16.09.2012 - 06:00
Alguna gent s’ha sorprès de l’impacte i l’abast de la manifestació independentista de l’Onze de Setembre. Però repassant com hi hem arribat les explicacions són ben clares i no haurien de moure, precisament, a la sorpresa.
L’independentisme ha existit sempre als Països Catalans, encara que de forma minoritària. L’actual onada en la qual ha esdevingut central té molt a veure amb el que va passar després de l’aprovació del nou estatut.
El nou estatut de Catalunya, el tercer de la seua història, va ser aprovat el 2005 amb un suport enorme de 120 diputats a favor contra 15 en contra. Malgrat això, el congrés espanyol el va retallar i després de ser votat per la ciutadania en referèndum, encara el Constitucional espanyol el va retallar més (sentència, en pdf).
Aquest és l’inici de la crisi institucional que vivim.
El 10 de juliol de 2010 Òmnium organitzava una manifestació contra aquesta retallada que fins aquesta setmana era la més gran de la història de Catalunya.
Però de fet el sobiranisme ja havia marcat el seu poder de mobiltzació al carrer abans de la sentència del constitucional. El 18 de febrer de 2006, gairebé per sorpresa, la primera gran manifestació sobiranista, proposada per la Plataforma pel Dret de Decidir va recórrer el centre de Barcelona. L’1 de desembre de 2007, una manifestació posterior contra el desastre de les infrastructures, particularment de Renfe, esdevenia també un clam sobiranista.
La manifestació del 10 de juliol i la de l’onze de setembre, són en aquest sentit la continuïtat d’aquelles dues primeres, i han representat cadascuna d’elles un salt endavant pel que fa a la participació.
La segona clau per entendre què ha passat és el procés de consultes sobre la independència de Catalunya, que va iniciar-se a Arenys de Munt el 13 de setembre de 2009 i va acabar a Barcelona el 10 d’abril de 2011.
Les consultes (vídeo a vídeo) van acabar posant en les urnes. En el total de les diverses tandes les consultes van portar 812.934 ciutadans a votar que sí a la independència. Una xifra enorme que a més va anar acostant al procés sectors de població i territoris que es consideraven poc independentistes. L’espectacular participació de Barcelona, amb 257.000 vots va acabar de posar de relleu que els mites sobre l’independentisme estaven tots trencats i que el seu avanç social i polític tenia un difícil aturador.
Pel camí, a més, associacions grups i institucions havien posat de relleu l’injust tracte fiscal rebut, les constants agressions arreu dels Països Catalans a la llengua i el maltracte pel que fa a les infrastructures, que va tenir un epicentre clar en la campanya del #novullpagar.
En qualsevol cas un any i mig despés d’acabar el procés de consultes i dos anys i poc després de la gran manifestació d’Òmnium, Barcelona va deixar clar davant el món que la independència és el projecte que aglutina el major nombre de catalans, cansats de l’espoli fiscal, de la incomprensió i els insults i de la negativa per part dels governs espanyols del PSOE o del PP a reconsiderar una situació política, econòmica i social que la majoria del país considera injusta.
