13.09.2012 - 06:00
L’eurodiputat d’ICV-EUiA, Raül Romeva, ha fet saber al parlament, abans i després de la manifestació de la Diada, la demanda d’independència de la gent de Catalunya. En aquesta entrevista explica com s’ha rebut a Brussel·les el missatge, què han dit els eurodiputats espanyols, quines pressions rep la comissió europea…
—Com s’ha rebut a Brussel·les el clam independentista de la Diada?
—El que puc dir és: ‘missatge rebut’. Avui [dimecres] tothom qui se m’acostava me’n parlava, alguns amb una mica de sorpresa i uns altres, col·legues de l’estat espanyol, fins i tot feien algun comentari dient que em veien formant part del vint-i-novè estat de la UE. I són diputats que tenen un coneixement important de les coses que passen.
—Això us han dit diputats espanyols?
—Sí, diputats espanyols. Després n’hi ha que encara parlen d’aquesta qüestió, que crec que s’ha demostrat que és falsa, segons la qual la independència suposaria sortir de la UE. Donen per fet que un procés d’independència automàticament implica sortir de la Unió.
—Han fet soroll, però han hagut de rectificar.
—Sí. Hi ha un matís important, que des d’un punt de vista jurídic s’ha de raonar: un canvi d’estatus, és a dir passar de ser part d’un estat membre a ser un nou estat membre implica una enginyeria jurídica. Això no ho nega ningú. No és cert que en un procés d’independència t’excloguis de tots els organismes internacionals dels quals ets membre i hagis de tornar a demanar d’entrar-hi. No hi ha jurisprudència i tot és part d’un pacte que s’haurà de negociar. I el procés de sortir d’un estat membre i d’entrar a la Unió es pot fer en qüestió de minuts, si es vol. En una mateixa nit podries deixar de ser-hi i tornar a ser-hi, si hi ha tota la cosa jurídica ben feta.
—El cas és que no hi ha cap inconvenient jurídic.
—No, i aquí hem de posar la intel·ligència i la responsabilitat i cercar les aliances pertinents. La Comissió té clar que hi ha una situació completament nova, que no hi havia la setmana passada: hi ha una demanda formal de dos milions de persones, i això canvia molt el to amb què s’ha de dilucidar la qüestió.
—El to és important.
—Sí. Per exemple, he parlat amb el ministre García-Margallo, i amb el secretari d’estat de la UE, Íñigo Méndez, amb responsables del grup socialista, com l’Alejandro Cercas… M’han mirat amb una cara que era mig d’incredulitat i d’estupefacció per la manifestació. I a tots, els he dit que suposava que eren conscients que, d’això, ara n’hauríem de parlar. Amb normalitat i tranquil·litat, però que s’hauria de fer. I tots m’han dit que era evident que s’hauria de discutir.
—Les informacions equívoques sobre l’adhesió a la UE responen a pressions espanyoles?
—Sí, i tant. No és casual. L’únic que té interès a poder justificar com a mesura de força el vet a una possible incorporació de Catalunya és l’estat espanyol, que sap que té una certa capacitat d’influir l’opinió comunitària. I les institucions, sigui l’eurocambra, el consell, la comissió, o qui sigui, ha de saber fins a quin punt pot acceptar allò que vingui de Madrid.
