13.09.2012 - 12:52
Madrid, 13 de setembre de 2012
De totes les tribunes que he fet a Madrid, aquesta és la més delicada de totes, sobretot per la situació actual. Fins i tot un amic meu em va preguntar si era oportú que hi vingués. Però vaig considerar que era bo mantenir el calendari i el compromís i, a més a més, també hi ha programada l’entrevista amb el president Rajoy per al dia 20 de setembre i una conferència de presidents per al començament d’octubre. Per tant, no sols hi vinc avui, sinó que hi vindré més i crec que és bo fer-ho, perquè malgrat que les coses estan com estan i observant-les de prop ja es veu la magnitud del procés a Catalunya, per això és important que puguem parlar i jo pugui transmetre, com a president de Catalunya, les inquietuds a Catalunya i perspectives de cara al futur proper. Procuraré parlar clar i no dir coses diferents d’un lloc o un altre, i intentaré no ofendre ningú. S’entendrà més o menys, però procuraré que ningú no es pugui sentir ofès.
Abans d’abordar el tema de més profunditat, em permetré fer alguns flaixos sobre unes altres coses. Concretament, voldria fer un flaix ràpid sobre la situació econòmica. Hi ha molta gent que es pregunta i ens pregunta si Espanya té actius, motors i capacitat suficients per capgirar aquesta situació des del punt de vista econòmic i si es pot arribar a recuperar un camí per a la creació de riquesa al conjunt de l’estat. Quan m’ho pregunten, acostumo a contestar que sóc dels qui penso que sí que té actius i capacitat per superar aquesta situació. Si parlés de Catalunya en aquest sentit de la recuperació econòmica, no en tindria cap dubte; la resposta seria rotundament que sí que té capacitat per a la creació de riquesa i, òbviament, de creació d’ocupació. Si em refereixo al conjunt de l’estat, en tindria molts pocs dubtes. Crec que Espanya té prou actius per poder sortir de la situació, no a curt termini, és evident i ja es veu, però a diferència d’uns altres llocs a Espanya és diferent, tot i que els passius són superiors als actius. En aquest sentit, m’agradaria fer una anàlisi breu: el nostre principal objectiu és capgirar la situació de crisi econòmica i aquí és on es concentra tota la nostra energia. Si analitzem el que s’acosta els mesos vinents i segurament l’any vinent, tothom entén que amb les mesures que s’adopten ara mateix i amb el grau de poca confiança a la societat respecte al seu propi futur, és molt difícil que el consum intern ens porti a la recuperació, quan s’apugen impostos, gairebé tots, quan es fan retallades a gairebé a tot arreu, quan augmenta la desocupació, quan hi ha menys crèdit, quan hi ha un procés de desendeutament de famílies, empreses, de les administracions, etc., quan tot això s’ajunta és molt difícil que a partir d’aquí hi hagi procés de consum intern que en part podria compensar la situació actual.
Què ens queda, en aquest termini? L’altra part de la nostra economia, que no ha estat la més brillant amb algunes excepcions, que és la nostra capacitat de ser atractius a l’exterior i que siguin els de fora els qui comprant, invertint, consumint, etc. ens ajudin a sortir d’aquesta situació tan complicada. Sí que aquí segurament som més atractius ara que no fa un parell d’anys enrere. La prova és que creix l’exportació, i concretament a Catalunya creix bastant i, fins i tot, molt i no ve d’ara, sinó de fa mesos i anys. I en turisme també creix i tenim temporades turístiques molt positives. Fins i tot la inversió estrangera creix. Aquí tenim a curt termini la possibilitat de recuperació. Tenim precedents prop de nosaltres on la caiguda ha estat més dura perquè no hi ha hagut inversió exterior. En aquesta descripció és on entra Catalunya, perquè si realment és cert que en aquest curt termini tot l’àmbit exterior, que és el que pot estirar-nos, a on hem d’invertir? Doncs als motors que té l’estat on això és més evident. I a Catalunya és molt evident. Tenim el 6% del territori espanyol, un 16% de la població i un i 27% de les exportacions. I si se suma exportació i importació, entre el 27% i el 30%. Entre una quarta part i un terç de tot el sector espanyol passa per Catalunya o es genera a Catalunya. A partir d’aquí es poden fer unes altres preguntes. Per tant, és obvi que qualsevol que hagués d’invertir ho faria tenint en compte aquestes condicions. I això des del punt de vista empresarial cal aprofitar-ho. Això és el que passa a Espanya.
En pocs dies inaugurarem la nova terminal de contenidors de Barcelona, feta per una empresa xinesa que invertirà cinc-cents milions d’euros en dues fases. Convertiran el Port de Barcelona en la referència més important del trànsit de contenidors al sud d’Europa. I els accessos per arribar a aquesta terminal són provisionals, malgrat que se’ls havia promès que seria definitiu en el moment de la inauguració. Això no ve d’ara, de la crisi, sinó d’incompliments d’anys enrere. Això demostra fins a quin punt hi ha una dicotomia i una paradoxa entre realitat, les possibilitats i el que passa.
Catalunya és també la primera potència turística d’Espanya. Espanya és un gran país turístic. I respecte a la captació d’inversió estrangera, no fa gaire va publicar un estudi Ernst Young que resolia que Catalunya era en tercer lloc fent una anàlisi de llocs d’Europa on el 2011 s’havien fet més projectes d’inversió directa, després de Londres i París, i Madrid era el quart.
També volia fer un flaix sobre la política de contenció del dèficit, perquè es diu que en aquest terreny és on ens hi juguem més, es presenta com a avantsala per resoldre els altres problemes que tenim. Quan parlem de polítiques de contenció del dèficit hi ha moltes controvèrsies, que són lògiques per l’estrès a què estan sotmesos molts països, Espanya i Catalunya. Si es vol fer un debat seriós, cal preguntar-se si volem ser a l’euro o no. Quan ho preguntes, tothom diu que sí i, aleshores, hi ha unes condicions i unes regles de joc que s’han d’acceptar. I ara som de ple en aquestes regles de joc i no sols nosaltres, fins i tot els qui es van presentar fa pocs mesos com a defensors d’aquestes polítiques, a Europa, països molt grans i poderosos dels que compten sí o sí, es van presentar d’una manera i ho fan ara d’una altra, i estan fent els ajustos més grans de la seva història. Holanda mateix, que va votar ahir. El govern holandès es va trencar perquè no va ser capaç d’aprovar uns pressupostos amb compliment de dèficit.
Jo sóc partidari que la política d’austeritat es faci amb un temps raonable, sense que es trenqui la cohesió interna de les societats i això s’ha de preservar. L’eurozona va donant a Espanya aquest temps que es necessita. Enguany Espanya tenia autoritzat un dèficit del 5,3 i ha arribat al 6,3. I amb aquest punt de més que ha obtingut significa deu mil milions d’euros. Com es reparteix això entre les administracions perquè tothom tingui temps de fer els deures? Els deu mil milions, se’ls queda l’administració general de l’estat i quan et preguntes qui gestionem sanitat, serveis públics, la llei de la dependència, la justícia, la policia… què ens toca d’aquest repartiment? Nosaltres, que representem el 35% de la despesa pública i sense les pensions el 50%, se’ns demana tot l’esforç i els altres s’ho queden tot i no reparteixen res. Això és així i funciona d’aquesta manera a Espanya, que apareix com un estat compost on s’hauria de fer un esforç comú per repartir les càrregues i sacrificis de manera equitativa i equilibrada.
El govern central demana temps i se li dóna, però quan es demana temps al govern central, no en dóna. El govern central demana regles suaus, però quan aplica les normes de control són duríssimes i, per tant, això és un tracte novament inequitatiu. Ens trobem en aquesta situació i això causa enormes recels, perquè o es creu en l’estat autonòmic i s’hi actua en conseqüència, amb lleialtat, o si no cal proposar canviar-lo. Però aquí ningú no proposa canviar res i s’actua amb aquesta manifesta deslleialtat que ara els explicava. Si això ho projecten al 2013, encara és pitjor. La desproporció encara és més gran, perquè l’esforç que han de fer les comunitats autònomes per gestionar allò que els he dit és més gran. La desproporció és més gran, amb la qual cosa es posa el sistema en la seva màxima dificultat de compliment. I, tot plegat, al final actua com un bumerang, perquè el govern espanyol quan es presenta a les autoritats comunitàries ho fa representant el conjunt. Per tant, si algú no pot fer els deures restarà en negatiu al conjunt de l’estat. És clar que es podrà atribuir la culpa a algú que no seràs tu mateix, però això al final no serveix de gaire. Ens trobem en aquesta situació. I un darrer exemple és el que afecta més directament Catalunya: aquestes darreres setmanes s’ha presentat Catalunya com un territori pidolaire que fa tan malament les coses, que no té més remei sinó demanar un rescat per refinançar deutes del passat. Però com pot ser que un país com Catalunya amb un dèficit fiscal de setze mil milions d’euros amb l’estat cada any, perquè aporta molt més que no rep, hagi de trobar-se en una situació d’haver de demanar recursos per poder refinançar els deute acumulats i que s’han de refinançar. Això no té cap sentit. Que tinguin dificultats els qui no generen prou recursos per poder-ho fer té sentit, però que les dificultats les tinguin els qui generen els recursos i amb molta diferència no té cap sentit. Des d’una altra òptica: Espanya respecte a Europa és receptora de recursos i, per tant, la dinàmica i la dialèctica entre Europa i Espanya pot ser una, però Catalunya dins d’Espanya és portadora neta de molts recursos i, per tant, la dialèctica i la dinàmica ha de ser una altra. I és just a l’inrevés. És el món a l’inrevés. Facin aquesta anàlisi i aleshores entendran també algunes de les coses que passen ara mateix. I com que plou sobre mullat i al final, al final, la gent diu prou i que això no pot continuar així.
Permetin-me donar la meva anàlisi, que pot ser equivocada, però jo donaré la meva visió com a president de Catalunya. Crec que s’està produint entre Catalunya i Espanya un cert paral·lelisme entre el que passa entre l’Europa del nord i l’Europa del sud. L’Europa del nord s’ha cansat de la del sud i la del sud també es cansa de la del nord per les seves maneres de fer. Entre Catalunya i Espanya s’ha produït un sentiment de fatiga, que penso que és mútua. Catalunya s’ha cansat de no poder progressar bé com creu que pot fer-ho dins el conjunt de l’estat espanyol, i Espanya es cansa de la manera de fer de Catalunya. A Catalunya tenim sensació que s’aporta molt, fins i tot massa, que s’ajuda tot el que pot i una mica més i que no se l’entén, ni se la respecta tal com és. I a Espanya hi ha la sensació que Catalunya sempre demana i sempre es queixa. Crec que poc o molt, aquesta sensació s’està instal·lant en estaments significatius de la societat espanyola i, en comptes de suavitzar-se, s’ha anat aprofundint. Montilla fa uns quants anys va parlar de desafecció a Madrid i això ha anat a més. Aquesta és la situació que crec que tenim i que cal analitzar bé.
De cara als mitjans estrangers presents, faré una llista ràpida de coses que han passat. Des de Catalunya tenim la sensació que vam defensar la constitució espanyola al final de la dècada de 1970, que vam contribuir amb els pactes de la Moncloa de Fuentes Quintana per rellançar i recuperar l’economia de l’estat, que vam ser al costat del rei el 23-F, que vam estar sempre ajudant perquè Espanya fes una bona incorporació a la CEE, després a l’euro, amb tot el que va significar i sempre que hi havia govern en minoria ajudant-lo, fos el PP o el PSOE. I, a més, si a aquesta llista hi afegim que en temes de terrorisme sempre hem estat al costat del govern sense matisos ni aprofitaments, sense accents, fins el punt d’arribar a votar una llei que ens va costar votar amb el cor realment partit, però tot i així ho vam fer, i també s’ha de dir que vam ser al costat del govern Zapatero i també els primers mesos de Rajoy per assegurar un cert major suport a les polítiques d’austeritat, en gran part obligades per la nostra pertinença a l’euro. Al costat tenim un sentiment d’invasió competencial de tots els governs, els estatuts del 1977 i del 2006 sempre a la baixa, presumint que es passa el rasclet… Dèficit fiscal inamovible durant vint-trenta anys en el 8% de creació de riquesa anual equivalent a quinze mil milions d’euros cada any, que no s’ha mogut ni un pèl. L’esforç de l’estat en inversió en infrastructures sempre ha estat per sota de la nostra població, no de la nostra aportació al PIB, durant vint-i-cinc-trenta anys i quan aconseguim que canviï, amb l’estatut de 2006, després s’ha incomplert i ara no se’ns paguen els deutes. Els diferents sistemes de finançament autonòmic sempre han estat per sota de la població, quan es calculen al final en termes reals. I a això, s’hi ha d’afegir la sensació que quan es parla de temes d’identitat, bàsicament de cultura i de llengua, aquí hi ha una falta d’enteniment o sensibilitat o, fins i tot de menysteniment de distintes institucions bàsiques de l’estat realment preocupant, encara més en democràcia i per part de cultures tan consolidades com la catalana i tan actuals, perquè no parlem d’un invent, parlem que està acumulat al llarg de la història de mil anys o que es manté vigent i perfectament bé. Quan veuen la primera llista i els grans temes de la 1a i la 2a llistes, potser estem equivocats, però algú hauria d’analitzar-lo així per veure què passa.
Parlem ara de la reacció a Catalunya: demanaria a Madrid que no cometin el màxim error que es pot cometre, que seria minimitzar què passa a Catalunya. No es pensin que és una febre de final d’estiu, que la temperatura baixarà ràpidament, que és un escalfament, que no té més importància. Això pot passar i, de fet, ja passa, però seria novament un gravíssim error.
Els explicaré què va passar l’Onze de Setembre a Catalunya: les estadístiques de la Guàrdia Urbana i la Policia Autonòmica parlen d’1,5 milions de persones, però el que era evident és que hi havia una multitud ingent, pacífica i que el que feia era subratllar un projecte propi. No anava contra ningú, no s’insultava, no era una bronca, era subratllar un projecte propi i això en democràcia és el que toca. Perquè ho entenguin, cal imaginar una manifestació a Espanya de nou milions de persones. Algú diria que és una febre d’estiu? Aquesta és la proporció, sobre 7,5% és una cinquena part. Vostès recorden alguna manifestació a Espanya de nou milions de persones de cop? Doncs això és el que va passar. I si això es minimitza, serà un altre gravíssim error, perquè la gent no va sortir al carrer per divertir-se, sinó que hi ha un perfil a la població catalana que creu que, per aquest camí, no podem continuar i aquest és el missatge que es va donar. Va ser una manifestació tremendament important també des del punt de vista qualitatiu, perquè es pot sortir al carrer per moltes raons, contra les retallades, però no es va sortir per això. Les pancartes no anaven per aquí. El sentiment era que per aquest camí Catalunya no pot continuar i ha de formular un projecte propi.
Jo tinc el mandat del Parlament de plantejar el pacte fiscal, en la línia de la sobirania fiscal, sense trencar ni tallar la solidaritat. Sempre ho hem plantejat en termes que els càlculs permetin que els corrents de solidaritat es mantinguin, revisant-les, però mantenint-les. Revisant-les perquè trenta anys de polítiques de redistribució no han servit perquè el conjunt tingués capacitat homogènia de creació de riquesa. I si això ha estat així, no s’ha de revisar en algun moment? Si durant trenta anys s’han transferit quantitats ingents de recursos entre els qui han vingut de dintre i de fora per a determinats territoris, si no han aconseguit estructures productives suficientment àgils i eficaces per assegurar menys dependència de fora, segurament és que aquestes polítiques han fallat en algun sentit. Una altra cosa és que s’han homogeneïtzat determinades estructures d’estat de benestar. I aquí té sentit la solidaritat, però també en d’altres i ha de servir per a una altra cosa. A Europa ens diuen que els fons europeus no sempre seran per a nosaltres. I ens diuen que hem tingut temps d’espavilar-nos i fer els deures de manera que ara hauran de ser per a uns altres. I aquest mateix llenguatge que s’escolta a Europa potser ens l’hauríem d’aplicar dins l’estat.
Per tot plegat plantejarem el pacte fiscal. Nosaltres volem ser responsables dels ingressos i gestionar-los. La nostra pretensió és sortir del règim comú de finançament de la LOFCA i pot ser perfectament constitucional, perquè és un tema de voluntat política. Creiem que amb la singularitat de Catalunya no té sentit que siguem al règim comú i ara és hora de plantejar-se que això pot ser d’una altra manera i, per descomptat, volem reduir el nostre dèficit fiscal sense tallar la solidaritat, però si amortint-la.
A part el manament del Parlament, també hi ha un manament de la població, que no es pot ignorar. A l’inrevés, cal entendre-ho, escoltar-ho i encaixar-ho en el sentit que el pitjor que pot fer un governant és tallar les ales de la il·lusió d’un poble. Ho vaig dir allà i ho repeteixo aquí: jo m’identifico amb el clam popular perquè, en vista de la història de la relació Catalunya-Espanya, és lògic que es produeixi aquest clam popular. Jo m’identifico amb això havent procurat fer les coses per part nostra que sempre ha intentat buscar l’aproximació, l’acord, la col·laboració, el pacte, el diàleg, sumar, etc., etc. Sempre, en tot moment., però ara les coses es van decantant. I ara, a còpia de no mirar o no voler escoltar, les coses s’han posat així.
Durant dècades, parlo de dècades, no d’anys sinó de dècades, el nostre objectiu va ser intentar transformar l’estat i ajudar-lo perquè fos també el nostre. Aquest ha estat el nostre objectiu, el de la majoria de la societat catalana, tinguin-ho també en compte. El nostre objectiu ha estat durant dècades transformar l’estat perquè aquest estat, d’una manera o d’una altra, poguéssim considerar-lo el nostre; que fos un estat amable en el qual Catalunya pogués encaixar bé i pogués anar avançant en les seves aspiracions nacionals, en el seu reconeixement i respecte lingüístic i cultural, en el seu progrés econòmic, en la seva modernització, etc., etc. Aquesta ha estat la nostra política.
Ara els demano que no se’ns vegi simplement com una societat que ha embogit, que improvisem per improvisar. Fixin-se, si el nostre projecte ha estat durant dècades intentar transformar l’estat espanyol perquè fos el nostre i això no és possible, perquè potser Catalunya no té força suficient per aconseguir-ho, si això és així, el que s’ha d’entendre és que Catalunya necessita un estat, Catalunya necessita l’instrument d’un estat, perquè qualsevol nació ho pot arribar a tenir. I Catalunya, l’instrument que significa un estat, el necessita, i crec que aquest és el clam de la gent al carrer i a més de manera pacífica, democràtica i il·lusionant; necessitem un estat. Havíem pensat durant molt temps que aquest estat podia ser l’espanyol i hem treballat molt perquè fos així, però potser nosaltres mateixos no hem treballat prou bé, o no hem tingut força per aconseguir que això fos d’aquesta manera, però en tot cas Catalunya necessita un instrument d’estat i crec que aquest és el llenguatge que se’ns transmet ara des del carrer.
Durão Barroso ho deia amb unes altres paraules fa poques hores, crec que va ser ahir: el futur d’Europa és el dels estats que representen nacions. L’última pregunta que ens hem de fer és si al conjunt d’Espanya es pot arribar a acceptar (com és l’estricta realitat) que Catalunya és una nació. Si partim d’aquí hi ha moltes coses que es poden resoldre, però si neguem això, si neguem la pura evidència, aleshores hi ha moltes coses que no es poden resoldre. I si no es poden resoldre, entenguin que aleshores un poble que porta molta història al darrere i que té molt de present i projectes i voluntat de futur, vulgui resoldre pacíficament, democràticament i de manera estrictament europea aquest futur. I dic de manera estrictament europea perquè com vostès poden comprendre no ens hem tornat bojos, no hem pujat al turó i quan els catalans reclamen instruments d’estat ho fan, òbviament, dins el marc europeu, de la Unió Europea i fins i tot de l’euro, que estem intentant defensar malgrat que les polítiques per defensar això són polítiques dures i no precisament agraïdes des del punt de vista de l’opinió pública en aquests moments.
