23.07.2012 - 06:00
Vivim en una estafa monumental que en diem economia. És tot just ara que, empesos per la brutal realitat que ens envolta, comencem a despertar. Em sembla que no sóc sol a dir que m’he empassat mentides dels economistes d’una manera constant des de fa dècades. Per exemple, la de l’origen dels diners. Segur que també us ho heu preguntat. D’on vénen els diners? Per què es van inventar? El 99% de les respostes que rebreu diuen: abans no hi havia diners, abans la gent s’intercanviava coses. És el famós Mite de l’Intercanvi, un dels mites més estesos del planeta terra. De l’Àsia Central a la Marina Baixa, tothom pensa igual. I ens equivoquem.
N’hi ha prou d’obrir un llibre de text universitari de primer curs d’economia i veureu que diu que abans dels diners tot ho intercanviàvem: ‘Et canvio un arc per deu fletxes’. ‘Et canvio la barca pel carro’. L’inconvenient, s’hi diu, és que aquesta situació era molt incòmoda i pesada. Poc pràctica. A més a més, podia passar que tu volguessis les fletxes del veí, però què passava si ell no et volia l’arc? Aleshores havíem de buscar una tercera persona que ens fes de pont. Tot plegat es complicava. Els diners, doncs, van néixer per facilitar-nos les coses. Un gran pas endavant.
El gran divulgador d’aquesta teoria és Adam Smith, considerat el pare fundador de l’economia. Smith fins i tot situava aquesta suposada Terra de l’Intercanvi primitiva entre els aborígens nord-americans. Doncs han passat més de dos-cents anys des d’Adam Smith i encara és hora que hagin trobat una sola tribu d’indis nord-americans que funcioni així. Ni una! Sí que és cert que els indis nord-americans dels quals parlava Smith, els membres de les Sis Nacions, no feien servir els diners, però no intercanviaven res. Res de res. No, ells basaven l’economia en cases comunals, enormes magatzems on es guardaven els béns de tothom. Si tu necessitaves un arc, no el canviaves pas per unes fletxes; anaves a la casa comunal i n’agafaves un de vell o te’n feien un de nou. S’han trobat moltes més cultures que viuen sense diners, i amb economies diverses, però en cap cas, no són economies basades en l’intercanvi. Ni una!
Doncs ni Smith, ni els economistes de la tendència majoritària actuals, no han rectificat la teoria sobre l’origen dels diners. De fet, és la teoria que s’explica a les universitats! Increïble, però cert. Quins paios, els economistes! Quins cracs tu. Els deu interessar, a ells i a la seva ideologia, que ens vegem nosaltres mateixos com uns éssers amb una tendència natural a l’intercanvi.Però a mi ja no m’enganyen més: la seva és una teoria de bruixots. No s’aguanta per enlloc nen.
L’intercanvi, doncs, on para? L’intercanvi, segons que expliquen els antropòlegs que l’han vist en acció entre pobles primitius, es dóna únicament entre tribus estranyes o enemigues. No és la base de la seva economia, sinó l’excepció. Els antropòlegs descriuen escenes brutals, realment sanguinàries, perquè a causa de les diferències o de malentesos entre estranys i enemics, l’intercanvi pot acabar amb vessament de sang. Per això s’intenta convertir l’intercanvi en una mena de festa, amb música, balls, menjar i fins i tot sexe, cosa que calma els ànims i facilita l’intercanvi. Us sona? És un centre comercial. Sí, fem igual que els homes primitius, i quan anem a comprar iphones a uns desconeguts de l’Illa Diagonal ens calmen amb fils musicals i trossos de formatge. I n’hi ha prou de veure que les putes fan l’agost durant la Fira Construmat per a adonar-se que el sexe encara hi té un paper clau.
Creieu-me, hi ha unes altres formes de fer-ho. No tenim per què tractar-nos d’enemics o d’estranys entre nosaltres. Ens ho hauríem de fer mirar.
Ara, el 2010, David Graeber ha desmuntat d’una manera magistral, total i definitiva, la teoria d’Adam Smith sobre l’origen dels diners, i tot això que acabo d’explicar ho he après d’ell i de la seva obra, The Debt. The First 5.000 years. Ja vaig dir que en sóc un humil divulgador. De fet, Graeber recull teories explicades fa més d’un segle per antropòlegs com ell, o diplomàtics com Mitchell-Innes, l’home que Graeber cita com a gran precursor. Sigui com sigui, ningú no en va fer cas. De Graeber, en canvi, un home de Yale, geni absolut, home encantador i gens fanàtic, en comencen a fer cas.
Del seu llibre, divulgat pel New York Times, elogiat pel Financial Times, i al qual fins i tot el Wall Street Journal ha donat veu, ja se n’han venut més de 100.000 exemplars (recentment, 40.000 a Alemanya). La cosa anirà a més. Pocs mesos després del seu llibre, l’entrada del mot ‘diner’ de la Wikipedia en anglès ja ha esmenat l’error, cosa que no han fet encara les versions portuguesa, catalana, castellana. En canvi, no crec pas que al setembre els professors d’economia de primer de carrera canviïn la manera que tenen d’explicar una cosa tan fonamental com l’origen dels diners. I és així que tindrem una nova fornada d’economistes formats en les creences mig religioses d’Adam Smith, un home que creia que ‘una mà invisible’ (la mà de Déu?) intervenia en el funcionament de l’economia. Literal. Així anem i és responsabilitat nostra no fer cas d’uns homes que ja fa dos-cents anys que vesteixen de ciència la seva trista ideologia.
PS: Pocs dies després de publicar-se aquest article, l’entrada del mot ‘diner‘ en català, secció Història, ja havia rectificat la teoria sobre l’origen dels diners.
