Pau Alabajos conquesta el Palau de la Música

Pau Alabajos va inventar-se l’etiqueta #primaveravalenciana, quan els estudiants valencians van ocupar el carrer. Per això el cantant de Torrent es va permetre al final del concert d’anit un gest insòlit: va demanar al públic que es quedara dempeus mentre ell feia una foto i una piulada per a dir que ‘el palau és nostre‘.

Això arribava al final d’un llarg concert, on el cantant havia aconseguit finalment omplir el Palau de la Música de València, un espai públic hostil tradicionalment a la música del país. De fet, el darrer concert d’un cantant en català en aquell escenari, amb la sola excepció recent d’un concert dels Manel, calia anar-lo a buscar al començament de la transició democràtica amb Raimon. Per tal de fer-ho avinent, uns minuts abans de la piulada, Alabajos havia convidat els assistents a cantar ‘Al vent’.

Aquell era un dels records i homenatges de la nit. N’hi va haver també per a Ovidi Montllor amb el públic fent de comparsa musical i per a moltes de les causes que Pau Alabajos abandera amb la seua guitarra. Des de Guillem Agulló a les víctimes de l’accident del metro de València, des de Palestina al desheretats del món.

Però sobretot va ser la nit de Vicent Andrés Estellés. El poeta de Burjassot és un personatge emblemàtic encara al País Valencià i una de les grans referències del cantant, que convidà amics i companys de moltes procedències a llegir-ne els poemes entre cançó i cançó. Miquel Gil però va anar més enllà i convertí l’enyorança estellesiana per la filleta perduda en un cant d’estil entonat sense cap més acompanyament que les seues mans, un moment que esborronà, literalment, l’audiència.

Audiència que era, per si mateixa, un altre dels components clau del concert. El fet que el Palau de la Música siga un espai tan poc obert a la música en valencià va fer del concert tot un esdeveniment ciutadà, amb etiqueta pròpia, #paualpalau, i amb públic que l’omplia de gom a gom. Es van esgotar les entrades a la venda i fins i tot hi havia qui reclamava que s’hagueren posat també les cadires de darrere l’escenari, que el Palau no obre si no es tracta d’un concert simfònic especial.

Els assistents van gaudir d’un espectacle molt especial també, amb versions simfòniques de les cançons més emblemàtiques d’Alabajos interpretades per una Orquestra Simfònica del Coral Romput tan sorprenent com compacta. Tots ells, músics professionals, amics, que col·laboraven desinteresadament i que van oferir moments excelsos, inclosa una versió especial de la Moixeranga, orquestrada per Laura Navarro que va servir per a cloure l’acte.

Com era d’esperar no van faltar els crits independentistes i les banderes, que el cantant mirava de tant en tant des de l’escenari amb cara satisfeta. Al final va dir que tot allò era un somni que havia perseguit molts anys i va decidir esmentar pel seu nom, un a un, tot aquell estol de músics que li feien costat, el del seu rotundi eficaç  grup i els de la improvisada orquestra, alguns dels quals dissimulaven ben poc en les seues mirades la condició de fans.

I al carrer els espectadors, eufòrics, van començar a preguntar-se quin seria el pròxim cantant a dotar de normalitat la institució de vora el riu o quin havia de ser el pròxim espai a recuperar de València, amb una candidatura ben òbvia: la plaça de bous.