Isabel Garcia Canet, ‘L’os de la música’

Com si ploràrem sense llàgrimes als ulls
corria el riu creixent galtes avall,
mudaria la pell com el calfred el cos
dins l’ullal profund, salat de memòria.

Hem après amb el temps a saber esperar:
a garbellar el fruit
        destriar-ne la corfa,
i ara ens sorprèn l’art d’estimar:
gremi que s’extingeix a colps de colze tosc
damunt la taula coixa.

Som artesans de nòmina perduda,
àgils de mans, de cos i d’esperit,
els viatgers de caminar descalç
la terra d’aigua,
anells d’arbres tallats allerats d’ombra,
l’harmonia d’objectes perduts
que encara posseïm,
valuosos fantasmes de la vida;
corrent de fons que estreny del ventre el coll,
i sadollats d’amor patim la desgana
de digerir qualsevol paraula de carn
que no siga la nostra.

Isabel Garcia Canet, ‘L’os de la música’ (Premi de Poesia de Burjassot, Bromera)