31.07.2012 - 06:00
El president del govern espanyol, Mariano Rajoy, ha fet saber als alts càrrecs de l’estat que han de ser localitzables i a prop de Madrid els primers dies d’agost. Aquesta admonició ha despertat tot de rumors sobre la possible intervenció de l’estat espanyol per la Unió Europea. Però també alarma en el cas de la Generalitat de Catalunya, ofegada econòmicament i a les envistes d’una tardor que pot portar la legislatura a un canvi de rumb –a través d’unes eleccions avançades o d’una remodelació del govern.
Quan l’actual govern català va arribar al poder molts dels seus dirigents especulaven amb una legislatura partida per la meitat. Una primera part centrada a refer els comptes de la institució i a aconseguir el pacte fiscal i una segona part, molt més política, d’afrontament clar amb l’estat. Un any i mig llarg després, la situació és molt més convulsa que ningú no hauria imaginat i la posició inicial es manté, però molt matisada per la duresa del dia a dia. Tant que, quan l’altre dia el president Mas va reunir els alts càrrecs del govern en un acte en què hi havia prop de tres-centes assistents, no va acabar de dir que podria haver-hi eleccions abans de l’estiu del 2013. Un anunci que molts esperaven. Tot just havien passat vint-i-quatre hores del debat del parlament.
En aquella reunió el president de la Generalitat de Catalunya va elevar molt el to del debat, amb un discurs, segons els qui el van sentir, ‘ben travat i seriós’. De primer els va agrair la feina, difícil, que havien fet fins llavors. Però immediatament els va advertir que s’acostaven hores difícils. Que estiguessen preparats per a un afrontament dur en què ells eren ‘soldats’. La desconfiança absoluta en el govern espanyol es va manifestar sense embuts i també l’abast de la decisió votada poques hores abans. Parlant del pacte fiscal Mas va dir que era ‘una porta que no es tancaria’. I va remarcar que no pensava pas anar a Madrid a pactar uns quants milions més o menys. Que aquest estil s’havia acabat.
Quan serà el moment?
Pocs dies abans, en un acte fet en una fundació, Mas havia definit el delicat equilibri que ha de fer el seu govern amb una metàfora marinera de les que tant li agraden. Va esmentar que al Maresme els pescadors saben que hi ha les ‘tres maries’. Aquelles tres onades que, si t’agafen en el moment que arrossegues la barca a la platja, te la poden trabucar. El remei, ben conegut, està a no moure’s, a esperar que passen i a arrossegar la barca després, amb molta més seguretat.
La metàfora s’aplica ara a saber en quin moment el xoc amb l’estat s’ha de produir. A la cúpula del govern català hi ha pocs dubtes que un dia el govern català i el govern espanyol hauran de topar amb duresa, d’una manera mai no vista abans. Pràcticament ningú no creu en la possibilitat que el govern de Mariano Rajoy afluixe i s’avinga a negociar res. Ben altrament, cada dia serà pitjor. La gran qüestió doncs està a saber en quin moment el govern de Catalunya haurà de moure peça pensant en la millor manera de guanyar.
I en aquest aspecte Mas està satisfet d’haver aconseguit que el pacte fiscal tiràs endavant amb una majoria molt qualificada del parlament. Mentre a Madrid Rajoy viu en la més absoluta soledat, ell ha aconseguit sumar forces polítiques divergents al voltant d’un objectiu que, a més, té un suport social multitudinari. La dificultat està ara a mesurar els pròxims passos. I en aquest tema el president català encara guarda un punt d’ambigüitat, fins i tot amb els qui té més a prop.
Madrid insisteix en l’ofec econòmic
El xoc del govern català i del govern espanyol dependrà al final de la resposta al pacte fiscal aprovat pel parlament. És ben sabut el malestar causat per les eixides de to de Montoro; tan sabut que un conseller important no s’amaga de dir en públic que, si Espanya vol fer veure al món que ha canviat poc o molt, en té prou de fer dimitir Montoro.
El president Mas ja va enviar al president Rajoy una carta unes quantes hores després de la votació del parlament demanant-li d’obrir negociacions. Mentre Rajoy no responga, el tema es mantindrà viu. Però si Rajoy menysté la proposta, en la línia del seu conflictiu ministre, aleshores vindrà la nova fase. Quan passarà això? No ho sap ningú, però l’entorn del president veu ben clar que així (‘obrint la caixa i trobant-la buida’) no es pot durar gaire.
El govern espanyol ofega deliberadament el govern català. Cada mes el departament que dirigeix el conseller Mas-Colell ha de fer tot d’equilibris per a pagar els 500 milions d’euros, si fa no fa, que sumen els sous de la institució. Algun mes ha calgut fins i tot demanar un crèdit pont per a no trobar-se amb la impossibilitat de pagar la nòmina. I cap mes no té la garantia que les transferències que haurien d’arribar arribaran ‘en temps i forma’. Les relacions personals entre Mas-Colell i Montoro s’han deteriorat força per l’actitud del ministre espanyol. En la darrera reunió dels consellers de totes les autonomies Mas-Colell, professor reconegut a tot el món, se’n feia creus, de les coses que el ministre deia i de com els tractava. No se’n va amagar gens: ‘Ens ha tractat com a súbdits’ va dir a l’eixida de la reunió.
Aquest ofec és l’arma molt dolorosa que fa servir el govern espanyol. I contra aquesta arma el govern català no en té sinó una, però que és la més potent de totes: la gent. El govern català no pot jugar amb les transferències com fan des de Madrid. No pot amagar durant uns quants dies que no enviarà els diners, com fan des de Madrid. Però pot dir a Madrid que té una part molt notable de la gent al darrere i que hi ha un conflicte polític que cal resoldre.
Eleccions o remodelació del govern
Però i si Rajoy diu que no a tot? En principi, el govern sembla que estaria disposat a esperar fins al desembre o el primer semestre del 2013, si a Madrid volen parlar. Però no pas més enllà. Ara, el xoc podria arribar abans, si Rajoy desestimàs públicament la proposta de pacte fiscal. En aquest punt el president es trobaria en el moment que seria, sens dubte, el més determinant del seu mandat.
En l’horitzó immediat hi ha dues possibilitats. La primera, que es va comentar molt intensament durant la formació de govern, consistiria en una remodelació de l’executiu per a designar nous consellers amb un notable perfil de direcció política. Com ara Josep Rull, el portaveu Francesc Homs o fins i tot Oriol Pujol. L’aposta consistiria a constituir un nucli dirigent molt cohesionat en el qual fins i tot hi podria figurar també David Madí, ara mateix allunyat de la política, però que hi tornaria per participar en la transició nacional que ell va ajudar a definir durant la llarga travessia del desert tripartit.
La segona opció consistiria a convocar eleccions. El president de la Generalitat té la potestat de convocar quan vulga eleccions avançades, i podria convocar-ne. Amb quin propòsit? Tothom reconeix que la situació política és tan volàtil que és difícil de fiar-se de cap mena d’enquesta. Però al govern treballen amb la hipòtesi d’una baixada molt moderada de CiU, compensada en canvi per una caiguda important del vot al PSC i molt més encara del vot al PP. En canvi, Esquerra Republicana i ICV sembla que guanyarien diputats, possibilitat vista amb bons ulls ara que aquests dos partits han tingut un paper fonamental en l’aprovació del pacte fiscal.
Siga com siga, hi ha una raó immediata que sembla definitiva en favor de l’opció electoral més que no del canvi de govern. Mas està convençut que el pas següent ha de ser la constitució d’una agència tributària catalana que gestione directament els impostos, desafiant, si cal, la legalitat estatal. I això creu que s’ha de validar amb un programa electoral votat pels ciutadans.
Lluny, però en un horitzó visible, queda la possibilitat de reclamar la independència del Principat. Llevat del cas que el xoc amb el govern espanyol derivàs en un cataclisme tan incontrolable que les aigües portassen el vaixell en una direcció imprevista. Però, llavors, la força destructora de les tres maries sembla que és el vaixell de Rajoy que farien embarrancar. Suposant que l’actual president del govern espanyol dure uns quants mesos més en el poder.