04.09.2012 - 06:00
El mestre d’escola Ermengol Amill abandona el Pallars per aventurar-se en una gesta històrica de dimensions continentals amb la voluntat de defensar Catalunya i foragitar les tropes borbòniques del país en la coneguda com a Guerra de Successió. Els periodistes Jaume Clotet i David de Montserrat han agafat el fil d’aquest heroi oblidat de 1714 i han teixit una novel·la èpica, ‘Lliures o morts‘ (Columna, 2012), que amb rigor històric explica també, ni que sigui indirectament, molts dels mals que encara pateixen els catalans. N’hem parlat amb els autors saber de primera mà les motivacions i els camins que els han portat a fer la immersió en aquesta apassionant història.
–Per què heu triat en Miquelet Ermengol Amill per traçar el relat de ‘Lliures o morts’?
–Hem triat el coronel Amill per diverses raons. Ens cridava l’atenció que fos un personatge real absolutament desconegut per al gran públic, tot i que va tenir un paper molt rellevant durant la Guerra de Successió. En aquest sentit, ens atrau molt la idea de difondre la aquesta figura, perquè aquell conflicte va tenir molts protagonistes i de vegades l’imaginari popular ho redueix, per manca d’informació, a personatges també heroics com Josep Moragues, Antoni de Villarroel o Rafael Casanova. En segon lloc, i precisament al contrari d’aquests, el coronel Amill protagonitza una vida i una lluita en la qual mai no es rendeix ni és derrotat. És evident que perd la guerra, però al revés d’altres companys d’armes, la seva fi és molt diferent i sorprenent. Ens agrada molt recuperar una figura que, tot i perdre la guerra, no és mai derrotat a nivell personal i que manté viu el combat contra l’enemic borbònic fins al darrer dels seus dies, anys després i allunyat de la pàtria conquerida.
–On heu fet més renúncies, en l’èpica o en el rigor històric? A què heu renunciat?
–És evident que casar una història real ben documentada amb la necessària ficció narrativa ens ha obligat a fer algunes renúncies, sobretot per no carregar el lector amb un excés d’informació històrica. Hem volgut ser rigorosos fins a l’extrem i no deixar cap aspecte de la vida quotidiana dels personatges sense confirmar, de manera que hem descrit tan bé com hem sabut què menjaven, com vestien, com lluitaven, com es comunicaven i fins i tot quina música escoltaven.
Ara bé, honestament creiem que hem aconseguit un equilibri que permet al lector la combinació de la història personal apassionant que viu l’Amill amb el fons dramàtic on passen tots els esdeveniments geopolítics.
–Podem traçar algun paral·lelisme amb la situació actual?
–És evident que la història que expliquem té molts paral·lelismes amb la situació actual. I és lògic que sigui així, perquè l’atzucac en el qual ens trobem té els orígens directes en aquella desfeta nacional. De fet, amb la derrota del 1714 i l’aplicació del Decret de Nova Planta, Catalunya va perdre la sobirania. Fins llavors, Catalunya era un país sobirà i des del 1714 va deixar de ser-ho. I això dura fins avui. Explicar bé les causes profundes d’aquell conflicte i les conseqüències que ha tingut ha estat una de les motivacions a l’hora d’escriure aquesta novel·la. Si algú es fixa en la Catalunya d’aleshores i la d’ara veurà que els paral·lelismes fan feredat. Des de la persecució de la llengua a l’intent d’anorrear la nostra sobirania o el contrast entre models econòmics.
–Creieu que no és prou coneguda la Guerra de Successió?
–La Guerra de Successió és un conflicte conegut a casa nostra, però estem convençuts que hi ha camí per recórrer. Per començar, tot i que la gent en té algunes nocions, no van gaire més enllà del setge de Barcelona del 1714 i les vides de dos o tres protagonistes. Quanta gent sap que el conflicte militar va durar des del 1705 i va afectar la totalitat dels Països Catalans? Quanta gent sap que els austriacistes, i amb ells tropes catalanes, van conquerir Madrid dues vegades? Quanta gent sap que a Londres es va decidir el nostre destí com a nació i que el parlament britànic va dedicar cinc sessions a la nostra situació? Hi ha molts aspectes sorprenents d’aquell conflicte que no estan prou explicats. Nosaltres, modestament, hem fet una novel·la per ajudar a difondre bé aquesta qüestió, però estem convençuts que calen molts més llibres, exposicions, pel·lícules i documentals perquè en qualsevol país normal un tema històric tan cabdal com aquest tindria novetats cada any.
–A Catalunya li falten relats històrics que reforcin el mite nacional?
–De fet, el llibre té en el seu origen la nostra percepció que els fets que expliquem són un guió fantàstic per a una pel·lícula que combini drama i èpica. Nosaltres som molt partidaris d’explicar la història a través de ‘biopics’ dels herois nacionals, tal com han fet els escocesos amb ‘Braveheart’, els irlandesos amb ‘Michael Collins’ o els francesos amb ‘Joana d’Arc’. Fer productes així és una manera eficient i comercial de difondre la història nacional i crear imaginari col·lectiu. I a casa nostra anem una mica coixos d’imaginari col·lectiu o el tenim massa centrat en la guerra civil i els anys immediatament anteriors. La història de Catalunya és prou rica, llarga i variada, per sort, com per trobar-hi arguments per a cent llibres i cent pel·lícules sense la necessitat d’inventar res.
–Heu pensat de fer-ne un guió per a una pel·lícula?
–El nostre país té pendent el seu ‘Braveheart’ basat en un personatge real i no de ficció. Basar el nostre ‘Braveheart’ en la guerra de Successió té molts arguments a favor, com per exemple la trama internacional que comporta, i això és cabdal a l’hora de promoure una coproducció internacional que busqui el gran públic des d’una òptica de rendibilitat comercial. Fer-ho així seria la millor estratègia per afavorir la internacionalització del nostre conflicte amb Espanya.
