30.09.2012 - 16:11
El debat sobre la importació a Mallorca de residus d’altres països (emmascarats baix l’eufemisme de “combustibles sòlids recuperats”) ha posat en evidència les contradiccions entre el que hauria de ser una política de residus i el negoci dels residus. Política i negoci, a pesar del denominador comú dels residus, tenen objectius i interessos ben diferenciats, i hem d’advertir que cap política pública -més encara en una matèria sensible com aquesta- no ha de quedar supeditada al negoci i l’interès privat. Gestionar els residus de manera responsable i sostenible, amb el menor impacte ambiental i el millor impacte social, necessita d’una política pública de residus.
Emperò en els darrers vint anys no ha estat així. El PP i UM van deixar “atado y bien atado”, primer el 1993 amb el primer concurs i llavors el 2007, un contracte a 50 anys vista que no té precedents en el món civilitzat. Pel camí han quedat el rebuig del PP/UM a la primera Iniciativa Legislativa Popular d’aquesta terra (que justament volia evitar la incineració) el 1994, i dos “Pactes de Progrés” que han fet el que han pogut per corregir el desbarat de situar la incineració com a tractament prioritari dels residus, quan a tot l’entorn europeu és, juntament amb els abocadors, la darrera opció.
A la concessionària TIRME sempre li ha interessat més cremar que, per exemple, fer rendibles instal·lacions en les quals mai no han cregut, incloses al Pla Director de 2001 impulsat per Els Verds en el seu moment, com ara la planta d’envasos, la de biometanització i compostatge, o la de Calvià. D’haver-ho fet i d’haver seguit en la mateixa línia, potser avui parlaríem no d’importar residus, sinó de tancar els forns de Son Reus. Comptaríem amb una tarifa més barata, i encara es pot fer. Aquest afany per cremar es deu a l’anomalia -induïda per la pròpia concessionària en el procés- de què alhora que pagam la incineració més cara (quatre vegades més que a TIRMadrid, per exemple), a TIRME l’opció de tractament que li surt més barata és la de cremar. Una anomalia comentada a diferents auditories, per cert. A més a més, tot el que es crema es deixa de reciclar; i com més cremam, més es contamina, amb el conseqüent risc per a la salut, per molts controls ambientals que s’hi estableixin (i els que hi ha els hi devem a la mobilització social contra la incineradora en els anys 90).
Aquest afany crematístic ens ha duït a la polèmica proposta de la Consellera de Medi Ambient (en realitat, proposta de la concessionària), d’importar residus de l’estranger amb l’excusa que així s’abaixarà la tarifa. Ni és cert que la importació i la incineració d’aquests residus pre-tractats sigui inòcua, ni tampoc no ho és el fet que això permeti baixar la tarifa. Novament, li devem tot aquest embolic a un contracte a l’altura si més no del de Palma Arena o el Palau de Congressos, que blinda la tarifa amb pujades anuals progressives (amb un bot del 50% el 2010 que no s’ha executat) fins al 2041. Víctimes de l’absurd d’aquest sistema són també els Ajuntaments -de tots els colors- que en aquests anys han fet els deures i han apostat per la recollida selectiva i “porta a porta”: ara resulta que tanmateix, i a pesar de la conscienciació i l’esforç dels seus ciutadans, han de pagar igual que si ho cremassin tot.
La informació sobre el cas “Di Zio”, propietari de la planta de “combustibles derivats de residus” a Pescara que havia de servir de contrapart a TIRME en el seu projecte d’importació de residus a Mallorca, involucrat en diversos casos de corrupció i compra de polítics per forçar la modificació de lleis i fer-se amb projectes de gestió dels fems, és la demostració que el camí elegit pels actuals gestors del PP és errat, i poc o res no té a veure amb el que ha de ser una política pública de residus. Fins i tot el mite sobre la pressumpta “energia verda” que acompanya qualsevol planta d’incineració no és més que una oportunitat, com denuncia Paolo Rabitti en el cas d’Itàlia, per a la reconversió de tot un sector dominat històricament per la màfia en noves incineradores i plantes de CDRs que aprofiten les ajudes europees i les primes energètiques en favor dels seus interessos.
És el moment de fer una aturada al camí. No té sentit que en moments en què per mor de la crisi es revisa tot (inclosa la Constitució!), no es revisi el contracte del Consell amb TIRME. Perquè mentre això no es plantegi, és molt difícil fer una política de residus en condicions, la que Mallorca es mereix, des de la consciència que som una illa, i sense altre horitzó que la responsabilitat social i ambiental. Cremar més que ningú no ens converteix en referent de res, mentre que fer les coses d’una altra manera potser tampoc, però pot generar, com està demostrat, fins a 40 vegades més llocs de feina que incinerar, a més de reduir els impactes que la incineració genera.
No esperam massa d’un Consell que l’única Llei que ha proposat al Parlament -en la potestat que li confereix l’Estatut- és la Llei de Caça. Podria haver estat una Llei de Residus (tan invocada per la Consellera Soler la passada legislatura), i hagués estat un bon començament, però encara hi som a temps. Rectificar és de savis. La societat ho espera
