09.10.2012 - 06:00
No se sap de cap cas al món en què dues llengües coexisteixin en una mateixa societat sense que l’una acabi desapareixent relativament aviat. Entre més estudiosos, ho avala el prestigiós lingüista anglès establert a Austràlia, Robert Malcolm Ward Dixon, i ho ratifica, per exemple, al llibre ‘The Rise and Fall of Languages‘. Entre més coses hi diu que, quan dues llengües coexisteixen en un mateix territori, l’una acaba, sempre, imposant-se sobre l’altra, per demografia, prestigi, violència… El món n’és ple d’exemples, des de les llengües indígenes d’Austràlia i de l’Amazones al gaèlic, a Irlanda.
Dixon, ex-director del Centre de Recerca de Tipologia Lingüística de Melbourne i actual professor de la James Cook University de Queensland, no és pas l’únic investigador que fa una tal afirmació. De fet, és una opinió comuna entre sociolingüistes i historiadors de les llengües, que avisen del perill de dotar d’un mateix rang institucional dues llengües parlades en un mateix territori per una mateixa societat. No debades, l’article publicat ahir pel president d’Esquerra Oriol Junqueras, defensant l’oficialitat de l’espanyol en una Catalunya independent, va fer soroll a les xarxes socials. N’hi ha prou de fer un cop d’ull a les mencions rebudes per Junqueras a Twitter (@junqueras).
El cas flamenc
Per Dixon, ‘tota llengua és l’emblema d’una comunitat’ i tota llengua que no disposi d’un espai de comunicació i d’un territori garantits i hegemònics, acaba desapareixent.
Un exemple? El flamenc. Francès i flamenc van ser declarats cooficials a l’estat belga i no fou fins als anys trenta del segle XX, cent anys després de la constitució de Bèlgica, que les universitats flamenques varen decidir de recuperar el flamenc com a llengua principal, alhora que els partits polítics van fer un pas ferm en favor de la llengua del país. Mentrestant, el francès ja s’havia imposat a una part tan sensible del territori com Brussel·les.
Com explica Dixon, el procés és senzill: quan una llengua entra en l’àmbit d’una altra (sigui per migració, per ocupació, per prestigi…) la situació lingüística es desequilibra fins que, tard o d’hora, l’equilibri es restableix en favor d’una de les dues llengües, i en detriment de l’altra, que desapareix. Tots els casos històricament coneguts ho confirmen.
I els casos de Suïssa, Letònia, Estònia, Irlanda, Finlàndia… i Andorra
A Europa hi ha casos i models diversos, però cap no contradiu la posició general de la sociolingüística. El cas de Suïssa no és pas el que considerem, perquè cada una de les tres llengües oficials de la confederació és hegemònica al seu territori i en cap no n’hi coexisteix cap de les altres dues. Això no obstant, i malgrat la protecció acordada per l’estat a cada llengua, aquests últims decennis l’alemany ha guanyat terreny en detriment de dues llengües tan sòlides com el francès i l’italià –i ja no diguem del romanx, que sí que es troba en situació de coexistència i que, a sobre, no és oficial a tota la confederació.
El lingüista Gabriel Bibiloni recordava alguns casos europeus en aquest apunt del seu bloc: a Irlanda el gaèlic i l’anglès són cooficials, amb el resultat que la llengua pròpia del país perd parlants cada any; a Letònia, Estònia i Lituània, tots tres països amb importants minories russes, el letó, l’estonià i el lituà són les úniques llengües oficials, respectivament; i a Finlàndia, el finès és llengua oficial única i el suec gaudeix d’un règim de cooficialitat per a determinades prerrogatives. En veient tots aquests casos, Bibiloni és clar: ‘crec que el que garantirà la normalització del català és no sols l’estat sinó l’oficialitat única de la llengua i la seva condició de (i percepció com a) llengua nacional.’
I afegeix, referint-se al cas català: ‘si una part (que pot ser important) dels jutges, dels funcionaris, dels policies, dels metges i de tots els qui cobren de la societat que serveixen es poden plantar i es planten com ara en el seu monolingüisme espanyol amb la base legal que aquesta és una llengua oficial, el viatge no haurà servit de res. És més, crec que una societat en què una part es plantàs en el monolingüisme espanyol seria una societat conflictiva.’
A les xarxes socials hi circulava ahir de nou aquest apunt que l’escriptor Toni Cucarella va fer al seu bloc l’abril passat, en què recordava el cas del gaèlic a Irlanda en contraposició al del flamenc a Flandes i al del francès al Quebec. ‘A pesar de la independència d’una part d’Irlanda ara fa noranta anys, que va donar al gaèlic estatus legal de llengua pròpia d’Irlanda, el manteniment de l’anglès en un nivell semblant ha facilitat la pràctica desaparició de la llengua gaèlica en territori irlandès. El peix gran que es menja el xicotet. Casos completament diferents del gaèlic irlandès són el neerlandès de Flandes i el francès del Quebec. En tots dos casos es va aconseguir aturar i revertir el retrocés lingüístic quan els flamencs bandejaren el francès i els quebequesos l’anglès, tot declarant llengües oficials úniques als seus territoris el neerlandès en un cas i el francès en l’altre.’
També en parlava recentment en aquest article al diari Ara el pedagog Joaquim Arenas, ex-cap del Servei d’Ensenyament del Català de la Generalitat i ex-rector de la Universitat Catalana d’Estiu. ‘Si la independència depengués d’aquest factor [de la cooficialitat de l’espanyol], és clar i evident que aquest preu no es podria pagar. Seria la dissolució de la nació. Això ho sabia el general Franco i ho saben els seus seguidors, no pas extingits.’
De moment el català és llengua oficial única només a Andorra. I ningú no ho qüestiona, i això que la proporció de catalanoparlants és, a Andorra, inferior a la del Principat.
