
—El final d’ETA no és cosa d’un any. Jo crec que és cosa d’aquests darrers vint anys. Per aturar un vaixell s’ha de fer una volta molt gran i per aturar un tren es necessiten molts quilòmetres. El final d’ETA s’arrossega des de l’any 92. I l’estat espanyol ho ha viscut ara d’una manera una mica sobtada i, encara que li toqui fer-ho, no crec que prengui cap mesura de distensió a curt terme. És a dir, en aquests vint anys la conjunció de factors diversos ha acabat portant al final d’ETA i el govern espanyol no s’ho acabava de creure.
—Quins són aquests factors que han portat al final d’ETA?
—Per començar, la inclusió de Batasuna i ETA a la llista d’organitzacions terroristes internacionals, cosa que implica que hi lluitaven en contra no tan sols les forces de seguretat de l’estat espanyol, sinó serveis d’intel·ligència mundials molt més preparats. Això debilita ETA. Però també debilita ETA la seva pròpia activitat, amb determinades accions que fan que la població s’hi posi en contra perquè no les entén. I parlo de població que en un determinat moment li havia fet costat. La irrupció d’al-Qaida i del terrorisme internacional també agafa ETA de trascantó. El final de l’IRA, per exemple, etc. Hi ha molts factors que els porten a pensar que el cicle de la violència s’ha acabat. I situo el començament l’any 92 perquè és l’any en què Eugenio Etxebeste fa la primera reflexió en aquest sentit. I també a principi dels noranta parla en termes semblants Julen Madariaga, que és precisament un dels fundadors de l’organització que va teoritzar sobre l’ús de la violència.
–Dieu que ara toca moure fitxa al govern espanyol. Què és la primera cosa que hauria de fer?
—Home, el govern espanyol té les claus de les presons. I ha de començar a fer gestos acostant i alliberant presos. Aquest és el pas següent. La gestió dels presos és el principal problema ara.
—Quan? De quins terminis parlem?
—Com deia, no ho faran a curt terme. I no crec que hi hagi termes. De fet, crec que ni l’esquerra abertzale no se n’ha fixat. Però jo diria que més aviat tot porta, tant al País Basc com a Catalunya, a un procés unilateral d’independència. És a dir, no a demanar permís, sinó a sortir, perquè l’estat espanyol ja ha demostrat que no vol negociar. I això també ho sap l’esquerra abertzale. Jo crec que la lliga per la independència s’ha convertit en una lliga unilateral. I si el problema dels presos s’acaba resolent, no serà perquè l’esquerra abertzale hagi negociat amb el govern espanyol, sinó per la pressió internacional. Per exemple, com ja ha fet aquesta setmana el tribunal d’Estrasburg condemnant Espanya per no haver investigat les tortures als detinguts pel tancament d’Egunkaria.
—De moment sembla que hi ha gestos del govern espanyol en sentit contrari, com el fet de mantenir Otegi empresonat i aquests dies especialment aïllat…
—El fet que Otegi estigui a la presó hi influeix molt, perquè jo sóc dels qui creuen que, si fos al carrer, guanyaria les eleccions. Permeti’m que aquest punt el deixi així, eixut i contundent.
—D’acord. O sigui que us imagineu un Otegi lehendakari en el futur…
—I tant! Arnaldo Otegi és en aquests moments el polític més ben situat per a ser un president carismàtic al seu país. És políticament dotat, té discurs, té carisma personal, sap comunicar bé, no necessita papers… És a dir, és un polític d’aquests de la vella escola, que ja no n’hi ha, que poden posar-se davant un faristol i fer una arenga plena de contingut, entenedora i fàcil de digerir. A banda, és una persona culta i simpàtica. A sobre, el govern espanyol li fa una campanya fantàstica aquests dies, tenint-lo injustament a la presó i aïllant-ho cada vegada més. Jo crec que un dia veurem Otegi lehendakari, sí.
