25.09.2012 - 06:00
El president Mas no vol pronunciar la paraula ‘independència’. Diu ‘estat propi’, però al món hi ha molts estats propis, federals, que no són independents i encara situacions intermèdies com la de Puerto Rico o Grenlàndia, que no són dependents, però tampoc independents. Expliquem com funcionen aquests estats.
Puerto Rico
Puerto Rico és un ‘estat lliure associat’ dels Estats Units per la senzilla raó que no pot ser res més: ni els independentistes no són prou forts per a fer-ne un estat independent, ni ho són els partidaris de la integració als Estats Units per a fer-ne el 51è estat de la Unió.
Oficialment, Puerto Rico és ‘un territori no incorporat dels Estats Units’. Pel Tractat de Parós, del 1898, Espanya va cedir l’illa als Estats Units. El 1917 els porto-ricencs van esdevenir ciutadans dels Estats Units, per més que l’illa no era, ni és, un estat (no és un cas únic, tampoc no ho és Washington DC). Des d’aleshores el Congrés dels Estats Units és el principal legislador de l’illa, per més que els porto-ricencs no hi tenen representació ni voten en les eleccions presidencials. Des del 1947 Puerto Rico vota un governador, que és el principal càrrec electe de l’illa. Els Estats Units reconeixen a Puerto Rico el dret d’independitzar-se –i el 6 de novembre d’enguany tornarà a haver-hi un referèndum sobre la qüestió.
Les relacions entre els Estats Units i Puerto Rico són regulades per les constitucions de Puerto Rico i dels Estats Units. El cap d’estat de Puerto Rico és el president dels Estats Units, i les lleis dels Estats Units hi prevalen, en cas de discussió. Puerto Rico no pot mantenir relacions internacionals per compte propi ni signar tractats. I si bé l’espanyol és la llengua oficial de l’illa, també ho és l’anglès. En realitat, Puerto Rico té menys capacitat política que no els estats membres dels Estats Units i no gaire superior a la d’una comunitat autònoma espanyola.
Però l’ONU ha demanat repetidament als Estats Units que permeti a Puerto Rico exercir el dret d’autodeterminació, i la reclamació independentista s’hi manté viva.
Regne dels Països Baixos
Un dels casos més recents de nova formulació política estatal és la constitució del Regne dels Països Baixos, una monarquia integrada per quatre nacions.
Actualment el Regne dels Països Baixos abasta quatre nacions, iguals entre si: els Països Baixos pròpiament dits, Aruba, Curaçao i Sint Maarten. Els Països Baixos consten, doncs, del seu territori europeu (sovint anomenat, a tort, Holanda) i de les tres illes del Carib que no van voler formar part de les tres nacions caribenques nascudes de la dissolució, el 2010, de les anomenades ‘Antilles neerlandeses’.
Totes quatre nacions tenen una constitució pròpia, subordinada a la Carta del Regne dels Països Baixos. En teoria, totes quatre són iguals, però això no és cert, en bona part per motius de magnitud i de demografia. I quan un afer interessa únicament el territori europeu dels Països Baixos aquest pot actuar lliurement sense necessitat de consultar les altres tres nacions; aquestes, en canvi, no poden fer-ho.
Hi ha una institució de govern comuna, el Consell de Ministres dels Regne, format pels ministres dels Països Baixos i un ministre que representa cadascuna de les altres tres nacions. La Reina és reina de totes quatre.
Quant a representació internacional, Aruba, Curaçao i Sint Maarten poden no formar part d’un acord que hagi estat signat pels Països Baixos i poden ser membres d’organitzacions internacionals, incloent-hi l’ONU.
El Regne dels Països Baixos sembla una fórmula molt avançada de confederació que, entre més coses, estableix que la constitució no es pot canviar, si totes quatre nacions no s’hi avenen. Actualment, totes quatre formen part de la Unió Europea.
Regne de Dinamarca
Un cas molt semblant, però amb menys autonomia, és el del Regne de Dinamarca. El regne distingeix tres territoris, Dinamarca, les illes Fèroe i Grenlàndia. Les relacions mútues són unitàries, però Grenlàndia i les Illes Fèroe tenen poders autonòmics molt grans. El 2009 Grenlàndia va obrir un procés d’independència que inclou l’exercici de més poders, amb una disminució dels diners que Dinamarca hi aporta. Des del 2009 Dinamarca considera Grenlàndia ‘una nació separada als efectes de la llei internacional’, fet que li permet de negociar tractats amb els altres estats. En la pràctica, Dinamarca incorpora representants de tots dos governs en les negociacions sobre interessos comuns. Per exemple, la negociació entre Dinamarca i els Estats Units sobre la base americana de Thule, la van fer, formalment, Dinamarca i els Estats Units, però la delegació danesa fou dirigida pel govern de Grenlàndia.
Les illes Fèroe preparen una nova constitució que, a parer del govern danès, ultrapassa allò que la constitució del regne permet. De fet, el primer ministre danès va dir a les illes que es fessin independents, si realment volien allò que constava al text. Una curiositat és que, a efectes de la Unió Europea, els ciutadans danesos que tenen la residència permanent a les Fèroe no són ciutadans europeus.
Tant Grenlàndia com les Illes Fèroe formen part del Consell Nòrdic, però no de la Unió Europea –Dinamarca, en canvi, sí. Grenlàndia en va formar part del 1973 al 1985 i és fins avui l’única nació que ha abandonat la Unió Europea.
A tots dos països hi ha un alt comissionat, que representa la reina i que actua de mitjancer en cas de conflicte.
Les illes Åland
El cas de les illes Åland és especial: són part de Finlàndia, amb una autonomia extraordinària, avalada per un tractat internacional, cas únic al món. Això vol dir que Finlàndia no podria canviar la forma de govern de les illes, encara que volgués.
El 1912 la Lliga de Nacions (precedent de l’ONU) va declarar les Åland illes neutrals i desmilitaritzades, sota el control polític de Finlàndia, encara que siguin, sobretot de cultura, més aviat sueques. Encara avui les Åland tenen com a única llengua oficial el suec (no pas el finès) i els seus habitants són exempts de fer el servei militar. Tampoc no poden atracar-hi vaixells militars. Quan Finlàndia va entrar a la Unió Europea va negociar que cap mesura europea no toqués els drets dels ciutadans de les illes.
Les Åland són part d’algunes instàncies internacionals, com ara la Unió Postal o el Consell Nòrdic.
Alguns casos més
Hi ha més casos al món de formes de relació entre estats peculiars i poc habituals, generalment producte de la història i de la demografia. Per exemple, Liechtenstein és un país sobirà a tots els efectes, però la representació internacional la hi Suïssa, llevat de l’ONU, en què Liechtenstein és membre de ple dret. O les illes Cook i Niue són territoris independents, però associats a Nova Zelanda. En aquest cas, els ciutadans d’aquestes illes són administrativament ciutadans de Nova Zelanda, però no tenen nacionalitat neozelandesa. Des de no fa gaire les Illes Cook han establert relacions diplomàtiques pròpies amb una vintena de països.
