27.09.2012 - 06:00
Pau Alabajos farà dissabte, al Palau de la Música de València, un concert especial per molts motius. N’és el principal que el Palau no ha brindat cap concert d’un cantant en català des que els anys vuitanta hi actuà Raimon. ‘És una victòria de tots’, diu.
Ha batallat més d’un any per aconseguir aquest espai, i dissabte hi repassarà les cançons més destacades dels seus tres discos, i les interpretarà ensems amb l’Orquestra Simfònica del Coral Romput, i acompanyat de músics amics i de companys que recitaran versos de Vicent Andrés Estellés.
—Pau Alabajos al Palau de la Música de València. Aviat és dit, però és un fet extraordinari. Ha estat gaire difícil?
—Hem hagut de picar molta pedra. Ho havíem lligat per al setembre de l’any passat, però a última hora ens digueren que hi havien de fer obres i ho haguérem d’anul·lar. Però crèiem que era un projecte interessant: celebrar els deu anys, enregistrar un disc en directe, actuar amb una orquestra simfònica… i el Palau era el lloc. Vam continuar negociant i després de molts mesos aconseguírem de fixar la data del 29 de setembre.
—Ara, ben mirat, no és que sigui el primer cop que toqueu al Palau…
—No, el 2 de març de 2005 ens hi tancàrem amb tot de músics per reivindicar que les institucions públiques valencianes ens feren costat i oferírem un concert sense instrumental a la cafeteria del Palau.
—Des de llavors ha canviat res?
—Corre un vídeo de TV3, que seguia la protesta, amb unes imatges en què Miguel Domínguez [regidor de l’ajuntament] diu a Miquel Gironès [músic d’Obrint Pas]: ‘Sí, sí, presenteu-nos una proposta i us programarem sense cap problema.’ Ho feren i la resposta ha estat el silenci administratiu tots aquests set anys.
—Però heu continuat batallant.
—Sí, perquè és un espai escènic que ens pertoca, com a valencians. El paguem amb els nostres impostos. És el Palau de la Música de València, una casa per a tots els músics del País Valencià. Hi hem insistit molt i molt, i al final ha eixit bé. No sé si pels temps que corren, en què necessiten omplir la caixa, però el cas és que ens han cedit l’espai. I les entrades són quasi totes venudes.
—I per què s’ha d’insistir tant perquè algú com Pau Alabajos hi pugui tocar?
—Per ells, encara no és normal cantar en valencià, i la prova és que l’últim cantant compromès que hi actuà, fou Raimon, a mitjan dels vuitanta, quan a l’ajuntament governava Ricard Pérez Casado, del PSOE. Sí que hi han tocat alguns grups en català, com Manel i els Amics de les Arts, però el contingut i l’origen encara pesen molt. Perquè, evidentment, cançons que farem al Palau com ‘Línia 1’ o ‘Contra el ciment’, que parlen de la gestió valenciana, no agraden. A vegades també és per desídia, per ignorància de les propostes que es fan.
—És una victòria, doncs.
—Sí, ens fa molta il·lusió, i és una gran victòria. Però no simplement meua, i és per això que convidem músics i col·laboradors diversos a participar-hi, com Feliu Ventura, Miquel Gil, Cesk Freixas… Que en siga partícip també una part important de la societat valenciana, que ha treballat molt per la nostra cultura i la nostra llengua, però que no ha arribat mai a pujar en un escenari d’aquestes característiques. És una victòria de tots. També retrem homenatge a Vicent Andrés Estellés, una figura que no ha tingut el reconeixement públic i institucional que es mereixia. Dedicar-li una nit al Palau de la Música és una manera de llevar eixa espineta.
—Amb aquest concert també commemoreu els deu anys de la vostra carrera. Anem enrere: per què vau decidir, un dia, de dedicar-vos a la música?
—Començàrem tocant al carrer. Durant dos anys, fins que el 2004 vam traure el primer disc. Era divertit. Amb un amic passàvem l’estona i ens pagàvem el berenar amb els guanys que fèiem tocant. És un cuquet molt d’agrair. Veus la música en essència: toques la teua música i hi ha un públic que no la coneix ni l’espera, i veus com la rep. És inexplicable la sensació, quan algú valora això que fas sense intermediaris. Una pujada d’adrenalina.
—I per què cançó d’autor?
—Per la música que he sentit a casa i perquè tot això és també un projecte de consciència social. És una manera de militar, de posar-hi el teu granet d’arena. Les coses que et preocupen i que has llegit als diaris, les denuncies en els pentagrames. I és també parlar de tu mateix. Per mi, fer música és molt autobiogràfic, i les preocupacions, siguen col·lectives o individuals, m’agrada de posar-les en paper. És una manera d’aclarir-te les idees, d’examinar-te a tu mateix, de mirar de trobar solucions alternatives, i a voltes també d’oferir un poc d’esperança. Perquè la música també és això, és com una empenteta. Injecta un poc d’èpica al nostre treball diari de canviar i construir el país.
—Quina és la millor cosa d’aquest ofici?
—La interacció amb el públic. Escriure una cançó en la intimitat de la teua habitació, situar-te en un escenari, cantar-la i que en acabat algú et diga que aquella cançó li ha recordat un moment concret de la seua vida i que li ha anat bé. Que una cançó teua puga ajudar algú és màgic.
—I la pitjor?
—Que, pel fet de no tenir una indústria consolidada, hàgem de fer moltes coses per arribar a fi de mes: fer-te de mànager, de comptable, de ‘community manager’, cap de premsa, i de músic, i assajar, i a voltes no arribes a tot. Ara, són inconvenients que suportes de gust perquè saps que la resta –poder-te dedicar a un ofici tan bonic com aquest– compensa moltíssim.
—En aquest context de manca d’indústria consolidada i de suport institucional va néixer fa set anys el Col·lectiu Ovidi Montllor. La situació ha millorat des d’aleshores?
—La situació ha millorat, però no per part de les institucions, que continuen tancades en banda. El nostre objectiu primari, que era que les institucions s’obriren una mica i crearen algun ajut que es convertira en suport directe a la música en valencià, no s’ha aconseguit. Sí que s’ha aconseguit, i n’estem molt orgullosos, que l’escena s’haja consolidat tota sola. Del 2005 al 2012 han passat moltes coses i s’ha format molt de públic, hi ha hagut recopilatoris, festivals, una obertura estilística… No és tot culpa del COM, és en part gràcies a les aventures de molta gent que ha volgut posar-hi el seu gra d’arena i tirar endavant. Però s’ha aconseguit, per exemple, tocar al Palau de la Música i que les entrades es vengueren totes. O les rondes d’Obrint Pas, de Botifarra i de Miquel Gil a l’estranger. Això era impensable fa deu anys. S’ha aconseguit una normalitat, malgrat les institucions. Entre tots hem forjat una mena de Conselleria de Cultura alternativa que ha anat construint una escena musical valenciana en xarxa. I ara hi ha més concerts que mai, més festivals que mai, més discos que mai, i comença a ser normal. És una escena amb un públic, i això no es pot passar per alt.
—Tocar dissabte al Palau obre el camí perquè no hàgim d’esperar tants anys a veure-hi un altre concert similar?
—Això sí que m’agradaria! I en part quan ho fèiem pensàvem en això: que fer-ho per primera vegada era marcar un precedent. Crec que hauria de ser més habitual. Ja ho veurem! Hem de pensar que, si tenim el públic de la nostra banda, és perquè podem fer grans coses.
Informació relacionada:
Entrevista i actuació en acústic: ‘La indignació és un bon ingredient per a fer cançons’
