15.10.2012 - 06:00
La seguretat i la defensa han estat, amb la moneda i la justícia, els símbols clàssics que han definit els estats-nació que van deixar enrere el sistema feudal. D’això, ja en fa molts anys i els estats han anat evolucionant i sofisticant el sistema de defensa amb organismes multinacionals i tractats i convencions pactades després de les grans guerres del segle XX.
Els exèrcits del segle XXI són molt desiguals, segons els estats. Des dels que tenen més de dos milions de soldats en actiu, com la Xina (2.285.000 soldats), els EUA (1.458.000 soldats) o l’Índia (1.325.000 soldats), als que no en tenen: Andorra, Samoa, Costa Rica, Tuvalu, Ciutat del Vaticà o les Illes Salomó.
El debat sobre la conveniència d’un exèrcit en una Catalunya independent no s’ha fet encara a fons; però el president Artur Mas va desfermar les primeres reflexions després de l’Onze de Setembre, quan va dir que l’estat català no tindria exèrcit. La idea va ser rebatuda pel president del Centre d’Estudis Estratègics de Catalunya i ex-director general dels Mossos d’Esquadra, Miquel Sellarés, per qui el sistema de seguretat europeu no entendria que Catalunya no assumís cap cost ni cap risc en defensa.
Entre tenir exèrcit i no tenir-ne hi ha opcions que poden considerar-se una tercera via. Per exemple, hi ha estats que no tenen exèrcit permanent (Haití, Islàndia, Mònegue, Panamà, Vanuatu i Illes Maurici), però sí que tenen forces militars limitades. Per una altra banda, dels estats sense força militar, n’hi ha que tenen convenis de defensa amb estats que consideren referents o amb aliats històrics.
El cas d’Islàndia, sovint adduït, és peculiar: no té exèrcit permanent des del 1969, encara que és membre actiu de l’OTAN; té un acord de defensa amb els Estats Units d’Amèrica, que van desplegar una força de defensa a Islàndia i una base militar a Keflavík (del 1951 al 2006). El 2006 els EUA van deixar la base, però amb el compromís de continuar proveint seguretat i defensa al país. Tot amb tot, Islàndia té una força militar expedicionària per a mantenir la pau, un sistema de defensa aèria i una guàrdia de costes militaritzada.
Una creença equivocada és que Suïssa no té exèrcit, potser perquè històricament s’ha declarat neutral en en la majoria de conflictes del continent europeu; però la veritat és que té una força militar de 134.886 soldats actius, amb 77.000 més a la reserva.
Un futur estat català té, doncs, un ventall prou ric d’opcions a l’hora de decidir un model de seguretat. Tant si opta per tenir exèrcit com si no, Catalunya també haurà de decidir si vol pertànyer a l’OTAN; i en cas de voler entrar a l’OTAN, i de no voler exèrcit, pot trobar-se obligada a aportar-hi un contingent militar mínim, com el Luxemburg, que únicament té nou-cents soldats.
